Trànsit & Cuba

Maria Rovira
Mercat de les Flors, 20 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

Foto: José V. Gavilondo / Jorge V. Gavilondo

Connexions parcials

S'esperava amb curiositat el seu retorn, després de quatre anys a Cuba. Maria Roriva és artista de forts convenciments i en una entrevista a un mitjà generalista, fa uns mesos, qüestionava la qualitat d'algunes propostes de dansa contemporània programades a la ciutat. Necessitem sempre de persones amb esperit crític: aquest és un món tat petit que corre el perill d'endogàmia. De manera que una sacsejada és bona. L'ocasió també oferia un interès afegit: tornar a veure El salt de Nijinski, presentat precisament al Festival Grec de fa deu anys. Finalment, tampoc escapava a ningú l'oportunitat que a un mateix programa hi participessin ballarins del Ballet Acosta i de la companyia Trànsit, que dirigeix la coreògrafa. Doncs bé: les connexions van ser parcials. Excel·lents entre el seu públic fidel, que esperava amb ganes el moment de la salutació de la directora. Dubtoses en la barreja d'intèrprets de les dues companyies, acusats segurament de manca de temps i bagatge previ per cohesionar estils de treball divergents. Qüestionables per justificar un cert posicionament de l'artista respecte a Barcelona. I clarament insuficients si de cara al futur es vol consolidar un espai.

Anem a pams: una base clàssica és imprescindible, com un excés és ofegant per a la contemporània. I per a la capacitat expressiva, senzillament resulta un problema. A la coreografia El cruce sobre el Niágara de Marianela Boán, interpretada per Alejandro Silva i Julio León, de la companyia cubana, s'acusa un esforç de virtuosisme, que van resoldre amb evidents dificultats de sincronització en una composició coreogràfica plana i mancada de capes de significació. És més ampli el ventall, en aquest sentit, a la de Maria Rovira per a l'Acosta: Babbel 2.0, amb referències a un món on la comunicació humana és, paradoxalment, menys habitual. Dissortadament la suma dels integrants de Trànsit i de Cuba no emulsiona mai: per la radical i diferent preparació física d'uns i altres; però sobretot per l'objectiu dels dos elencs. Vella disputa que pensàvem superada: la línia perfecta o el pensament abstracte?

Aquí rau el fons de la qüestió, magníficament representada per la nova versió, no tan naïf que fa una dècada, de la coreografia de Rovira que interpreten només els intèrprets cubans. És al voltant de com ens volem actualitzar. A cop d'enyor o en clau d'inseguretats. És obvi que Nijinski va ser el pare d'una era cabdal per al ballet i la dansa. Però hores d'ara és el rebesavi (o més llunyà encara) dels llenguatges que omplen cada dia els nostres teatres. Amb tota la incertesa que representa crear sense referents, per llunyans, i amb un abordatge formatiu infinitament més complex que el d'aquells ballarins a la barra, per divers, contradictori a voltes i desestructurat. Així és la realitat on els ha tocat ballar: amb nul·les connexions amb el seu passat; en plena postmodernitat o més enllà; i amb la necessitat de respondre a dos senyors: el de la tècnica, i el del significat.

Es fa difícil que la Impronta d'imatges de la creadora i que balla amb extrema elegància Zeleidy Crespo siguin suficients per afrontar un present creatiu -el d'aquí- que en poc temps, potser ni quatre anys, ha canviat tant que és quasi impossible de reconèixer com a propi.

Foto: José V. Gavilondo / Jorge V. Gavilondo