RRR

Frederic Amat, pintura i escena

Laia Torrents i Roger Aixut / cabosanroque, escultures sonores, espai sonor i música

La Veronal amb Jon López, moviment

Arnau Colomo, assistent d’escena

Toti Arimany, tècnic de so

Foto: Oscar Fernández Orengo

Vells oficis

D’entre la programació a la ciutat, destaca una singularitat: el programa ESCENES a l’Auditori de Barcelona. Un espai de trobada entre llenguatges artístics diversos, experimental i de risc. S’acaba de presentar l’espectacle inaugural de la que és la cinquena temporada: música, pintura i moviment de la mà de cabosanroque, Frederic Amat i el ballarí Jon López, amb coreografia de La Veronal.

L’obra té un regust de performance dels anys 80: un record als encontres que Amat impulsava en el seu estudi de Nova York. Per això diu que va demanar a La Veronal la seva col·laboració aquí, indiscutiblement el grup de dansa contemporània que més i millor ha dialogat amb altres disciplines. Queda representat per Jon López, de flexibilitat extraordinària; mal·leable com una taca sobre el paper a la qual els artefactes sonors de cabosanroque incorporen tensió i definició en el quadre visual total que és aquesta peça.

Distribuïts a dues bandes, en una el pintor i els músics, i en l’altra l’intèrpret de dansa; s’apleguen en un pla horitzontal, al linòleum blanc, on es projecten les fantasies del gest: traç negre, determinat, violent, que surt de la mà de l’artista plàstic; desplaçament convulsiu, apedaçat, arrauxat del ballarí; nota dispersa, impactant, prodigada dels instrumentistes. Passen moltes coses, totes alhora, a diferents nivells, i la sala Tete Montoliu de l’Auditori no facilita poder seguir-les bé, amb evident dificultat per veure en condicions aquell encontre arran de terra.

Difícil també d’entendre que el públic més previsor, perquè les entrades no són numerades, i que feia vint minuts que s’esperava, es veiés obligat a ocupar una de les grades; mentre els que arribaven més tard van poder seure en primera fila a l’altra graderia. Res, de totes maneres, va entelar la festa de la memòria en què es va convertir RRR. Si la suma intel·ligent, desacomplexada i lliure entre artistes era possible unes dècades abans, què ha passat en l’ecosistema del país perquè sigui tan minoritària en les programacions actuals? Aquest podria ser-ne el titular: vells oficis. Es retroben i experimenten de nou. És clar: amb llenguatges actualitzats, com és la coreografia de La Veronal o els estris de cabosanroque. Però un plantejament antic, al capdavall.