Augusto

Alessandro Sciarroni

Mercat de les Flors, 20 de juliol de 2019

Festival Grec de Barcelona

Dispositiu esgotat

En les grans companyies de dansa hi ha una figura cabdal a mig camí entre el responsable de la coreografia i els intèrprets: és el repetidor. Se sap tots els moviments i passos dels membres del grup i la seva funció és l’assaig sistemàtic de cada fragment, de cada frase, perquè l’espectacle tingui coherència interna. En dansa, com passa en un escrit, el dibuix de la totalitat, el text final, s’omple de paràgrafs que han de ser coherents en la seva estructura gramatical i relacionar-se convenientment amb els passatges anterior i posterior.

Què passaria si aquesta tasca invisible la posem en el centre d’un espectacle? Fer repetir sobre l’escenari una vegada i una altra un conjunt de moviments singulars, per observar què en surt de tot plegat. Alessandro Sciarroni és un dels artistes que amb més determinació està treballant en aquesta línia. Però no és l’únic: les darreres temporades, a Barcelona, ens hem familiaritzat amb la feina d’Arno Schuitemaker. I si mirem més enrere, no podem oblidar algunes de les propostes d’Anne Therese de Keersmaeker, en aquest cas sobre la base rítmica; o Última Vez / Wim Vandekeybus, amb la compactació i repetició de fragments sencers en un espectacle. Així doncs: què diferencia Sciarroni de tota aquella tradició? L’absència d’apriorismes.

Actuar per imitació, copiant i reproduint o crear des del resultat del diàleg quan l’intèrpret es mou? Aquesta última és l’opció radical de l’italià, idea amb la qual va trobar el punt àlgid a Folk-s, Will You Still Love Me Tomorrow?

És un dispositiu delicat: si entre el grup hi ha connexió, la cosa flueix de manera infinita. Si se senten massa constrenyits per les regles del joc, s’atura tot. Això és el que va passar a la darrera obra que vam veure: Aurora; i em temo que també a Augusto. Per bé que despunta aquí algun breu fragment de revelació, però clarament insuficient.

Riuen i molt, sense parar, els cinquanta minuts que dura l’espectacle. Aquesta és la consigna: quina manera més fabulosa de lligam emocional amb els altres que contagiar-se fins a arribar a l’espasme muscular... Però res d’això passa: la platea queda (pràcticament) impertèrrita i a l’escenari no hi ha res més enllà que unes mirades còmplices i molt d’esforç físic. Perquè aquesta sí que és la constant de totes les obres d’Alessandro Sciarroni, com bé vam descobrir en la primera que va arribar i que té un títol ben eloqüent: UNTITLED_I will be there when you die: malabaristes al límit de l’extenuació. Com després pasaria amb aquell ball folk on s’anunciava a l’inici de l’obra que no acabaria fins que l’últim espectador no abandonés la sala. Però morir de riure a Augusto (nom d’un famós pallasso), això no ho aconsegueix pas ni a una banda ni a l’altra de la mirada. Quedant invalidat així tot el supòsit inicial del treball de Sciarroni: què passa si els deixo a la lliure repetició? Quines conseqüències té? Quins vincles s’hi establiran?

Finalment, es fa difícil d’entendre que aquesta peça hagi guanyat el Lleó d'Or a la Biennal de Venècia 2019. Em penso que és més un premi a una trajectòria i una idea original que ens ha regalat moments fabulosos els darrers temps, que no pas pels valors intrínsecs d’aquesta.