Navaja

laSadcum
Paral·lel 62, Dansa Metropolitana
10/03/24

L’algoritme desenfrenat

laSadcum, grup de Barcelona creat el 2019 i liderat per Guillem Jiménez, ha presentat la segona peça de format llarg, però destacada economia de temps i recursos dramatúrgics amb respecte la primera. Van afinant així un impuls creatiu de caràcter explosiu, per ajustar-se millor als estàndards dels espectacles actuals. Una maniobra en la qual un altre col·lectiu potser hauria necessitat uns quants anys d’adaptació i que els seus joves integrants han aconseguit en els dos escassos que han passat des de l’obra “Aclucalls”. Demostren així una intuïció i destresa a l’alçada dels grans, que es fixa en un moviment caòtic, desorbitat i punxegut com la navalla que dona títol a l’espectacle.

“Navaja” són cinc personatges a la deriva, d’una suposada demo informàtica que mai no va ser completada, amb els codis gestuals abandonats a la seva sort, sense la consistència pròpia de les construccions dels algorismes, però que al capdavall condueixen a una construcció idealitzada dels interessos de l’usuari. Quantes vegades hem pensat, mentre ens deixem emportar per les imatges i els suggeriments d'una xarxa social, que aquella imatge que ha creat el robot dels nostres interessos és inversament proporcional al nostre posicionament real al món. I així, en aquest joc d’oposats, sobretot desenfrenats, s’articula una peça especialment dissenyada per a qüestionar. Que això es faci des de la generació que fa servir amb més intensitat Internet, dona precisa informació de la intel·ligència que gasten.

Es troba a faltar més desplegament coreogràfic. Està molt ben dibuixat, amb un grup de ballarins ben afinats, amb personalitat. Passa que es fa curt i et quedes amb ganes de més. Hem anat d’un extrem a l’altre: d’aquell espectacle de dues hores, a unes frases de moviment i gest escadusseres, amb marge de creixement. I resulta especialment pertinent la reivindicació que es fa a l’obra de tots els estils de dansa, més enllà de la contemporània. Un cop més, informa de la completa i holística formació acadèmica, personal i emocional del seu director. En una obra com aquesta és segur que el component coral sosté el conjunt, però un toc de genialitat sempre és necessari.

Esperem que la ciutat trobi l’espai i, sobretot, els recursos econòmics per acompanyar i enlairar aquesta nova fornada d’artistes. No és fàcil, menys habitual, assistir al naixement i consolidació d’una novetat com la que laSadcum representa. La Sala Paral·lel 62 era plena. Aprofitem mentre el fenomen sigui local, perquè ens tocarà muntar viatges per a futures estrenes fora de la ciutat, si la cosa es va consolidant, i això sembla.