Si tinguéssim més coca et demostraria com t'estimo

Autor: John O'Donovan

Adaptació: Alberto Díaz, Gemma Beltran Aniento

Direcció: Alberto Díaz

Intèrprets: Marc Balaguer, Pau Escobar

Teatre Tantaranta, terrat: 15 de juny de 2019

La fugida com a peripècia

Jonàs a l’interior de la balena. Atrapat en la fatalitat. Si avisava el poble enemic de Nínive del càstig diví que estava per venir pel seu llibertinatge, era quasi segura la seva mort. Si feien cas, per contra, mai ningú sabria de la seva profecia. Tres dies i tres nits a la panxa de l’animal per entendre allò que sentenciaven els grecs antics: “contra el destí, ni els déus.” Al llibre La invenció de la soledat de Paul Auster se’n fa una audaç anàlisi d’aquell capítol de l’antic testament en relació a la condició de l’home contemporani: fugir d’un mateix, com a mecanisme de supervivència.

Miki (magnífic Marc Balaguer) era un bon xicot, segons la seva mare. Encara esperançada perquè les drogues i la violència no acabin de marcar la seva vida. Potser ha fet sort amb el noi amb qui ara surt, en Rai (contingut Pau Escobar). Tots dos, un capvespre de sant Joan, atrapats en un terrat: s’estimen. Això és tot el que saben en un entorn homòfob. Fugir o plantar cara. Si tinguéssim més coca et demostraria com t'estimo, text del dramaturg irlandès John O’Donovan, ha estat adaptat aquí amb senzillesa i mestratge per Alberto Díaz. Només les paraules, sense artificis, perquè la cruïlla esdevingui una singularitat. Joves enfrontats a la presa de decisions, convençuts del seu sentit irremediable.

"El veritable profeta sap; el fals profeta endevina”. Dues posicions irreconciliables: lliurar-se a un guió prescrit, determinat per la posició social i els condicionants familiars i educatius; o fugir-ne. Només els frena el temps allargassat pel desig, mentre s’amaguen al capdamunt de la ciutat: no saben ben bé com dir-ho; no tenen ni tan sols les paraules més boniques per fer-ho; tampoc no s’ajusten als estereotips romàntics de la literatura, el cinema o el teatre. Però és pura essència allò que viuen durant aquella (breu) estona de cel.

Impossible no emocionar-se amb tanta senzillesa i plenitud: la dels actors còmplices; la de l’efectiu muntatge; la de la versemblant adaptació; la del text, un cop de puny directe a una veritat inqüestionable: amor, plural de diversitat.