Esercizio di stile

Companyia Metamorphosis

Ballarins Iratxe Ansa i Igor Bacovich

Pianista Francesco Tristano

Església de Santa Maria d’Àneu (Escalarre – la Guingueta d’Àneu)

28 de juliol, Festival Dansàneu 2022

Elegància i format

Foto: Rut Solé

La connexió basca fa anys que forma part dels objectius de Dansàneu, el festival de les cultures del Pirineu. El diàleg entre la música en directe i la dansa, és un dels aspectes forts de Rut Martínez com a directora artística. I l’aposta pel petit format en espais singulars, un dels seus aspectes diferenciadors. Gairebé en l’equador del festival s’ha presentat la peça “Esercizio di stile” que protagonitzen els ballarins Iratxe Ansa i Igor Bacovich, amb el pianista Francesco Tristano. Artistes al servei d’un altre format; programadors difonent l’elegància.

El públic que omplia l’Església de Santa Maria d’Àneu (Escalarre – la Guingueta d’Àneu) va entrar de seguida en l’atmosfera serena i profunda de la proposta, amb els primers compassos de Bach i uns fluorescents drets disposats en forma de fila en el passadís central. S’atansava la ballarina a l’escenari, a poc a poc, amb una gesticulació transparent, acusada expansió corporal i iniciàtica actitud. Convidava així a permutar durant una hora les urgències expressives per un diàleg serè, sense presses, amb el músic. Una estètica perfectament entesa, tant en la selecció del compositor -entre el neobarroc i la música incidental- com en el diàleg amb l’altre ballarí, de moviment acusat i greu, tècnic i per moments obsessionat per la perfecció.

La coreografia del conjunt resulta una mica simplificadora: és com si no volguessin explotar l’espai més emocional del moment -lloc, música, dansa-. Semblaria que els anima més descobrir les possibilitats de connexió natural entre els tres intèrprets. Que és, sens dubte, el gran fort de la vetllada: amb unes mirades de complicitat, també amb el públic, d’alta intensitat. En comunió, fins i tot amb l’insistent cant dels ocells que habiten aquella construcció romànica.

La primera de les “Variacions Goldberg”, amb sentit, obren aquest particular viatge d’estil; en diàleg entre tradicions musicals, a voltes ben disperses; amb un trànsit entre el llenguatge neoclàssic i alguns apunts de dansa contemporània. En el conjunt, una unitat de comunicació que va arrencar un sonor i llarg aplaudiment de la platea.

No és possible que el món de la dansa es permeti que una proposta així, gestada amb el pacient impuls sinèrgic del Festival, quedi només en una única funció. És una fortuna per a les veïnes de l’entorn, això és molt clar. Però un problema que denota falta de connexió entre el territori i la (autoanomenada) capital de la dansa. Sens dubte, per format i elegància, un bon grapat de sales petites del país podrien programar aquest espectacle.