Col·laboracions

Festivals

dimecres, 17 de febrer del 2021

Carencias

Eyan Dance Company
Sala Versus Glòries, 16 de febrer de 2021

Foto: JSMalm Photography
Foto: JSMalm Photography


Un crit de denúncia


Aquesta temporada la Sala Versus Glòries ha fet l’aposta per programar dansa. La celebrem amb reconeixement i suport. En primer lloc perquè permet gaudir del moviment i la coreografia des de la proximitat, en un espai petit. Després, perquè el sector està necessitat d’oportunitats com aquesta per demostrar el seu potencial i donar sortida a tants intèrprets de qualitat, que d’altra manera no tenen ocasió.

“Carencias” d’Eyan Dance Company és la peça seleccionada aquests dies, grup capitanejat per Andrea Sala. S’endinsen en la qüestió de les injustícies socials: masclisme, racisme, homofòbia, els desequilibrats rols de gènere i el capitalisme neoliberal desbocat, com a causa definitiva d’una societat malalta. Posat tot plegat en boca, i especialment ballat per un grup de joves intèrprets, més que suficientment preparats, és una glopada d’aire fresc, un cant de denúncia especialment esperançador perquè ve d’elles i d’ells. Efectivament: les noves generacions estan prenent l’avançada i són capaços de posar en evidència, sense anestèsia, en un espectacle que no dura més enllà d’una hora, la situació asfixiant en la qual ens trobem. Una reflexió especialment pertinent, ni que la peça fa mesos que es va completar, pocs dies després de l’entrada de l’extrema-dreta al Parlament de Catalunya.

És en el vessant físic on l’obra pren tot el seu sentit: hi ha un cert desplaçament ideal entre els cossos d’aquells vuit intèrprets (també hi participa una nena), sincrònics, precisos, marcadament disciplinats i implicats en la representació; i una certa tendresa en el gest, una imperfecció sense solució de continuïtat, que naturalment els anys de formació i els futurs que queden (els espero!) en la professió, aniran perfilant de manera més exacta. Aquesta determinació en el discurs, tot i que excessiu en la paraula, amb llargs monòlegs en veu en off i de vegades difícils de seguir; davant de la seva impetuositat i la carència del moviment, demostren un cop més la capacitat del cos per expressar coses davant les quals els mots queden orfes. És un exemple el petó entre dos dels nois, ple de sensualitat mentre són violentament separats, però infinitament més clarificador que mil paraules. Centrar-se en l’expressivitat i la coreografia, com a mitjà capaç d’explicar coses, haurien aconseguit més solidesa en el propòsit general.

Però si s'assenyalen aquí, com correspon a la crítica seriosa, els excessos d’aquesta peça que es pot veure a la Sala Versus Glòries, no és res més perquè consolidar una companyia emergent en l’àmbit professional passa necessàriament per polir arestes. I la principal aquí és l’escassa confiança que es demostra en el llenguatge de la dansa com a potencialitat d’expressió. Perquè en la resta, disposen de tots els elements: entusiasme interpretatiu, preparació tècnica i un bon fil argumental des del qual denunciar a crit que vols.

1 comentari: