24 de juliol de 2021
Festival Dansàneu
Cesc Gelabert a Santa Maria d'Àneu. FOTO: Joan Blanco.
Diu Cesc Gelabert que se sent contemporani pel sol fet de ser viu. I que aquesta és sempre la relació simplificada que estableix la dansa amb la ferida oberta entre passat i futur. Efímera per definició, es tracta d’una presència en permanent fuga, davant de la qual cal ser capaç de connectar-se amb la tradició popular, perquè és d’allà d’on emana l’impuls de ballar. Principal fil conductor desgranat en l'arrencada de l’edició 30 del Festival Dansàneu, a Santa Maria d’Àneu d’Escalarre, amb el títol “Espectacle inaugural: Cesc Gelabert, solo”.
Al cap i a la fi, la construcció de discurs és un dels reptes solemnes que va abordar la dansa des que es va professionalitzar (cap al segle XVIII) i es va traslladar del carrer a l’escenari. Pensada per a la celebració, la festa, la commemoració o el record; instrument fonamental de comunicació social i comunitària, també “per lligar”, com divertidament repetia Gelabert durant aquesta conferència ballada; fins que va fer el salt conceptual que la situaria entre les manifestacions artístiques dels nostres temps. Davant del qual cal reivindicar permanentment la necessària connexió i contaminació entre tradicions diverses i que el coreògraf defineix com a “dansa bastarda.”
Per fer-ho possible cal un intèrpret que no tingui por al vertigen. A experimentar. A imaginar. A llegir des del sedàs de la modernitat. Des de la dansa minimalista d’un dels “Preludis” (2020), amb què va obrir la vetllada. La particular interpretació de la dansa tradicional basca, que en el fragment final original de “Soliloquios” (2019) balla amb Joan Maya, un dels experts indiscutibles en la matèria. O passar a endinsar-se en la cultura més popular, amb el bolero “Lágrimas negras”, moment especialment emotiu de la vetllada i que prové de l’espectacle “Cesc Gelabert V.O.+” (2012). De tot això i més coses és capaç la saviesa acumulada al cos de qui ha ballat sempre per esdevenir artista, des de la connexió amb les arrels que l’han configurat.
Això passava alhora que, des de la mirada del Festival, es confirmava que ningú millor per inaugurar-ne la trentena edició. Per reforçar precisament la singularitat des de la qual es pensa i programa aquest certamen que vol posar en valor aquelles connexions; i al mateix temps fer-ho en comunicació amb el patrimoni de les Valls d’Àneu. Especial va resultar per al públic que omplia l’església la lliure reinterpretació de la sardana "Enyor" de Ricard Lamote de Grignon, que havia presentat el 2010, una línia de treball que va culminar un any després amb “La muntanya al teu voltant”. Així com la proposta que va llançar als assistents per tal que investiguessin en l’actualització del “Ball de l’Esquerrana” d’Esterri d’Àneu i sobre el qual va mostrar unes celebrades i divertides improvisacions. “Ajudaria molt al jovent. Per fer-lo seu. I lligar”, rematava sorneguer.
JORDI SORA i DOMENJÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada