Col·laboracions

dilluns, 29 d’abril de 2019

Torus

Humanhood
Concepte, direcció i coreografia: Rudi Cole, Júlia Robert
Intèrprets: Jill Goh, Connor Scott, Tzu-Yi Tseng, Rudi Cole, Júlia Robert
Teatre Principal d’Olot, 27 d’abril de 2019
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Geometria sagrada

Aquesta és la primera peça per a cinc ballarins de la companyia anglocatalana. I és incontestable des d’un punt de vista formal: precisa. Tant com ho és allò que volen representar: el tor, “la superfície generada per la rotació, en l’espai, d’un cercle al voltant d’un eix del seu pla que no talla el cercle”. Definició de l’enciclopèdia. El món n’és ple d’exemples: és la popular “forma de dònut”. Però en moviment continu. Rudi Cole i Júlia Robert, de qui havíem vist anteriorment treball en format de duo, augmenten l’experiència amb altres tres ballarins i porten la idea a un pla energètic: la interacció entre tots ells, en aquella dinàmica circular. Provoquen així una doble mirada: la de la forma i la del seu contingut.

Efectivament, un formalisme estricte inunda des del primer moment la mirada de l’espectador. Hi contribueix, naturalment, el moviment repetitiu i ondulat dels braços i cames, en una estructura evocadora de la sinergia corba amb la qual forcen el tronc. Només una observació atenta del gest dona la magnitud de l’esforç físic que es manté per més d’una hora. Les figures resultants assenyalen la importància d’un nucli central, sempre buit, des del qual sorgeix l’impuls dels ballarins, al voltant del qual es desenvolupa el dibuix. Implacables en l’execució, immersos en una espiritualitat corresponsable: formen part d’un tot. I es retroalimenten de l’energia dels altres, en tant que elements configuradors de les imatges que generen. Francament, brillant. És clau, aquí, la tècnica (i la selecció acurada) dels intèrprets.

Capítol a part mereix el tractament de llums que la proposta necessita. Una altra de les meravelles de l’espectacle. També la selecció musical. Remarquen i protagonitzen, quan és el cas, aquelles línies de força que es van escampant per tot l’escenari. Corren amb la mateixa intensitat com ho fan els ballarins, sons i llampegades intensos, ordenats i disciplinats.

El conjunt remet a una idea quasi existencial: la de la interacció. Cossos i efectes del moviment (també de llum i so) que es desplacen sense descans a la recerca de l’altre amb el qual, només de manera momentània i fugaç, influencien amb la gestualitat de cadascú, més o menys propera, però sempre reactiva. És aquí, potser, on la peça cau en una monotonia argumental: la idea s’entén a la primera, s’executa amb brillantor, s’acompanya de la millor preparació i distribució en l’espai, però resulta minsa per omplir tot l’espectacle. És una geometria sagrada: quan es revela, s’esvaeix el misteri.

Foto: Martí Albesa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada