dissabte, 14 de gener del 2012

Perdiendo el tiempo

Companyia Mar Gómez
Ignasi Gil i Mar Gómez
Mercat de les Flors, 13 de gener de 2012

© Carlos Marsellés
Enjogassats 

Aquesta és la darrera hora de què disposarem. I el gran rellotge del món finalment s'ha aturat. Tot plegat mai no ha estat -recorda- més que un “minúscul espai d'història que ens pertoca.” Només depèn de tu aquest comiat. A què hi dedicaries els darrers seixanta minuts de la teva vida si algú t'anunciés amb certesa que ha arribat a la seva fi?

Mar Gómez i Ignasi Gil, l'omplirien de sentit: Perdiendo el tiempo.

Gil és especialista en perxa xinesa i roda alemanya. La seva peripècia escènica és plena d'agosarament: repta sistemàticament la llei de la gravetat. Sovint és fàcil patir per la seva integritat física! Són destacables cadascun dels moments en què “dansa” amb la seva perxa. Estranya relació és aquesta entre objecte i home que es fan una sola entitat de companyia poètica. El Circ està ocupant, ho sabem, l'espai públic que ha reivindicat. L'excel·lència acròbata d'aquest artista confirma que és de justícia.

Gómez és una destacada coneguda per la seva feina com a coreògrafa i directora de la seva companyia de dansa contemporània. La seva obra és farcida d'intencionalitat teatral, de gest enèrgic i veraç, amb una qualitat única: un sentit de l'humor decidit, voluntariós, incisiu i determinat. Una aposta que no sabrem agrair prou, en aquests temps del catastrofisme universal segons no es cansen de repetir-nos intencionades les veus que tot ho manipulen. La seva opció per l'humor intel·ligent i exquisit és una operació nítida, antimodes, revulsiva. Com per confirmar que serà tan tràgica aquesta vida com vulgueu, però que irremeiablement paga la pena viure-la. Podem recordar aquí un parell de les darreres propostes de la seva companyia: la meravellosa Dios Menguante, un diàleg extraordinàriament quotidià de les sempre estranyíssimes relacions còmiques que la vida en parella regala (amb un imprescindible Xavier Martínez) i la hilarant peça sobre vampirs amb què vam iniciar temporada: Aquí amanece de noche.

Expliquen que Mar Gómez i Ignasi Gil van trobar-se a l'espectacle Llits i allà va començar l'aventura d'aquest temps: enjogassats. Sense pretensions, també: perquè és veritat que Perdiendo el tiempo no és tant un espectacle de fusió de dos mons diversos com són el Circ i la Dansa, sinó la intenció de crear un vincle que els permeti ser plegats sobre l'escenari. I és que temps, espai i fugacitat són en la base de la significació de totes dues disciplines. La resta és voluntat de compartir!

En la peça, potser es podria haver apostat per construir una història. Res no sabem dels dos personatges que deambulen a l'interior del rellotge gegant ni de llur destí. Podrien haver-nos relatat en aquell espai de trobada de final del temps, una història, o un relat que fes de nexe d'unió entre tots dos. Segurament és per això que cap a la meitat de l'obra hi ha un cert apaivagament de la tensió escènica. També ho és que les coses simples s'expliquen soles i sempre en la superfície, de manera que una major durada de les perícies acrobàtiques d'Ignasi Gil o de les figures dansades de Mar Gómez podrien haver suplert sobradament aquell entrebanc i portar definitivament a l'admiració superlativa a un públic entregat en cada pirueta del cos i cada gest de l'ànima.

Són dos apassionats del seu art, aplegats per a delit de tots. Recordant-nos simplement què és el que millor sabem fer quan som realment nosaltres mateixos: perdre el temps! Sense més intencionalitat que la de compartir amb un altre les hores en les què ens ha tocat viure i sense cap altre més espai que la limitació que dóna fer-ho fora del context de cadascú.

Probablement, després d'aquesta peça, cadascú d'ells seguirà transitant el seu propi destí: l'un lligat a les barres metàl·liques i l'altra teatralitzant en format de ball l'absurditat de tot plegat. Però en aquesta trobada de la qual n'hem estat privilegiats testimonis, tots dos han dignificat la darrera hora de què disposarem.

I tu? A què hi dedicaries els darrers seixanta minuts de la teva vida?

5 comentaris:

  1. Em vaig quedar amb les ganes d'anar a veure aquesta obra. M'atreia molt que juguessin amb el concepte del temps, i que barregessin dansa i circ.. Havia anat a veure Llits, i tot i alguns mancances, m'havia agradat força la proposta. Ara amb la teva crònica me'n faig una idea, del que m'he perdut.

    A què dedicaria els darrers 60 minuts de la meva vida? Doncs, segurament, si pogués escollir el moment del dia, a mirar una posta de sol, a la tardor, quan els cels són ataronjats i sembla que els darrers rajos de sol esgarrapen la tela celeste i la fan sagnar.. M'agradaria disfrutar-ho amb una bona copa de vi a la mà, després de fer un bany, al costat de la meva persona estimada... I veure com a poc a poc s'apaga tot i que tant se te'n dóna, perquè estàs allà, amb ella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. res d'enyorances!!!!!!!
      VIDA! dia dia! i res més...
      :)

      la setmana vinent encara fan l'espectacle

      gràcies per comentar

      Elimina
  2. Que bé!! és veritat que encara la fan! Hi aniré aquest cap de setmana. Gràcies! Quan la vegi ja et comentaré...

    ResponElimina
  3. Hi vam anar ahir a veure-la. He de dir que ens va agradar força tot i que ens va costar entrar-hi una mica...

    Hi ha algunes metàfores sobre les parelles que em van semblar molt boniques i ben trobades. L'espectacle, la veritat, és que està molt bé. Molt recomenable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola! Benvinguda! Gràcies per comentar! Molt guapes les fotos del teu blog!

      Quan escrivies sobre la referència metafòrica que tu has trobat en aquesta obra, al voltant del món de la parella, just et referies al que per mi és un dels aspectes més interessants en la dansa contemporània: el joc entre el sentit que la coreògrafa volia donar a la seva obra i l'experiència i significat particulars que cada espectador en fa (amb la condició, és clar, de realitzar un cert esforç de lectura, sovint -val a dir-ho- gens fàcil)
      I és aquest apassionant aspecte el que m'empeny a parlar en aquest blog sobre aquell art: amb el benentès que, tampoc mai es pot escriure ben bé el que un pensa, perquè com deia Mallarmé són les paraules totes soles les que pugnen per trobar-se...

      Elimina