Unearth

Capella del MACBA, en col·laboració amb el Mercat de les Flors

25/04/2026

Foto: Mercat de les Flors

Treure a la llum

En el retorn de Jefta van Dinther a Barcelona, a la Capella del MACBA i en col·laboració amb el Mercat de les Flors, se’ns ha convidat a la reflexió, a la meditació profunda, no sols sobre la condició individual, també sobre la col·lectiva.

Per a l’ocasió, deu ballarines i ballarins, un d’ells el mateix Jefta, molt sovint arran de terra, envoltats pel públic que es distribuïa amb coixins per tot l’espai nu del recinte històric. Fàcil de seguir, no ho era precisament. Pels continus desplaçaments, perquè els fragments ballats no són molts i perquè a penes ho fan drets.

Aquesta dificultat, en canvi, facilitava una comunicació diferent amb els intèrprets: no només perquè miraven, de vegades tocaven amb delicadesa alguns dels observadors. També perquè remarquen un dels primers aspectes centrals de l’obra: el sentit de participació, de comunicació col·lectiva.

Les peces del creador suec es caracteritzen per ser multidisciplinàries. A “Unearth” són la veu i el cant els dos elements en joc. En conjunt són destacables en el moviment pausat i arrelats a l’expressió emotiva. En polifonia, demostren que són polivalents i capaços de fer servir diversos recursos expressius. En un dels sentits possibles de la paraula del títol, a una de les escenes, treuen simbòlicament de l’interior d’un altre company, tocant i estirant, un fil invisible a l’altura dels pulmons. Es tracta probablement d’una nota, perquè coincideix amb la represa de la sonoritat. Potser el moment més afinat de tota la vetllada. Per significar la connexió íntima entre fisicalitat i art. Treure a la llum la creativitat.

Per fer-ho possible encara cal un element. Un tercer aspecte sobre el qual juguen: molt propi de la dansa i dels espectacles en viu: la repetició. Tres hores i quaranta minuts, que es despleguen en dos cicles idèntics d’hora i cinquanta. Amb les portes obertes per al públic i la possibilitat de canviar de posició per l’espai i entrar i sortir. Atenció perquè en aquesta insistència hi ha elements de gran interès: la il·luminació és el primer. Es clou la intervenció just quan la llum natural desapareix de la Capella i acaba pràcticament a les fosques. No es tenen moltes oportunitats de viure en un espai reflexiu com és una antiga església, el cant agnòstic que es proposa aquí.

El segon element que es pot destacar vinculat amb la repetició de l'obra és que en una segona tanda ja no preocupa tant el què es veurà, com la manera com s’experimenta: el detall, el gest que pren una rellevància de significat gairebé existencial. Incomoditat inclosa de l’espectador, sobre un coixí…

I arribem per fi a un últim element destacable de la peça, relacionat ara amb el significat. Tampoc és tan evident tot plegat, ni el mateix creador proposa moltes línies d’interpretació: probablement la més destacada es relaciona amb “les construccions socials i espirituals del parentiu, la finalitat i la mortalitat”. Són un grup, una tribu, connectada per la veu i el moviment. En contradicció amb la tradició religiosa de l’edifici que els acull i que proclama en els seus textos fundacionals que al principi fou la paraula. Potser ho era el gest i el so, proposa aquí discretament Jefta van Dinther.

Natural Order of Things

Guy Nader i Maria Campos
Teatre-Auditori Granollers, 25 d'octubre de 2025

Presentació

La mort i la primavera

La Veronal

Maria Arnal, Fabio Calvisi, Ignacio Fizona Camargo, Valentin Goniot, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez

Direcció: Marcos Morau

TNC, 05/10/2505

© Silvia Poch

Cadàvers desesperats

La Veronal ho ha tornat a fer i ha omplert de genialitat la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Llargs aplaudiments, bravos i públic dempeus per a una obra llunyanament basada en “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda; amb la confirmació que Marcos Morau segueix seduït per la construcció d’una obra total; i amb la constatació que han perdut, definitivament, el seu llenguatge coreogràfic singular.

Foscor i cadàvers deambulant amunt i avall. O millor dit: pujant i baixant per les cordes de l’escenari. És cert que l’obra homònima de l’escriptora barcelonina és sincrètica: aquelles figures, el jove protagonista, la creu i el suïcidi. Una obra que mereixeria una interpretació simbòlica, no pas textual. La companyia s’acompanya de la veu extraordinària de Maria Arnal. Omple tot l’espai de profunditat emocional. Tot i que resulti complicat entendre la lletra. Primera paradoxa de l’espectacle: és literatura catalana, però es balla una mica, i es diuen quatre coses en llengua vernacla…

Però l’espectacle és una torrentada imparable de dolor. Aquesta és la seva principal virtut (i excés): no escapar de la literalitat. La mort. Probablement llegida des del drama, naturalment. Queda lluny la interpretació tràgica de la condició humana. Tot és literal: les campanes, els bombos ressonant la desesperança, els vestits obscurs, l’escenografia fosca, i les restes del que quedi.

Això inclou el material coreogràfic. Hi ha mínim un parell de moments excels. Un d’ells és el duet entre els intèrprets masculins. Hi ha molta bellesa en aquell moment, en una mena de dansa de la mort. És una de les demostracions que calia dotar de més sentit figurat una obra incommensurable com aquesta. Impossible de simplificar amb quatre crits de desesperació, un esquelet i una mica d’encens. Aquest és un dels moments en què el llenguatge no-Kova en el qual s’han instal·lat des de fa temps, pren tot el sentit. A desgrat de semblar una peça de qualsevol altre grup de dansa nord-europeu. Tot és igual d’idèntic, sense substància pròpia que identifiqui La Veronal enlloc. Però molt ben posat, molt bonic, molt treballat, molt perfecte en el seu conjunt, amb ballarines i ballarins que, no serà això una sorpresa, són d’excel·lència.

“La mort i la primavera” passa davant els ulls com una exhalació de propòsits. És una meravella de recursos tècnics i humans.

You don't look arab

Autoria, direcció i performance: Queer Falafel, كویر فلافل

Antic Teatre, 5 de setembre de 2025

Foto: Gabriel Venzi

M’han esbroncat al Teatre

Començava plàcidament la temporada 2025-26 a un dels espais barcelonins que sempre és important de visitar i a qui, especialment en aquests moments d’incertesa sobre el seu futur, cal reivindicar: l’Antic Teatre. I la funció on assistia un nombrós públic és de l’artista كویر فلافل, Queer Falafel, originàriament del Líban, però amb vincles a la ciutat des de fa uns dotze anys. En l’actual context bel·licista, amb la bandera palestina a la taquilla, era evident que ens sacsejarien.

Fragilitat blanca, racisme, colonialisme eurocèntric, capitalisme neoliberal, homofòbia, privilegis i Palestina Lliure. Tot en una hora de funció, a mig camí entre el moviment, el cant, l’acció performativa i els elements visuals. Dubto que els assistents, públic heterogeni, però coneixedors d’on passarien la vetllada, discutissin ni un sol mot, que per als despistats ha editat en un document de nou pàgines, resum exhaustiu de la barbàrie. La de l’home contra l’home, en totes les seves formes de colors i abusos.

S’avisa des de l’escenari en diverses ocasions: d’aquí sortireu tocats. Cares circumspectes, reflexions en veu alta, després d’una actuació forta, accelerada, plena de ràbia, legítima i defensada des d’aquells diversos elements, destacant d’entre tots ells el discurs, més que no pas el cant o el gest ballat. Rep fins i tot la llengua catalana, que l’artista fa servir perfectament en un fragment, com si el castellà -la predominant a l’espectacle- se salvés d’haver estat element fonamental de dominació. Diu que no la vol parlar més, per alguns comentaris que ha sentit sobre el perill de la llengua pròpia si hi ha una alta migració. Igual la radicalitat hauria estat fer servir l’àrab, oi? Però ja se sap: al teatre, els sobretítols, no estan prestigiats i no es ven el producte fàcilment.

Per fi, sembla que l’espectacle està pensat per a un col·lectiu molt específic: “progres”, “CUPeros”, assemblearis, manifestants i elements afins. Se citen. Deu ser, imagino, perquè el teatre és només per a aquests privilegiats burgesos, perquè la gent en situació de vulnerabilitat de la ciutat, a qui mai es fa referència a l’obra, no pot assistir. Un públic selecte als quals poder reganyar amb tota la tranquil·litat, perquè no muntaran una revolta. De fet, estan esperant sortir per fer la cerveseta postfunció.

Jornada de clausura Dansàneu 2025

Un dia sencer dedicat a la dansa, amb tres propostes que basculen entre la dansa tradicional i la contemporània; de l’arrel, a la modernitat més radical, per confirmar que són més a tocar que no pas ens sembla, que s’alimenten d’investigació i connexions, i que Dansàneu és l’espai privilegiat perquè la dansa tingui aquestes connexions.

Mil primaveres. Foto: Rut Solé

Les petites revoltes: Mil primaveres

El premi Delfí Colomé està destinat a la creació i la producció en dansa d’arrel tradicional, amb l’objectiu d’impulsar noves propostes que parteixin d’aquí. I quina millor manera que posar a dialogar l’Esbart Manresà, amb Sergi Estebanell i Arantza Labuena. Ell, especialitzat en el teatre al carrer i convençut del poder que té com a eina de transformació social; ella, en l’àmbit de les arts del moviment, defensora de l’exploració de la multidisciplinarietat. Era fàcil que en mans d’aquests dos artistes, l’Esbart acabés transformant l’obra en una reivindicació política; i que sortís tot a partir del treball conjunt.

