Cobalto

Laila Tafur i Alba Rihe

Teatre Principal de Terrassa, 28 de setembre de 2019

Festival de Noves Tendències - TNT
M’esclata el cap

Foto: Marta Garcia

No hi ha obsessió que no es cobri el seu preu. La del sector de la dansa amb la repetició és la més habitual i feixuga. Malgrat ser probablement la qualitat més fortament constitutiva de la disciplina. Un acte pel qual es torna a generar idèntic moviment, fixat en una coreografia i marcat a foc en els cossos per l’esforç rutinari. Però precisament per això, injuriat i criticat per les intèrprets una i mil vegades. Naturalment per les més hippies i contestatàries, les mateixes de les quals parlen Laila Tafur i Alba Rihe, potser per distanciar-s’hi. Potser senzillament per marcar el punt de partença d’aquesta obra estrenada a TNT Terrassa: Cobalto. 

El color que representa l’esperit maligne, anomenat així pels molts problemes de salut que causa als miners que l’extreuen: el cobalt, substància imprescindible en l’organisme per a la producció dels glòbuls vermells. Va de paradoxes aquesta història. No volem repetir-nos tantes vegades, però sense això no hi ha vida anomenada dansa.

Ho fan portant la situació al límit. En l’estrena a Terrassa, amb una deserció inclosa entre els espectadors. Això no seria més notícia si no fos perquè van saber integrar aquella marxa sorollosa i queixosa: s’estaran tota l’obra així? Es mouen com si es tractessin d'autòmats amb les piles gastades, a trompicons, i no paren de dir coses. Que van lligant l’una amb l’altra, en una mena de joc de l’absurd: marxa un; s’avorreix un; s’avorreix de no res; no res esperem...

És destacable aquell joc de queixa irremeiable. Ens repetim fins a l’avorriment: en el gest, la intenció, el contacte, les paraules filades amb somriures, el joc de llums i amb el mateix tatami. Com per significar que també hi són: que la dansa és tot allò que passa entre els cossos i el seu entorn.

Públic inclòs: és clar. Cap al terç final de l’espectacle. Quan va prenent un to de rave electrònica tot plegat. I les incomoditats esdevenen acció: què és aquesta base sonora sinó una repetició infinita? I com et mous a escena, sinó amb idèntics gestos, tu: aprenent de ballarí un dissabte nit?

Fem de tot plegat l’esforç del plaer, proclamen. Que sense això, no hi ha feina ben feta! Quanta saviesa en un desgavell d’obra. És la constatació que hi ha una altra manera de fer art contemporani. Però, efectivament, primer t’ha d’esclatar el cap.