Tan poca vida (A little life)

Internationaal Theater Amsterdam

Direcció: Ivo van Hove

Basat en la novel·la de: Hanya Yanagihara

Interpretació: Marieke Heebink, Maarten Heijmans, Hans Kesting, Majd Mardo, Ramsey Nasr, Eelco Smits, Steven Van Watermeulen, Mandela Wee Wee
Teatre Lliure, 4 de juliol de 2019
Festival Grec de Barcelona

El cor de la tenebra (mental)

Els gurus de l’autoajuda, les consignes positives i el coaching de la felicitat segurament quedarien esparverats el 2015 amb la publicació del segon llibre de la novel·lista nord-americana. Imaginem una societat, a l’estil dels antics grecs, enfrontada a un destí irremeiable -la tragèdia-. Que diferent dels nostres temps, on cerquem en la teràpia una escapatòria -el drama-.

El protagonista de Tan poca vida (A little life) pertany al primer grup d’històries. Per això resulta tan difícil de pair la dissort que pateix: abusat de petit, obligat a exercir la prostitució d’adolescent; no troba redempció tampoc d’adult, malgrat envoltar-se de l’afecte familiar, de les amistats i d’un amor particular; disposats tots ells a fer allò que calgui per ajudar-lo. No és casual, explica Hanya Yanagihara, que tot l’entorn del protagonista sigui masculí doncs és on detecta gran dificultat de comunicació dels sentiments, a diferència de l’única veu femenina (una assistent social) que l’empeny per alliberar-se d’aquella feixuga càrrega.

El director Ivo van Hove opta per desplegar aquesta tenebrosa història sense concessions visuals ni narratives, de resultes de la qual acaba ofegant tota ànima disposada a seguir les quatre hores i quart -hi podeu descomptar els 30 minuts de respir entre sanglotada i agressió que alguns van aprofitar per abandonar- amb una militant actitud de reivindicació de l’esperit desesperançador que envolta la peça. Si el teatre, com ell afirma, és l’últim reducte per explicar coses que incomoden; el seu és un forat negre.

Amb tot plegat no s’aconsegueix major empatia. Més aviat resulta quasi increïble el conjunt de vicissituds, a quina més truculenta, del protagonista: Jude, un exitós advocat, turmentat i incapaç de sortir-se’n amb el dolor que ocupa a temps indefinit el seu cervell. L’actor arrossega aquest desbordament fins a límits impensables. De fet salva una adaptació on guanya en primer ordre la violència enfront de la veu interior del personatge.

Aquests excessos res no importen, de totes maneres, en un conjunt mil·limetrat: l’escenari on passen moltes coses totes a l’hora i a diferents nivells; el recurs del flashback, que dialoga en present enmig de la trama; les imatges evocadores de la ciutat de NYC, com a teló de fons; la il·luminació, platea inclosa, per amplificar l’efecte social d’aquella individual experiència; els diàlegs trepidants, feixucs, a voltes inconnexos tan propis d’una determinada generació a la trentena; un ritme pausat i palpable; i la soledat, sempre present, que crida ofegadament i que es desplega en cada minut de l’obra. Una lliçó de teatre per totes bandes.

I a manera de corol·lari, Tan poca vida (A little life) sembla afirmar que ni l’amor serveix de res si l’altre no sap (o no pot) rebre’l. Tan dur com es vulgui, però no gens menys veritable.