Exposition Universelle

Exposition Universelle, Rachid Ouramdane
Cloître des Célestins
Festival d'Avignon 2011

La qüestió de la identitat (i algunes de les seves obsessions) estan àmpliament representades en l’imaginari col·lectiu francès i en la discussió política (i social) d’ençà podríem dir el Maig del 68. Els accents, depenent de la dècada, hauran anat variant, però l’essència de la polèmica radica en la construcció de la pròpia idea de ciutadania, tan imbricada en la tradició revolucionària i republicana del país veí.

Rachid Ouramdane, des de la seva condició familiar dels “altres francesos” interroga sobre tot plegat, en una peça gens fàcil de traduir, però esmeradament treballada i plena de contingut simbòlic i artificialitat escenogràfica: una gegant làmpada amb braç articulat, que il·lumina de tant en tant la cara de l’intèrpret, situa al centre del joc visual els mecanismes de control amb què la societat accepta o no com a “identitat” les diverses maneres com aquestes es conjuguen. En uns discursos –sembla dir i representar amb la música repetitiva i la plataforma circular des de la que giravolta una i altra vegada a l’inici i el final de l’obra- indefinidament transmesos, obsessivament circulars amb què s’ha construït (i de vegades “deconstruit”) el propi paradigma unificador i homogeneïtzador de la cultura francesa.

Foto de
Patrick Imbert

Són diverses les lectures que sobre el tema se’n podria fer en aquesta ocasió, perquè tampoc no és clar si és la qüestió de l’origen (la immigració sempre present...) o si, com m’inclino, es tracta més d’una apel·lació a la pròpia, individual i íntima adscripció a les cada cop més freqüents atomitzacions socials (la idea d’amalgama és ben present en el retrat final de Rachid maquillat de diversos colors) en què una societat complexa i gran com la francesa (o l’europea per extensió) pot integrar en el seu sí, sempre –és clar- que els dimonis interiors puguin (i vulguin) ser neutralitzats convenientment (en el trist record de la vetllada, aquest cop, els assassinats de Noruega de la mà d’un fanàtic islamòfob de l’extremadreta.)

I com no podia ser d’altra forma, el discurs sobre la tolerància que Ouramdane proclama als quatre vents, mitjançant un ball pausat, sense estridències, amb delicat control de l’espai escènic, variat en el seu origen i instal·lat en la diversitat de tècniques i recursos, com per demostrar els sempre fructífers camins de la dansa a partir de la suma de diferents tradicions (heus aquí una mica de claqué, ara abstracció simbòlica, més tard contemporània en estat pur i una mica d’expressionisme gestual); clou en forma de denúncia aquella repetitiva obsessió per saber “què és”, en lloc de viure sobre la base del “com és”, recuperant per al fragment final d’Exposition Universelle la plataforma sobre la que el ballarí tornarà a girar i girar, mentre sentim la música ratllada de dos tocadiscs. 

Una roda de la fortuna (o impostura del poder) de la que caldrà saber fer l’esforç de saltar.