Idiot-Syncrasy

Igor and Moreno

Festival Sâlmon 2015

Mercat de les Flors, 28 de novembre de 2015

Les identitats immòbils

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

És un gust arribar al Mercat de les Flors a mitja tarda, en la tercera jornada del Sâlmon, i anar escoltant d'amics i de coneguts opinions contrastades d'algunes de les coses que de moment s'hi han pogut veure. De totes elles, sembla que les intervencions de Sònia Gòmez, a partir del seu espectacle Ballarina, al MNAC estan tenint molt bona acollida. No és d'estranyar! Hi ha també comentaris divergents sobre altres propostes. I això és bo: un bon festival ha d'ensenyar les fortaleses i les debilitats de les noves creacions i, en particular, d'aquesta aposta singular que fa el Sâlmon: sumar (o multiplicar) la dansa amb molts altres llenguatges creatius. La resposta del públic, el magnífic ambient que es viu, i les discrepàncies de parer certifiquen la consolidació del cicle.

A la Sala Pina Bausch arribava Idiot-Syncrasy d'Igor and Moreno, precedit de diversos reconeixements arreu. Es tracta d'una sòlida proposta, perfectament incardinada en l'esperit del Sâlmon, que és capaç de mantenir una fascinant repetició en el gest coreogràfic, autèntic puntal de la peça per la demostració de resistència que els dos ballarins despleguen a través d'alguns balls inspirats en tradicions populars sardes i basques. Mentre que en l'altra part de la balança pateix d'una dramatúrgia escassa, sense gaires novetats en l'hora de durada de l'espectacle, la qual cosa genera una sensació d'excés.

El punt més destacable és la interpretació dels dos ballarins perquè amb el material de què disposen són capaços de generar diversos estats de simpatia, adhesió, comprensió i patiment per l'esforç que fan al llarg de la funció. Un petit detall on compateixen amb el públic una beguda, encara fa més robusta aquella comunió. En el perfil del significat de la peça, i al fil del seu títol, és difícil trobar una manera més clara de presentar tradició, cultura i identitat com a sinònims de conservadorisme, més aviat allunyades de qualsevol impuls de canvi, poc avesades a la impermeabilització. I aquesta reflexió necessària, només matisada en els darrers moments de l'obra per la incorporació de la matèria sensible, l'adscripció emocional representada per la necessitat humana de sentir-se part d'un col·lectiu, informa molt adequadament del problema al qual s'enfronten: la cultura (i la societat que la sustenta) com a instrument necessari de cohesió, però també problema per l'excessiva diferenciació que produeix amb els altres.

Abordar aquesta qüestió és pertinent i fer-ho de la manera com la ballen, una sorpresa. Tot i que hi ha una simplificació d'enunciat. Les coses, ho sabem tots molt bé, no són tan lineals. I des d'aquesta perspectiva, Idiot-Syncrasy queda limitada per l'aposta coreogràfica: la repetició explica amb claredat el punt de partida, però no permet el dibuix d'altres línies argumentals que assegurarien un millor calatge, més profunditat al tema. Allargar aquesta poca dramatúrgia i aquestes condicions quasi extremes de resistència física, fa que un s'acabi rendint a la interpretació, però es troba en falta una densitat general més sòlida.