Aclucalls

laSADCUM
Coreografia i direcció Guillem Jiménez

Assessoria de moviment Carla Moll

Interpretació Alexa Moya, Carla Moll, Guillem Jiménez, Jaume Clotet, Javi Valls, Judit Amengual, Laia Camps, Meritxell de Soto, Ona Cros, Stefano de Luca, Marina Olivares i Vera Palomino

Música original i disseny sonor DA ROCHA

Escenografia i il·luminació Oriol Corral

Visuals Guillem Jiménez

Disseny i confecció de vestuari Gina Berenguer

CCCB, 13 de març de 2022

Festival Dansa Metropolitana

©Tristán Pérez-Martín

Publicat a El Temps de les Arts

Les edats de la dansa

Guillem Jiménez (Barcelona, 1999) té una profusa activitat a Instagram, com la majoria dels seus companys de laSADCUM, el projecte amb el qual han presentat Aclucalls al Centre de Cultura Contemporània (CCCB). Res diferent de qualsevol altra persona de la seva edat: durant mesos hem pogut assistir a fragments, convenientment seleccionats, del procés creatiu; barrejats amb experiències més personals, fins a arribar al dia de l’estrena. No sembla, a primera vista, un pla de comunicació ben traçat, però en tot cas resultà molt eficaç: les entrades es van esgotar fins i tot abans que es fes pública la programació del festival.

L’obra presentada reflecteix precisament tot aquell món digital. Al capdavall, s’han format i estan desenvolupant carrera amb l’amenaça constant de confondre-la amb la imatge pública. Són gent sobradament preparada i detecten de seguida aquells perills: els posen en evidència. “No és distopia, és la nostra realitat”, expressaven aquests dies.

És un cant generacional, ben elaborat, millor ballat, musicat amb sentit i interpretat amb veracitat. Si després d’aquesta obra no aconseguim que la generació Z s’atansi als teatres a veure dansa, no cal tornar a intentar-ho. Un videojoc: on els intèrprets —vuit que ballen i un actor— es mouen amb comoditat per tots els registres. Amb les seves pantalles, és clar, des d’on veiem passar el nostre dia a dia: des del porno, els challenges, el culte al cos, els tutorials, i la imatge omnipresent com a diagnòstic. I entremig de tot plegat, un crit a viva veu: aquest és el nostre món, bo o dolent. Com també ho és aquest desplegament de talent, defectes inclosos: excessiu material, escenari farcit, repetició coreogràfica, allau de referents, i manca de fil conductor. Què més dona, deuen pensar? La vostra alternativa quina és? El “Bolero” i els seus insistents passos? Ja tenim els nostres propis bucles! Moltes gràcies.

Ara bé, és des del compromís amb la dansa que una proposta així pren la seva rellevància: un desbordament, com ho és també aquell món de l’aparença. Amb un sentit fort, contundent, inapel·lable de pertinença. La més sincera i clara mostra de filiació que un grup jove de ballarins ha presentat en un escenari des de fa molt de temps. I és d’agrair i d’encoratjar. Més endavant, ja seran a temps d’ajustar-hi les arestes i els excessos.