dissabte, 7 de febrer del 2015

Limbo

Companyia l'Era de les Impuxibles
Teatre Gaudí, estrena 5 de febrer de 2015
Publicat al portal de crítics Recomana.cat



El conte és ben senzill: vostè neix amb un cos que no entén, que fins i tot rebutja. No és que li importi quina alçada té, si els malucs o la panxa. Senzillament no és el seu. I el mirall l'hi recorda cada dia: infatigable, tangible. S'imposa un canvi. Limbo és el registre musical, dansat i textual d'aquest trànsit. Probablement la proposta escènica més rodona de la companyia l'Era de les Impuxibles, al Teatre Gaudí fins l'1 de març.

La transfòbia del bisturí

Plantejada com un monòleg interior, amb una intel·ligent interpretació de Mariona Castillo; els apunts ballats de Ariadna Peya i Tatiana Monells; i el piano en directe de Clara Peya és una visita obligada per a àvids esperits curiosos, musical lovers, amants de la dansa i cercadors d'històries contemporànies. La dramatúrgia corre a càrrec de Marc Rosich, que ha regalat a la companyia l'encaix definitiu que necessitava en una obra pluridisciplinària com les que solen presentar. Perquè definitivament les diverses interpretacions no sumen, sinó que engloben un únic discurs, sense perdre força cap de les seves parts. Brilla especialment la composició musical; però coreografia, text i plantejament escènic mai queden en un segon pla, a excepció del recurs audiovisual com a veu interior, que de vegades es fa difícil de seguir.

Albert (abans Berta) és a punt de sotmetre's a una mastectomia. És el primer pas en la seva transfiguració. Sotmetre-se, subjugar-se, plegar-se, supeditar-se. Heus aquí la clau fonamental de l'obra. És el bisturí en què confia els canvis, corol·lari d'una violència més subtil: la simbòlica. La imposició dicotòmica de la normalitat: mascle o femella. Aquest és l'autèntic camp de batalla. I en aquest punt, Berta (després Albert) confirma l'única veritat que el cos sap dir. Entre el discurs i l'acció: la indecisió.

Limbo també és aquella mutació de gestos, disciplines i plantejaments artístics. Pedra de toc de la companyia L'Era de les Impuxibles: el piano, la veu, el ball o el text conjuguen codis diversos. I ho fan sabedores de les imperfeccions pròpies, les particularitats de cadascuna, com apassionadament. No es troba segurament una melodia que s'enganxi al cap, o una frase que canviï la vida, com tampoc un gest dansat inaudit, o una cadència definitiva. Tot plegat és una altra cosa encara més difícil: és una manera de veure el món, gens idíl·lica -és cert- i per a la qual se'ns reclama un decidit esforç transformador d'acceptació i respecte.

8 comentaris:

  1. Personalment em va agradar molt l'obra i em va fer pensar en el món binari en el que vivim en el qual qualsevol cosa que s'escapi de la norma és rebutjat. Especialment em va agradar la part de dança i com representava en cada moment com es sentia l'Albert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. certament la dansa expressa de vegades coses difícils d'explicar amb paraules, com es demostra bé en aquesta peça: gràcies per comentar!

      Elimina
  2. Cómo el eco de una voz en el abismo, que vuelve al oído del que dijo y ahora calla.Pero que sucede sí ahora yo me convierto en el que ignoras y tú el que espera sentado accpetando,que todo puede ser, que sí caminó me caigo, sí escucho soy un necio y sí lo ignoro todo seguiré aquí.Pues más no soy yo ahora el que decide,y que por más que en mís oídos retumben voces continuaré sentado. Acceptando que yo no acabaré varado por cantos de sirena,ni undido por balas de cañónes, pues más ni soy marinero ni barco que undir,pues soy la persona que vive en ti.

    ResponElimina
  3. Cómo el eco de una voz en el abismo, que vuelve al oído del que dijo y ahora calla.Pero que sucede sí ahora yo me convierto en el que ignoras y tú el que espera sentado accpetando,que todo puede ser, que sí caminó me caigo, sí escucho soy un necio y sí lo ignoro todo seguiré aquí.Pues más no soy yo ahora el que decide,y que por más que en mís oídos retumben voces continuaré sentado. Acceptando que yo no acabaré varado por cantos de sirena,ni undido por balas de cañónes, pues más ni soy marinero ni barco que undir,pues soy la persona que vive en ti.

    ResponElimina
    Respostes
    1. UoU!¿sabes que decía Kant? Que de una obra de arte sólo podía hablar otra obra de arte. Y tus palabras tienen poesía. Gracias por compartirlas.

      Elimina
  4. Estamos inmersos en el tránsito de la vida; el conflicto vive dentro de nosotros y para algunos, nosotros somos el conflicto. Mis complejos, son los complejos de otros; yo me visto a diario con los suyos. ¿No sería más amable transitar en un mundo de aceptación y tolerancia?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sólo eso, transitar en un mundo donde la opinión social no tuviera tanto peso a la hora de decidir. Ese hacer para los demás y no para uno mismo a veces es autodestructivo.

      Elimina
    2. Ojalá todos lo supieran ver cómo lo explicáis, chicos!

      Elimina