Dansàneu, Festival de Cultures del Pirineu

Foto: Joan Blanco

Dansa i circumstàncies

Inferno V.I.P.

Roberto Olivan

Església de Santa Maria d’Àneu - Escalarre

Festival Dansàneu, 23 d’agost de 2020

S’inaugurava l’edició més excepcional del festival, per les mesures que la COVID-19 imposa al món de la cultura, en els singulars espais de les Valls d’Àneu on es desenvolupa, amb un encàrrec específic a un dels noms fonamentals de la dansa contemporània del país: Roberto Olivan. Amb ell comparteixen una mirada específica de territori, que relliga respecte per l’entorn i creació artística; i que en l’espectacle queda representat amb les imatges dels arrossars del Delta de l’Ebre. És la topografia coreogràfica del cor, amb una crida a repensar la nostra relació amb la natura, que la recent pandèmia ha evidenciat del tot necessària. Espai i moviment, com a dos eixos fonamentals de l’acció humana que Dansàneu cuida fins al màxim detall, en els entorns que ocupa i en les estrictes mesures de seguretat. No ens cansarem de dir-ho: la cultura és una de les activitats més segures en l’actual context.

Hi ha un cert aire messiànic en la proposta del tortosí, dividida en diversos capítols, com si es tractés d’episodis bíblics, on repassa les circumstàncies i manera d’actuació d’una humanitat sempre entestada a no escoltar l’entorn. I la seva dansa es mostra així de diàfana i exacerbada en la intenció i el gest. No hi ha opció ni per a la reinterpretació ni per al dubte. El text que llegeix a mitja funció acaba de donar aquest aire de crida personal i col·lectiva a la consciència i la necessitat de canvi en les accions i actituds, si no és que volem que l’excepció s’acabi convertint en un nou i permanent paradigma de vida.

L’estrena a Dansàneu va tenir alguns problemes de visualització, perquè una grada hagués estat la millor opció per al públic si considerem que una part de l’espectacle es desenvolupa arran de terra. Olivan, de totes maneres, ha triat l’opció de treballar amb sis pantalles grans de fons, que tant serveixen per donar context a la peça com per projectar vídeo en directe. La veritat és que el conjunt té un aire més d’instal·lació que de representació teatral. Un aspecte aquest que serveix per remarcar una constant de l’artista: recercar noves connexions amb altres llenguatges. Això no només serveix per actualitzar la seva tasca com a ballarí i coreògraf, sinó que sobretot realça el gest ballat com a centre de l’univers expressiu. Una dansa circumspecta, compromesa i de gran accent testimonial. 

Foto: Joan Blanco

Des-espera

Les Impuxibles

Clara Peya / Ariadna Peya / Marc Soler

Recinte firal - Esterri d’Àneu

25 d’agost de 2020

Entre les propostes de Les Impuxibles, aquesta és l’obra del grup on la dansa pren un protagonisme més ben definit. Es tracta de la segona estrena del Festival Dansàneu, amb una magnífica acollida per part del públic. De fet, es podria dir que és un regal personal que Ariadna Peya es fa per explicar-se amb total llibertat a partir d’una nota biogràfica cabdal: la seva relació amb Marc Soler, catorze anys més jove que ella. Pot semblar una anècdota, però és el primer cop que la música al piano de Clara Peya, d’una intensa emprempta i una interpretació apassionada -tal com ens té acostumats- comparteix plenament protagonisme amb la fisicalitat noble d’ell i la coreografia sensible de la seva companya. El conjunt dibuixa emotivitat i cada intèrpret transcorre segons els segons potencials, en una amalgama amb la qual és fàcil empatitzar.

La coreografia general de la peça és rítmica: marcada per la inflexió de la música de l’àlbum AA (Analogia de l’A-mort). De caràcter descriptiu, accentua l’estat de l’ànima que Marc Soler s’encarrega de narrar: les crítiques, qüestionament i dubtes davant d’una relació poc normativa. No es tracta d’una unitat de disseny, sinó més aviat de duets sense solució de continuïtat, que la complicitat entre ells dos s’encarrega de clarificar allà on l’expressivitat gestual o la dicció no arriben. La seva és una història prou verídica, que poden explicar cadascú d’ells sense necesitat de l’altre, com es demostra en els dos solos que protagonitzen en diferents moments de l’obra: ell fent equilibris, ella ballant.

Es troba a faltar, de totes maneres, un major aprofundiment en els trets psicològics dels personatges, cosa que limita la narrativa general de la peça, fins al punt de resultar lineal. I una major experimentació en el fraseig del moviment, perquè al costat d’aquella música plena de voluptuositat, resulta un model de dansa contemporani massa a l’ús. Malgrat aquests inconvenients, cap dubte que aquest serà un dels èxits més celebrats en els pròxims mesos.