Symfonia Piesni Zalosnych
Compagnie Accrorap / Kaden Attou
Mercat de les Flors, 18 de febrer de 2011
Són tres llenguatges paral·lels: la música, el hip-hop i la dansa contemporània.
La Simfonia de les Lamentacions és ben coneguda per la força expressiva que conté en una estructura harmònica bastant simple, però que diposita en la veu de la soprano (Dawn Upshaw, una versió antològica) la intensitat necessària per recordar-nos que és de la condició humana de la què ens hem de penedir (concretament de la que deixa en el record dolor en els altres éssers humans).
Mentre el hip-hop més sofisticat i elegant de la companyia, farcit de carrer i personatges de barri del seu Lió de procedència, amb una plenitud corporal exquisida i un control del moviment al que només el més agosarats poden arribar, síntesi de la millor de les tradicions de les banlieues, és espai de mixtura.
Alhora que de la dansa contemporània, efectiva i omnipresent en els balls coreogràfics de grup, recupera en la memòria figures que ressonen en la tradició: el preciosista cercle concèntric del final de primer moviment; les imatges de la massa humana (i amorfa) darrera del líder amb què s’obre el segon moviment; o el comiat dels vestits voleiant (esperançadament, sembla dir-nos), del bis musical inesperat afegit al tercer moviment i amb què es clou l’espectacle.
Tres maneres d’entendre un mateix esperit, el de la cadència, que mai es toquen entre ells, i que operen l’un darrera l’altre (en ocasions) o en harmònic paral·lelisme, com per dissipar qualsevol sospita de dependència entre llenguatges o de submissió. Es pot ballar hip-hop (contemporani), mentre també ho fas amb la dansa (contemporània) i escoltes música clàssica (també, contemporània).
Què més podem demanar?
Bé, sí! Una cosa: si en l’infinit es toquen les línies paral·leles, preguntar si existeix aquell punt...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada