Coreografia: Damien Jalet
Cinemes Maldà, 13 d'octubre
Festival Choreoscope 2018
El cos aliè
El Festival Choreoscope ha tornat a omplir la ciutat de dansa i cinema, en la seva sisena edició. Més enllà de la secció oficial, que podrà veure’s aquests dies també a la plataforma Filmin, destacava una de les sessions especials, Premi a l’Aportació Excepcional al Cinema de Dansa. Es tracta del documental del 2016 The Ferryman (Le Passeur des Lieux). Un film de Gilles Delmas, amb coreografia de Damien Jalet, la participació com a narradora de Marina Abramovic i la composició musical de Ryuichi Sakamoto.
La tesi que sosté és ben clara: fills com som de la mare natura, ens n’anem distanciant cada cop més, no només pel maltractament inqüestionable al qual sotmetem el planeta; sinó molt especialment per l’escissió espiritual, mai tan evident com en l’era contemporània, respecte del nostre origen terrenal. Per reforçar la idea, el documental s’atansa a antics rituals del Japó i de Bali que tenen per nexe comú la celebració de la vida i de la mort, dualitat resolta des de la lògica orgànica com un retorn a l’essència, però que la raó combat des de la pregunta original al voltant del sentit de la vida. No és cap novetat argumental, doncs, però el film en fa un abordatge realment destacable des d’un punt de vista estètic i des d’allò que ens ocupa aquí: el moviment.
Probablement la coreografia ideada per Damien Jalet sigui l’element més evocador d’aquest treball. Rodat en paratges d’una bellesa abrupta en aquells països i també Escòcia, té la virtut d’interrogar a través del gest corporal. No és, per tant, una translació de les imatges i costums prèviament vistos, sinó un complement narratiu cap a noves qüestions conceptuals. No podria ser d’altra forma si pensem que la dansa i el moviment, que tenen el seu origen en la pròpia constitució natural i és present d’infinitat de formes en tot allò que ens envolta, és alhora un llenguatge propi. Aquesta característica, el de l’estructura simbòlica, present en els rituals i la dansa, però també en la paraula és paradoxalment una part constitutiva de l’organisme (i per extensió, del planeta); alhora que representa un element aliè a aquella, estrany a la seva pròpia constitució: el desborda. I així és com el transforma, de vegades fins a fer-lo irreconeixible.
Cossos que es mouen aparentment sense cap; banyats en substàncies blanquinoses de difícil reconeixent; barrejats amb les branques dels arbres; o ballant amb vestits llampants i amb una certa animalitat, són algunes de les aportacions magistrals que el coreògraf dissemina al llarg del metratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada