Col·laboracions

Festivals

divendres, 4 d’octubre del 2024

Una tarda al TNT

El teatre més experimental necessita temps i recursos. Oportunitats com les que brinda el Festival TNT de producció i residències. Espai d’exhibició, com aquesta cita anual a Terrassa. I sobretot paciència per trobar coses diferents, alternatives, bones idees amb les quals traspassar la línia i esdevenir una veritable “nova tendència”. És el camí convenient, tot i que encara queda un bon tram per recórrer.

Dissabte 28 de setembre. 17 h. Plató 3 de l’Escac. “La operación” de Norberto Llopis Segarra. Un joc increïble de paraules. Desconstrucció del sentit. I un elaborat desplegament de recursos escenogràfics, pertinents, crosses per al control escènic i per a seguir amb solvència la farcida i intrincada xarxa de frases, expressions, sons, cacofonies i poesia sonora de la peça. Una operació inquieta, ben defensada pel seu intèrpret, però que potser caldrà perfilar encara més per tal que transporti més enllà de l’experiència singular que representa.

Dissabte 28 de setembre. 18:30 h. La Nau.”Queixa (Roma o morte)” de Brigitte Vasallo. Conferència performativa al voltant de la idea de la diàspora. No és sobre els fenòmens migrants, sinó sobre l’expulsió dels llocs d’origen. Una investigació en la qual està treballant l’artista gallega-francesa-catalana. Un prodigi de control escènic, de ritme i farcit d’anecdotari i realitat. Una mirada teatral que és doblement veritat: pels testimonis que han omplert de detalls la construcció dramatúrgica; i pel testimoni en primera persona, amb l’experiència de la mateixa Brigitte. Mentre es gaudeix, un no para de preguntar-se si una peça com aquesta ha trobat el sostre o si encara pot créixer més a partir de noves incorporacions. Potser estem davant d’una obra condemnada a no acabar-se mai.


Dissabte 28 de setembre. 22:30 h. Teatre Principal (escenari). “Mourn Baby Mourn“ de Katerina Andreou. Des del temps estranyament compartit per tots: el confinament per la COVID-19. L'artista reflexiona al voltant d'un dels símptomes més desconcertants: la pèrdua d'olfacte i gust. Amb una paret feta de petits blocs de formigó simbolitza els espais d'aïllament dels sentits; com de les relacions socials, situacions a les quals ens va portar aquella situació. Per a una ballarina, per a qualsevol amant del moviment, una de les paradoxes més increïbles: el desig de ser grup gestual, i la impossibilitat de relacionar-s'hi.

Aquell fenomen encara dura, amb la dificultat d’expressar-lo adequadament, amb paraules ajustades a l’experiència. De manera que opta per una fisicalitat desesperada, gairebé una coreografia del crit, per intentar expressar el malestar que tot plegat ha instal·lat en la memòria de tots nosaltres. I en aquest àmbit, Katerina Andreou aconsegueix transmetre aquell dolor emocional d’una manera solvent, amb una tècnica precisa, desplegant-se arran de terra, agenollada a la dura realitat que està retratant, farcida d’una ràbia interpretativa del tot lloable. Per fer-ho possible, i en l’àmbit dramatúrgic, se sosté en el dibuix de situacions reconeixibles per a l’espectador, però amb un text projectat sobre aquella paret que no acaba de reforçar tota aquella intencionalitat, perquè també en aquesta ocasió el gest ballat transparenta amb més decisió que els mots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada