Col·laboracions

dimecres, 5 de juliol de 2017

The great tamer (El gran domador)

Dimitris Papaioannou
Mercat de les Flors, 4 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona


Julian Mommert

Rèquiem al cos

Sobre una enorme estructura a l'escenari, amb lleugera inclinació i composada de fulloles fosques, un home sol espera mentre el públic ocupa les seves localitats. Està fixat a terra: les sabates hi han fet arrel. El seu destí: un pas efímer per l'existència. Enmig d'un moment i l'altre, la (fràgil) corporeïtat de la matèria.

Dimitris Papaioannou imagina aquell trànsit com si d'un quadre estàtic es tractés. Desbordat d'imatges contrastades en blanc i negre; farcit de forats inescrutables des dels quals apareixen i es fan fonedissos els intèrprets; mostrant la primigènia nuesa de l'anatomia; conformant petites escenes aquí i allà; construint figures corpòries amb la suma visual de diverses parts dels altres; inundant d'estranyesa una idea sempre conflictiva: éssers fugaços de reminiscències bíbliques. I en pols et convertiràs...

Hi ha una intencionada calma dramatúrgica, fruit d'aquella reflexió general, que abasta tota l'obra i que acaba repercutint en un ritme feixuc i lent. Això permet, lògicament, palpar cada instant de l'amarg efluvi, una condició -la humana- que esdevé absurditat. I una reiteració musical, El Danuvi Blau de Johann Strauss II, a foc parsimoniós, en un compàs arrossegat i enganxós, que encara accentua més el contrast – en relació amb les il·lusions- en què situa els personatges. The great tamer (El gran domador) és, en aquesta direcció, una paràbola de la deformitat del gest quotidià i una discreta lliçó al voltant del seu sentit.

El conjunt és excessiu, llarg i inconnex. Però l'experiència estètica que proposa, és sens dubte excel·lent. Perquè emmarca de manera clara i rotunda quina és realment la posició de cadascú amb respecte la vida. Assenyala la seva debilitat. Alerta pel que fa a la nostra interdependència amb l'entorn: un mateix ecosistema. Crida a la concòrdia i la cooperació entre humans. I es presenta com si fos una elegia.

Julian Mommert

Cap comentari:

Publica un comentari