Hammer

GöteborgsOperans Danskompani

Coreografia: Alexander Ekman

Gran Teatre del Liceu: 29 de juny de 2025

Foto: Sergi Panizo

Convindrem que el millor de la temporada 2024/25 encara estava per arribar i l’ha acollit el Liceu. Es tracta de la GöteborgsOperans Danskompani que presenta fins al dia 5 de juliol una peça trencadora, amb gran ovació del teatre de la Rambla inclòs i platea dempeus. Un xut d’energia i entusiasme: una proposta molt destacable.

Abans la dansa contemporània havia abordat la qüestió del present digital: amb crítiques més o menys argumentades sobre el nou món de dependències i facilitats que ens han arribat. I aquí és on “Hammer” troba el gran equilibri. Perquè reparteix a parts iguals: mentre adverteix dels imminents perills que l’ús desbocat de les xarxes socials pot representar; ho fa sense aquell to moralista tan de moda d’alguns sectors reaccionaris. I explora el que és més evident de tot el que està passant amb la imatge dins del mòbil: que torna a posar el cos a la recerca dels seus límits.

Precisament per això, el gran elenc de la companyia desplega el desordre coreogràfic a partir de la uniformitat. Perquè els nous mèdia són bàsicament la font de la diversitat, s’entesti o no l’algoritme a imposar-nos una mirada repetitiva dels gustos personals expressats a base de “likes” indiscriminats. La democratització domada pels interessos comercials de les grans companyies tecnològiques que mai podran evitar la lliure expressió que queda representada a la funció per un escenari exultant, enèrgic, heterodox, fluid i de múltiples interessos. En aquest sentit, un primer acte on tots els ballarins excel·leixen des de la individualitat, en pro d'una unitat de significat que el sorprenent final de la primera part, públic inclòs i que no desvetllarem aquí, accentua.

Després d’aquella bogeria col·lectiva, és fàcil endevinar que el segon acte podia resultar més pla. Així i tot, és on encara s’estira més d’aquells dos pols oposats de veritat: perquè totes les accions humanes tenen cara i revers. I perquè del que es tracta aquí és de trobar l’equilibri que ens permeti gaudir del millor de la tecnologia, i protegir-nos dels seus excessos. Tot explicat des d’una major serenitat narrativa que en la part precedent, amb un marcat protagonisme dels solos i els duets, en una peça eminentment de gran grup; i amb un sentit de la circularitat amb el qual es clou. Inici i final, en un infinit, inexistents, de la mateixa manera que el debat sobre el tema de què tracta l’obra és una quimera, molts cops abans abordada per la història de la humanitat: només recordar aquí les crítiques ferotges quan es va inventar la impremta; o els perills que la TV havia de representar per a la ment i les famílies.

Un espectacle per a tot el públic, dels més moderns que ens han arribat a Barcelona en -mínim- un parell de temporades (atenció, perquè és del 2022) i amb un cos de ball entregat a la coreografia imaginativa i divertida d`Alexander Ekman.

Foto: de la producció