Bach / Parabelo

Grupo Corpo

Gran Teatre del Liceu, 02 de juny de 2012

A ritme de compàs

Magnífica ocasió per atansar-se a la dansa contemporània brasilera, per bé que només amb mitja entrada, per la incomprensible política de preus i la nul·la promoció que el Liceu fa d'ocasions com aquesta. Semblaria com si hi ha una certa obligació i desinterès en programar companyies que, no només aporten la seva particular visió del mestissatge entre cultures (recordem que les peces presentades són fruit d'una estada del Grupo Corpo a La Maison de la Danse de Lió); sinó sobretot representen una oportunitat per obrir el Gran Teatre a d'altres públics -potser futurs espectadors- que hauran de garantir la pervivència d'aquella institució. Falta d'astúcia?

Perquè la proposta de la Companyia és prou consistent i alhora propera com per agradar a la clientela clàssica de la casa (Bach, en un homenatge ple de notacions d'alta complexitat en el ball); amb un espai prou reeixit de dansa d'arrel popular (Parabelo, en un exemple lúdic i intel·ligent d'acostament amb els nous públics). Tot conjugat perseverantment per un moviment que en essència podríem catalogar de contemporani, sense renunciar als aprenentatges que el neoclassicisme ha marcat a foc en una companyia tan disciplinada com exemplificant. ¿Per què deixem escapar oportunitats com aquesta per convidar la gent jove, a preus realment al seu abast, a conèixer de ben aprop què es mou a l'escenari internacional?

Bach, foto extreta de www.grupocorpo.com.br

De la primera part, dedicada com dèiem a Bach, destacar obligatòriament l'escenografia: grans tubs metàl·lics que pengen del sostre, amb els que els ballarins interactuen repetidament, generant imatges no gaire habituals, a dos nivells. Cossos suspesos sobre les execucions dels altres ballarins. La música, això sí, de vegades difícil de reconèixer per una certa radicalitat en les versions, obra de Marco Antônio Guimarães, tot i que completament justificada per la intencionada lliçó de modernitat que la companyia vol aportar. Semblen dir-nos: sí, ballem Bach. Bàsicament perquè és el més modern dels autors clàssics.

La segona part, més festiva i acolorida, és un festival de ballarins que traspassen amb comoditat tots els límits imposats per l'acadèmia, de manera que des del baião, fins a les reminiscències del ballet, es juga una partida sempre triomfant de moments de poètica bellesa, molt en particular per l'impressionant duet a mitja llum magistralment interpretat sobre la música evocadora de Tom Zé i José Miguel Wisnik.

Parabelo, foto extreta de: www.grupocorpo.com.br

A ritme de compàs també és possible fer dansa. És tan senzill com això: Plasticitat, disciplina, execució i conjugació d'un selecte grup de ballarins sempre preocupats per donar de sí tot allò que han après, amb una música i una escenografia al servei d'un espectacle que té com a únic (i fort) argument, la pròpia celebració del viure.

Així que esperem que la propera vegada que siguin a Barcelona, l'argument d'aquest comentari no sigui que dansen sols a l'escenari...