Direcció i coreografia: Juan Carlos Lérida
Collage musical: Jaume Clotet
Sala Hiroshima, 16 de novembre de 2018
Qüestió de gèneres
Que els rols socials, el paper (pre)assignat a dones i homes, marquen la dansa espanyola i el flamenc, és cosa ben clara. Que la tradició ens pertany col·lectivament, però està condicionada per la transmissió que se’n fa a l’acadèmia, també. Pol Jiménez no vol trencar ni fer malbé el model, només alliberar-lo una mica. Cap millor per acompanyar-lo en aquesta investigació que Juan Carlos Lérida, preocupat per l’expressió de gènere en aquells llenguatges.
Pol és un ballarí que contorna el maluc amb idèntica facultat que tensa virilitat. Pot ser una sorpresa per a molts. Expliquen que en l’origen de la peça, première a Hiroshima després d’un any de treball i presentacions puntuals en diferents espais, com el Festival Coincidències, als terrats de la ciutat, i els centres de creació La Caldera de Barcelona i l’Estruch de Sabadell, desitjava reivindicar figures i fragments concrets de la història, independentment de l'adscripció binària. No resulta una novetat, si no és que oblidem com és de difícil provocar alteracions en contextos conservadors; i un tema gens menor i al qual es referia Juan Carlos Lérida en la xerrada posterior a la presentació: les generacions més joves no demanen el dret a… senzillament l’exerceixen.
En el plànol narratiu, La Oscilante és meridianament clar: potser massa. Crea una imatge central, que representa diverses coses; totes elles susceptibles d’enderrocar. I un parell d’excessos: la posició insistent respecte d’aquell punt i la seva dolçor en el tractament del canvi. La primera té a veure amb una certa vinculació mental que resol amb una proposta simple de (re)modelatge. La segona és una renúncia, que s’exemplifica amb un gest contundent que no s’acaba mai de produir. Cal això o una autèntica revolució? Hi haurà opinions per a tots els gustos. És l’opció d’aquests dos artistes, a qui no podem deixar de reconèixer compromís.
És en l’apartat del moviment allà on La Oscilante destaca absolutament. D’altra banda, el més esperat per molts dels que fa temps assenyalem aquest artista com el més destacable en generacions. Pol passa de la tensió a la ductilitat; de la rauxa al detall, amb les castanyoles i el taloneig; amb la mateixa facilitat com gestiona el seu indissimulat interès per qualsevol classe de dansa. Amb una premissa: que esdevinguin diàleg. Amb el cos i una tècnica de qualitat superlativa: algú determinat a moure’s amb llibertat i sense demanar permisos. Per aquest motiu, la música escollida i refosa per Jaume Clotet és tan important aquí. No hi ha qüestió de gèneres ni etiquetes, només impuls com a resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada