Teatre Pricipal d’Olot (Saló de descans), 26 d’abril de 2019
Festival Sismògraf
 |
| Foto: Martí Albesa |
Digestió pesada
És un gust, en l’atapeïda programació d’un festival, trobar-se amb una peça honesta i tranquil·la. No és una qüestió de menystenir per a res les produccions de gran calatge, però de vegades en un duo de curta durada es pot gaudir de l’essència del fet escènic, de molta passió per la dansa i d’un gruix de sinceritat i un gens de pretensió que fan de Picnic on the moon una de les coses grans que una trobada com aquesta a Olot pot oferir a afeccionats i, sobretot, a programadors de petits espais i recursos minsos. Hi ha dansa de tots els formats i estils, és només qüestió de coratge programador. I a sobre, per si no fos prou aquest argument, protagonitzada per dues ballarines catalanes, formades a l’IT i que han acabat els estudis a l’estranger, com tantes altres, i en producció amb la plataforma de creació belga The Bachyard. Cosa que ens hauria de fer reflexionar profundament a tots. I nosaltres? Què estem fent amb el talent propi? Perquè es tracta exactament d’això: una bona idea, simple i lineal; unes intèrprets a l’alçada; i una resposta de públic que és una de les millors que s’han vist divendres al festival.
Un pícnic, en un matí assolellat, estirades a terra, gaudint d’una plàcida jornada, menjant i bevent. O això sembla. Tantes coses es mostren davant els nostres ulls amb aquest punt d’idealisme! Començant per la mateixa professió: les veiem executant petits moviments, lents, quasi tota la peça en aquell pla horitzontal, interactuant, compartint experiència humana... Tot perfecte, excepte -és clar- que res és gaire normal si recordem que és una escena idíl·lica. Són a la lluna. Una metàfora, naturalment, per significar aquella posició mental, tan pròpia de la il·lusió, que ens fa creure en una felicitat inexistent: n’hi ha prou només amb un gest, un petit desplaçament, una coordenada falsa, desubicada, per generar el desastre. Aparences i realitat: un joc en el qual som immersos quotidianament. En la vida. En el teatre. En les professionals de la dansa.
Es fa difícil imaginar un matís, una aportació, un element més exacte per explicar tot plegat que la música d’Édith Piaf d’acompanyament: La vie en Rose. De fet, n’abusen una mica. I com la cantant francesa, s’enorgulleixen les protagonistes de tot allò que han fet i no se’n penedeixen de res? Així ho sembla: disposades a gaudir d’una imatge de placidesa més que no pas de tangibles. I assalta de nou la pregunta: què en fem, tots plegats, artistes, programadores, periodistes, crítiques, espectadores, ... , del talent propi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada