À GOGO

Núvol

WAN (Aina Lanas i Valentina Azzati)

Mercat de les Flors, 2 d'octubre de 2026

Mirada i fantasia

S’ha estrenat al Mercat de les Flors la setena edició de Cèl·lula, un projecte que amb la nova direcció artística de María José Cifuentes encara s’ha posicionat més com a element central de la Casa de la Dansa, per enfortir el teixit creatiu de casa nostra. I que es podrà veure dues setmanes: aquesta i al desembre. Un aspecte inèdit i que hem de reivindicar per als espectacles del moviment: més dies de programació. 

À GOGO és una mirada sobre els ballarins que omplen les pistes de ball, que parteix del reconeixement al seu esforç i a les breus i constants coreografies que protagonitzen. I amb la voluntat de transcendir la mirada més frívola sobre aquesta feina. El rol del go-go dance està present en diferents espais col·lectius d’oci nocturn: des dels cabarets, als clubs, passant per la seva hiperespecialització en els xous de drag queens.

Vuit intèrprets fan seva la màxima que la repetició és la base de la dansa i despleguen, en seqüència, diverses estructures que posen l’accent en diferents parts del cos: els malucs, els braços, les cames enlaire. Al cap i a la fi, hi ha la mirada atenta de l’altre en joc. I aquest és un dels elements més destacables de la peça: en aparèixer ara tots alhora, ara de manera més individualment, l’espectador es pot deixar portar pels seus propis interessos en una relació que semblaria íntima: tu i el ballarí. Amb tota la fantasia que això implica. Al capdavall, passa exactament el mateix que quan ballen enmig de la discoteca.

Hi ha, probablement, un excés d’entrades i sortides de l’escenari, però serveixen per representar també les seqüències temporals amb les quals treballen; altrament, resultaria impossible mantenir el ritme. Al llarg de la peça van mostrant els diferents models: el go-go que balla sol, al capdamunt d’un entarimat; el grup que es coordina per recrear imatges idèntiques; la protagonista solista, il·luminada amb un focus i les seves plomes; o els moments corals, de festa, amb els quals clouen l’obra. A tots ells pretenen representar, sense entrar en judicis: són entre nosaltres, en nombrosos espais d’oci col·lectiu i amb aquesta peça volen reivindicar, des de la perspectiva de la dansa, la coreografia mínima, però precisa que defensen. Per cert, cal destacar el magnífic elenc escollit en càsting: Anna Calsina, Andrea El Ameri, Jayce Guzman, Hanna Tervonen, Kobu, Marc Oliveras, Nicolás Martínez i Natasha Ortiz.

Tot podria semblar neutre: un quadre descriptiu, fins que es produeix un trencament sobtat del relat, que no podem desvetllar aquí, i que situa el públic a l’altra banda: “I tu, què mires amb tanta intensitat?”. És aquí on À GOGO excel·leix. Perquè posa en evidència que sense la mirada no hi hauria aquell moviment seductor. Ni tampoc cap intèrpret que el dugués a terme: persones que amb un gest repetitiu intenten guanyar-se, precàriament, la vida. És en aquest moment quan l’equip artístic WAN (Aina Lanas i Valentina Azzati) convida a una lectura política del tot inquietant: “I jo, què estic mirant?”.

La fantasia es transforma en realitat: en pur consum. La dels cossos normatius. La que impulsa a consumir alcohol a les sales. La que genera frustració pel que és inabastable. La que ens fa viure en l’eterna fantasia de la voluptuositat frustrada. I és aquí on l’espectacle ofereix el seu millor vessant: a través del mateix llenguatge que presenta, i que inicialment semblaria innocent, t’arrossega a la reflexió més punyent. I això, convindrem, aconseguit només amb vuit ballarins que es mouen sense un relat intencionat, és un petit miracle comunicatiu.