S’ha preestrenat la peça a Dansàneu, perquè anirà al Festival Danseu de Les Preses (la Garrotxa) i a Fira Mediterrània de Manresa (el Bages) els pròxims mesos. Però té un aire de funció completa. I són diverses les qualitats que permeten afirmar-ho: la primera és la solució de continuïtat entre gest i moviment, dansa tradicional i contemporània, teatre i ball. S’ha aconseguit una mixtura de propostes, lluny d’acabar fragmentat segons les especialitats de cadascú (inclòs l’Esbart).

La segona és la força expressiva que la companyia aconsegueix, gràcies a la seva generositat: és sortint de la zona de seguretat que els intèrprets compateixen amb el públic, amb evident felicitat, les noves descobertes. Es veuen capaços de coses noves, des del respecte i l’arrel a la tradició. La tercera i última, és la magnífica connexió que aconsegueix amb els espectadors. Feia temps que no es veia tantes persones emocionades, contentes i en comunicació. Ho serà per la temàtica vinculada al qüestionament del desastre mundial en què vivim, des dels problemes amb el medi ambient, les injustícies socials, o els problemes candents entre comunitats i països. Ho serà per l’optimisme que transmet i que comparteix amb el públic (referència a la revolució dels clavells, inclosa). Ho serà per la capacitat d’aquests joves artistes que, des de la confiança en les danses tradicionals, es reivindiquen com una nova opció de futur creatiu.

Diumenge. Foto: Rut Solé

Diumenge

Agrada al Festival i a la delicada programació que cada any proposa Rut Martínez Ribot jugar amb artistes que, a priori, res tenen a veure, però que units multipliquen els seus respectius arts. Alerta! Mentre que es tracti de treballar junts, no de trepitjar-se l’un sobre l’altre. Així ho van entendre el grup de folk Magari, Liv Hallum a l’acordió diatònic i Ivan Garriga al violí, que presentaven el seu darrer disc: Diumenge; amb la unió de la ballarina Montse Àlvarez Capella, a qui se li va ocórrer aquesta experiència.

No cal que el resultat fos rodó, perquè estem parlant d’artistes acostumats a treballar en un altre context: ballades populars, els primers; i espectacles de dansa, la segona. Aquí es tractava de l’extraordinari mirador de Gerbi, amb tota la vall al peu, i el públic assegut en cercle al voltant. Ni tan sols el terra és el més adequat per a la ballarina. Però van anar entrant en el format a poc a poc, fins al punt d’atrevir-se amb un comiat cantat a cor. La màgia? El respecte a banda i banda: la dels músics, per unes coreografies de la Montse que funcionaven com a tercer instrument; ella, integrada en el grup i atrevint-se amb el cant i la interpretació; i el públic, en comunió, amb el millor que la música d’arrel pot oferir: amalgama de diversos.

Joana Gomila & Lali Ayguadé. Foto: Rut Solé

I un tancament petit…

Pocs espais escrits trobareu amb tantes referències i lloes a la coreògrafa i ballarina Lali Ayguadé. Fins a vuit entrades podeu llegir en aquest blog i potser algun article més en altres mitjans i que no ha quedat recollit aquí. En això de la dansa, com en tantes coses vives, és l’última la que val, i en la cloenda de Dansàneu va demostrar de nou la seva flexibilitat, imaginació corporal, el control sobre l’escenari, una propiocepció que és única per ressituar cada part del seu cos en diàleg, capacitat expressiva, introspecció, gestualitat severament tècnica i imaginació desbordant. És, de llarg, la millor ballarina de casa que podeu veure en l’actualitat actuar de manera regular per Catalunya. L’acompanyava, en aquest cas, la cantant Joana Gomila, un prodigi de veu mallorquina, que també balla, amb una fluctuació sonora que porta amunt i avall, facilitat esparverant, timbre potent i una simpatia que acoloreix encara més el seu preciós cant.

Però malgrat tot, res de tot plegat va ser suficient per evitar-nos dos problemes. El primer escull és la dramatúrgia de l’espectacle. Tot va bé, mentre es balla i es canta. Aquest en seria el resum. Cal una revisió urgent d’un diàleg entre les dues artistes que no aporta cap element al millor que saben fer, juntes o per separat.

El segon problema és encara més greu: col·lectiu i així el va viure i comentar el públic. No ajuda en res a la delicada tasca de difusió de la dansa i de posicionament en contextos no convencionals que està fent el Festival. Paga la pena no oblidar mai que aquest és un territori on no es pot gaudir d’una programació regular de teatre i dansa, que Dansàneu dignifica aquesta absència, treballa per posar-hi remei i és una oportunitat d’or de veure grans noms de l’escena nacional i internacional. Lali Ayguadé l’és. És una de les grans. Per això sobta la brevetat de l’espectacle, especialment si pensem que és el de cloenda. Amb generositat s’hauria d’haver unit una segona part, amb alguns dels solos que té la coreògrafa - per exemple- i que haguessin fet les delícies del públic, neòfits majoritàriament en dansa. I la responsabilitat recau en els programadors, naturalment; però també en els artistes i la seva actuació conscient d’acord amb aquest objectiu que hem de compartir tots: expandir la dansa.