Deltebre Dansa: transferència de coneixements.

Juliol de 2019

Foto: Albert Vidal / Vèrtex Comunicació

Darrere dels espectacles sobre els quals es reflexiona en aquest blog, hi ha una perseverança molt pròpia dels professionals de la dansa i del circ: la formació contínua, la necessitat d’aprenentatges actualitzats i la tensió física imprescindible per garantir que el cos i la seva dinàmica sempre estiguin en el millor moment possible. Moltes altres ocupacions, és clar, requereixen aquest continu. Però allò que els diferencia és que, hi hagi o no possibilitats reals de feina i en un àmbit precari per definició, no poden deixar-se anar. Tampoc els ho permetria un altre aspecte del qual se’n parla sovint amb la boca petita però que té un valor majúscul per a tots ells: la vocació. És en aquest context que Deltebre Dansa s’ha guanyat un prestigi internacional com a espai d’actualització i de trobada del sector. Probablement més reconegut fronteres enllà que entre nosaltres, com així ho confirma la matriculació de participants de 50 països del món. Però una porta d’entrada fonamental per contagiar-nos col.lectivament de nous estils i llenguatges, amb una especial incidència en la relació creada entre dansa i circ contemporanis. La seva ànima és Roberto Olivan, ballarí, coreògraf, però també emprenedor i, sobretot, agent de proximitat en un miracle singular: desenvolupar el projecte a les Terres de l’Ebre, en un posicionament envejable entre compromís personal, reivindicació del territori i pulcritud organitzativa i tècnica. Compleixen 15 anys. Només una breu ullada per l’espai de les carpes on se segueixen els seminaris, enguany amb Lali Ayguadé, Francisco Córdova, David Zambrano, Maria Kolegova/Ultima Vez, Anton Lachky, Edivaldo Ernesto, entre d’altres, dona una informació molt precisa de la immensa labor d’aquest projecte somiador: el contacte dels participants amb maneres ben diverses d’entendre la dansa i el circ; i facilitar la transmissió i el contagi amb els docents i les ballarines i ballarins que en prenen part.

Però Deltebre Dansa té una segona pota, que l’arrela definitivament com a projecte de territori: l’exhibició. A la carpa, cada dia, s’ofereixen diverses propostes a un preu més que popular i obert al municipi. Divendres 12 de juliol, per exemple, dos peces curtes de circ i altres dos on el moviment coreogràfic n’era l’eix central. Tot i que, de fet, l’autèntic protagonista de la vetllada és el públic. Entusiasta, agraït, afable i suport incondicional del Festival. És fascinant observar la passió, l’entrega, la il·lusió amb la qual reben els artistes: com qui accepta un regal inesperat d’algú estimat. Aquells de vosaltres que seguiu en aquest espai els diversos festivals que visito a la recerca de la dansa més actual, us puc ben assegurar que són escasses les ocasions en les quals he pogut copsar una connexió tan directa entre organitzadors i públic. Aquesta és, inqüestionablement, la labor de transmissió més preuada de Deltebre Dansa: aproximar unes disciplines a priori allunyades, al cor de la ciutadania. Sense oblidar-nos tampoc de la tasca d’integració, diàleg i participació directa de la gent en els tallers gratis que s’organitzen o en els de creació comunitària.

Encara una altra experiència singular enforteix més aquesta programació: enguany va tenir lloc dissabte 13 de juliol. És el II Circuit “Deltebre atracció natural”: sis peces de durades variables en alguns dels espais de bellesa natural i interès paisatgístic més destacats d’aquell entorn. 

Foto: Albert Vidal / Vèrtex Comunicació

Socarrel va obrir la tarda, al Mirador Zigurat. Cap millor espectacle per aclarir de què va aquest Festival: una fusió entre la música electrònica de Laurent Delforge; el quartet de veus occitanes Vox Bigerri; el moviment de Magí Serra i del mateix Roberto Olivan; i la intervenció del ceramista Joan Panisello. Quantes coses diverses, oi? Envoltats del riu, just en el punt central de la desembocadura: terra fèrtil, de mixtura, plena de vida natural i d’alta protecció. El paral·lelisme amb el sentit de l’obra es fa encara més evident: cossos enfangats, modelats pels usos i costums d’una espècie permanentment en disputa amb el seu origen terrenal: que modifica, però que necessita conservar; que treballa, però que ha de garantir per a futures generacions. Magí i Roberto són els arquetips d’aquell esforç titànic, sempre en contacte físic, a voltes en contraposició, però obligats a mantenir un moviment harmònic i circular al qual se sumen a l’inici i al final la resta d’artistes participants en la peça. 

Traslladats a l’espai exterior del Consell de Riumar, es va poder gaudir d’altres cinc peces curtes de dansa. Aquí els protagonistes eren joves ballarins, emergents alguns d’ells, que van omplir la tarda de propostes sempre ben contrastades. Com a teló de fons, algunes de les preocupacions existencials més universals: la fragilitat de les relacions humanes, com defensaven amb una forta fisicalitat Marion Sparber i Alan Fuentes a Porzellan-Haus; el treball del cos, entre l’exigència i l’expressivitat del solo de Rebeca Portillo: Insight Movement; o la pregunta sobre la condició de l’’artista que van presentar Akira Yoshida i Dunya Narli: The Inglorious Fortune Of Being A Performer. La manera com el navarrès està afrontant la seva investigació al voltant de les connexions entre allò que per convenció podem anomenar les danses de carrer i la contemporània, aquí amb el treball acurat, perfilat al detall i delicat de Dunya, des d’aquella primera ocasió en què el vam veure ballar amb Home, serveix per destacar en aquesta crònica alguns dels valors fonamentals de Deltebre Dansa. Per una banda, el lideratge i capacitat innata de Roberto Olivan per acompanyar-se de grans intèrprets, amb una màgia expressiva i una impetuositat gens a l’abast de tothom, com demostra sempre Akira en la seva feina. De l’altra, amb un arrelament directe amb els orígens de cadascú (en aquella primera peça, sobre els trànsits que estava fent des de la “casa original” als nous llenguatges). I oberts a l’experimentació i la influència dels altres (recordem precisament que era un dels intèrprets destacadíssims de Cuculland Souvenir de Roberto, on circ i dansa dialogaven amb intensitat aquesta darrera temporada). 

Foto: Albert Vidal / Vèrtex Comunicació

Just el resum de tot allò que fa d’aquesta trobada de quinze dies a les Terres de l’Ebre un miracle necessari que de no existir, caldria inventar.

I no us penseu que s’ha acabat aquí tot el que es pot explicar de tres dies de convivència amb ells: res més lluny! Queda un plat fort, molt... d’aquells que fan petjada en la memòria i del qual us en parlaré aviat: l’espectacle Mirage de la companyia hongaresa Hodwork, amb què es va tancar el vespre de dissabte. Podeu consultar la crítica de l'espectacle a l'apartat de col·laboracions amb la Revista Susy-Q de danza