Kind

Peeping Tom

Teatre Nacional de Catalunya, 11 de juliol de 2019

Festival Grec de Barcelona

Traumes infantils

Tercera i definitiva aproximació de la companyia a les relacions de família, sempre des de la culpa i la mala consciència. A Vader (Pare) per l’abandó del progenitor vell; a Moeder (Mare) per una vida condicionada pels rols de gènere. No deixa de sorprendre aquesta voluntat tan occidental d’analitzar les relacions paterno-filials, a la recerca infinita del desllorigador existencial. Així va fer possible el seu negoci Freud i companyia: insidiosament, preguntant fins i tot en què somiaves.

En un bosc d’àmplies referències als contes infantils, com a les relacions sempre tèrboles amb els adults; una nena gran de rínxols daurats, una Isolda wagneriana (de fons, insistentment el Liebestod - la mort de l’amor-) en el punt exacte del descobriment de l’enigma de l’esfinx. Bèsties, catàstrofes, violència i imatges fantasmagòriques al voltant d’una innocència sobrevalorada. Un desplegament d’obsessions com només els actors-ballarins de Peeping Tom poden representar: ductilitat corporal que es replega sobre l’eix imaginari del cor. Contorsionistes del gest inaudit, flexionant extremitats anímiques. Un autèntic desassossec del viure que uns cucs desplaçant-se lentament per l’escenari acaben de fer evident. No és pas per falta d’esperança o d’enginy. És més aviat per la incapacitat - tan humana - de plegar-se a l’evidència, a l’acceptació del destí.

Es troba a faltar en aquesta darrera peça un accent més acusat de les frases coreogràfiques tan característic del grup, que sembla haver arribat a un sostre de vidre per la seva complexitat, és clar, però també per una certa actitud acomodatícia: funciona, expressa intangibles com pocs llenguatges actuals fan, és un material molt estimat per un públic com el barceloní (en coproducció amb el Grec i el TNC) i així es renuncia a experimentar amb els seus límits. De fet, en la trilogia, s’acusa una minva considerable de la presència del moviment des d’aquella primera obra dedicada al pare i fins a aquesta.

Aquesta qüestió, unida a la dramatúrgia allargassada en excés, sense un fil conductor clar, abandonada a sensacions primàries i idees inconnexes, fan de Kind un producte relatiu. Amb molts apriorismes, com el de l’agressivitat transmesa a partir de l’observació passiva de l’infant: les armes en el punt de mira de la crítica; o el de la destrucció de l’amor, condicionat per la presència dels fills en la unitat familiar. Arguments tots ells d’ampli espectre, que es donen per vàlids sense un contrast sòlid d’opinions.