We. Nosaltres i els temps.

Direcció María Muñoz i Pep Ramis

Interpretació i creació Arianna Bonacina, Luca Bologna, Paula Calveras, Enric Fàbregas, Ona Fusté, Milagros García, Jacob Gregersen, Alec Letcher, Martí Ramis, Paula Ramis, Sam Ramis, Zoltan Vakulya

©Tristan Perez-Martin

L’etern recomençar

La companyia Mal Pelo ha complert tres dècades llargues a l’escenari, amb un llistat de produccions destacables. Maria Muñoz i Pep Ramis són, des d’aquest punt de vista, els artífexs d’una herència que va més enllà de l’estricte llenguatge propi coreogràfic, perquè és l’atmosfera dels seus espectacles allò que els caracteritza de manera més destacable. Amb un sempre encertat grup de col·laboradors amb els quals han desenvolupat aquell imaginari; una nòmina de ballarines i ballarins que han anat volant cap a l’èxit des de la casa mare de creació a Celrà -l’Animal a l’Esquena-, per la seva capacitat expressiva; i una creació que aplega sobre l’escenari, no només bona dansa, també lectura de poemes, projeccions audiovisuals o música en directe, en algunes de les peces. La sola idea que un grup tan fonamental per la dansa contemporània del país iniciï el seu replegament jubilar, és un impossible per a afeccionats i per a professionals.

“We. Nosaltres i els temps” és un preavís d’aquell final. Tot i que anuncien que queden encara alguns projectes per completar en els pròxims mesos. Podria semblar que no hi ha millor manera que un testament per cloure un vital trajecte creatiu. Però de fet, es tracta d’un llistat d’esperances. Començant perquè els seus fills són presents a l’espectacle, el que confirmaria la voluntat de transmissió. Però sobretot perquè en aquesta ocasió es donen dos fenòmens radicalment diferents de les anteriors composicions: ells dos no ballen. De fet, només apareix en Pep al micròfon en escadussers moments. I l’altre element radical és el llenguatge coreogràfic, empeltat de modernitat. Els dotze intèrprets, molt majoritàriament ben joves, fan el millor que es pot amb les herències: transformar-les.

En aquest punt, “We. Nosaltres i els temps” es converteix en una peça ben gran. Perquè posa al grup en contacte amb els elements que són matèria delicada de Mal Pelo i, alhora, els empeny cap a un nou corpus gestual, que enriqueix encara més el llegat de la companyia. Explicat en algunes de les imatges de la peça: Caminar com la més bàsica activitat de moviment, a la que s’entreguen en grup. El fred com a espai a partir del qual és possible escalfar les relacions entre ells. Els nombrosos moments solistes d’alguns dels intèrprets, com a oportunitat per mostrar l’evolució personal des de la casa pairal. Destacables, Ona Fusté i Martí Ramis, en els seus respectius solos. O el joc entre la nuesa i els molts diversos conjunts de vestimenta, com a constància dels diversos passos que perfilen el camí de cadascú.

Tot explicat amb aquella elegància, sensibilitat i precisió amb què ens té acostumats la companyia. Una oportunitat per comunicar que les coses, inexorablement, sempre s’acaben. Però que aquest moment és just l’inici d’altres instants, que no seran exactament iguals que els precedents, però sí deutors de les seves intencions. Perquè la veritat és que no deixes de veure els joves Maria Muñoz i Pep Ramis durant tota la funció, malgrat que ara siguin darrere tot plegat.