diumenge, 8 de juliol del 2018

Nowhere in particular

David Climent / Sonia Gómez / Pere Jou
Mercat de les Flors, 7 de juliol de 2018
Festival Grec de Barcelona


Ballar i cantar és absurd

Expliquen que aquesta creació va néixer d'un atac de sinceritat. Res més revelador que constatar les nostres diferències: estirats a terra, cadascú en una punta de la sala Pina Bausch, mai abans il·luminada tan bonica, als quatre cantons d'un encreuament perfilat de blanc sobre la superfície negra. A l'espera del moment performàtic: un aspecte sovint ocult a la mirada, però són aquells minuts, l'espai que ocupen i els gestos amb els quals s'omplen els avisos del “comença la funció”. La màquina de fum llença una primera alenada d'absurditat i es posen a ballar i cantar.

Nowhere in particular celebra aquest encontre. El de Sònia Gómez i David Climent, confessant-se el rebuig pel treball de l'altre. El de Pere Jou, cada cop més performer que també cantant. Els dos primers aporten anys d'ofici: entenent la dansa com un espai de trobada. No els hauria de sobtar tant mútuament les seves diferències, perquè com es veu molt bé aquí el seu treball investiga en els marges. Les convencions quotidianes, en el cas que ens ocupa. Cantades i ballades: què més dona com i de quina manera. Des de la diversitat. Això sí que és important.

David Climent probablement és l'artista que millor mesura el buit sobre l'escenari. Del no-res configura una imatge estereotipada, diàfana de la naturalitat: es mou en el sentit d'alliberar prejudicis. Sònia Gómez, per la seva banda, té el gest petit i clar, desacomplexat, de l'arrelament: balla com si no tingués cap altre remei; empesa per la necessitat, bellugada per una energia que va de dins cap enfora. Per últim, Pere Jou és la presència mediadora, aplega en un mateix espai sonoritat i accident: canta i balla, interpreta i calla; espectador i part alhora d'aquest miracle de trobada.

La peça acusa sovint de ritme. Es perd en divagacions i no completa mai cap expectativa. Té tendència a la reiteració i és possible que hagi acabat més com un acte estètic que com una tesi sobre els prejudicis. Tampoc no importa gaire: veure com tots tres gaudeixen de l'experiència és l'objectiu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada