Pasionaria

La Veronal

Teatre Lliure, 26 de juliol de 2018

Festival Grec de Barcelona

© Alex Font

Càpsula del temps

Del futur se'n parla sense coneixement. La distopia n'esdevé el seu gènere preferit al cinema, a les sèries i cada cop més habitual en les arts escèniques. La Veronal s'han apuntat a la moda de la mirada apocalíptica, en un entorn que simula un espai familiar però que de fet transmet fredor i distància emocional. Que la societat actual se sent especialment amenaçada en dona fe el creixement exponencial d'aquest tipus de propostes. La fascinació que provoquen tenen tant a veure amb el dibuix que generen; com per la incommensurabilitat amb la realitat des de la qual sorgeixen.

En el capítol de la imatge, sabem que la companyia porta temps instal·lada en l'excel·lència. En un Festival Grec 2018 que hem celebrat per l'accentuada programació contemporània i dels llenguatges híbrids, és un encert absolut veure també aquesta darrera producció del grup dirigit per Marcos Morau. Delerosos de tot allò que es fa nord enllà, és important recordar que entre els nostres hi ha un col·lectiu artístic que és capaç de generar imatges fantasmagòriques, esculpir flaixos visuals, crear estranyeses sensitives i tot acompanyat per una selecció musical quasi indiscutible.

Resulta més complicat el tema de la comparació. Entre aquest futur imaginat i la realitat actual. Efectivament. I entre el nou llenguatge corporal de La Veronal i els seus treballs anteriors. Respecte al primer punt, res a objectar si no ens oblidem que és fatalisme. Acceptem-ho com un acte de fe. Però adverteixo que la història de l'art és farcida de distopies que mai van arribar a veure's acomplides i amb les quals només podem establir semblances. Culpar les tecnologies i les eines digitals dels mals de futur, de fet, és un acte de contrareforma en tota regla. Així que no entrem més en l'aspecte més problemàtic de Pasionaria, la seva dramatúrgia: només un fil, sense solució de continuïtat i amb un perfil baix en els personatges.

Perquè al capdavall la gran troballa d'aquesta producció és la gosadia del grup per sortir de la seva zona de confort. Ignoro si han decidit batejar amb un nom diferent el moviment mecànic, disruptiu, afilat, desestructurant i abrasiu amb el qual han inaugurat aquesta nova etapa o si prefereixen anomenar-lo derivada del seu Kova. Però cal celebrar, aplaudir, acollir i integrar amb felicitat que una companyia amb un model consolidat i premiat arreu hagi decidit anar més enllà, no conformar-se, i experimentar més, en terrenys desconeguts, a la recerca d'un futur, aquest cop sí ben tangible.