Duets: capítol 1

Xavi Torres, piano

Karen Lugo, bailaora

Església dels sants Just i Pastor (Son, Alt Àneu)

28 de juliol de 2022, Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Flamenc jazzístic

Celebrat encontre entre el pianista de jazz Xavi Torres i la bailaora mexicana de flamenc Karen Lugo. Esbojarrada combinació entre dues personalitats desbordants, que entreguen saviesa i lligam en cada fragment d’un espectacle de fantasia coreogràfica i llibertat musical. Així es va viure la presentació al Festival Dansàneu de l’espectacle «Duets: capítol 1».

Xavi Torres és un músic generós, d’alta prestació tècnica, especialitzat -entre moltes coses més- en crear variacions sobre temes populars i desenvolupar-hi fantasies sonores. El seu repertori és obert i expressament eclèctic, el que li permet experimentar maridatges com el que protagonitza aquí. Per la seva banda, la bailaora ha anat assolint un destacable prestigi dins del món del flamenc, precisament per la llibertat amb la qual afronta aquella tradició. Res no és impossible en el seu imaginari, i d’aquesta forma engrandeix els matisos i acosta el flamenc a tessitures que tant es poden nodrir del moviment amb arrel més popular, com arriba a expressar notes més sofisticades.

La seva unió, la de les tecles i la del taconeig, té un efecte amplificador: tripliquen la percussió. En una multiplicació sonora des de la qual reafirmen l’origen d’aquelles dues expressions artístiques - una humanitat que es fa present a partir del moment en què trenca el silenci a partir de percudir sobre el piano i també sobre les coses-; com també fan possible un diàleg a múltiples veus, públic inclòs, en la projecció d’aquella intencionalitat expressiva.

Somreia el pianista a l’absorta bailaora al final de cada tema, concentrada ella en la fortalesa del gest i la delicadesa del moment. Feia contorsions del gest, amb la singularitat d’algú que des dels peus a la mantilla que feia servir per cobrir-se, amb l’ajust de braços i maluc, escampava trajectes per l’escenari de l’Església. Ressonava una sola veu: un crit de presència, que en un context com aquell tenia molt a veure amb la de la consciència mínima enfront de la infinitud del misteri de l’existència.

Un viatge en tota regla, des del jazz aflamencat.