La nit

Mal Pelo i Trio Fortuny

Església de Santa Maria d’Àneu a Escalarre, 1 d’agost de 2024

Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Idees que es transformen

Hi ha espectacles que viatgen a la recerca del seu espai ideal. “La nit” del Trio Fortuny i la col·laboració de la companyia de dansa Mal Pelo ahir el va trobar a Dansàneu: just davant els serafins amb ales plenes d'ulls de l’absis de l’Església de Santa Maria d’Àneu. Hi haurà molts més bolos per a una peça que fa les delícies de melòmans, com d’amants de la dansa. Però tots recordaran el vespre d’Escalarre, en què escenari i frescos romànics dialogaven sobre una matèria idèntica: la transformació.

La nit sempre porta inexorable l'esperança d’un nou dia. Maria Muñoz i Pep Ramis la representen en moviment com ningú sap fer-ho. Serà la circumspecció dels seus rostres, les robes sempre obscures o aquella connexió entre ells dos, exemple viu d’un gest ballat que sense escarafalls arriba al moll de l’emotivitat. La seva és una transcendència que travessa el cos ballat i que s’expandeix com si es tractés d'una projecció. No és nou en les seves produccions, però el tractament de vídeo de Leo Castro, confrontat amb les pintures murals, i el meravellós ratpenat que va trobar el seu moment just en un context de vermellor lumínica, fa entendre que aquesta és una peça que s’ha construït també des de la transformació.

Comentava el mestre Joan Magrané Figuera en conversa informal a la sortida i de qui s’escolten dues composicions durant l’espectacle, que la idea inicial de la transfiguració va ser enriquida en el moment en què Mal Pelo s’incorpora al projecte. De fet, coneixent la seva trajectòria, es podria dir que és un espectacle de la companyia: amb textos propis i de John Berger. I les temàtiques recurrents del seu repertori: la vida, la companyia, el camí plegats i la seva condició de possibilitat. Tot molt en la línia del poema original de Richard Dehmel que va servir de base a l’obra mestra d’Arnold Schönberg: “La nit transfigurada”.

Enmig de tota aquesta intencionalitat, la fortuna de qualsevol afeccionat a la dansa d’escoltar la música en directe, interpretada per un dels trios més reconeguts d’avui dia. La comunicació entre ballarins i músics és com la de l'alter ego: jo interpreto amb les cordes de les articulacions el que tu toques amb els músculs de les teves mans. I en aquest context, és fàcil entendre que s’està davant d’un espectacle singular: ni prou ballat, perquè sempre es desitja més i més dels cossos solemnes de Mal Pelo; ni prou escoltat, perquè la sonoritat no acaba mai de ser completa amb la interferència de la paraula i el moviment.

Com per recordar aquí allò que mil vegades repeteixen els coreògrafs i els intèrprets de dansa: que ells no “ballen” música, sinó que amb ella es transforma una idea original. I que el Trio Fortuny s’hi avingui amb tanta facilitat al joc, probablement perquè el seu violí és col·laborador habitual de la companyia, i que s’hagi vist en aquest espai especial, fa de tot plegat un dels regals més delicats de l’edició 2024 del Festival.