Autoretrat

Adri Mascort Cia

Intèrprets: Laia Bau, Mireia Campo, Alba Candil, Adri Mascort, Júlia Matas

Cicle #TantaDansa, Àtic22, Teatre Tantarantana, 6 de març de 2019

Identitat i memòria

La idea d’un jo autèntic, on residiria la personalitat i el més genuí de cadascú; confrontat a les circumstàncies amb les quals ha de viure i que el condicionen d’una manera determinant, és un tema recurrent per a filòsofs, literats i per extensió a les arts escèniques. Lluny de textos clàssics que es podria prendre per referència, Autoretrat de la companyia d’Adri Mascort aborda la qüestió des de l’ara i aquí de cinc joves ballarines. Amb un títol ben explícit i amb una estructura circular que lliga l’escena inicial (una mena de caiguda en el forat de la desmemòria), fins al breu fragment final de text on es demana justament per la qüestió: més enllà dels teus records, on hi has emmagatzemat les diverses experiències vitals, qui series si no els tinguessis? Hi ha una essència, al marge d’aquella construcció social?

Peça de 50 minuts, que ha anat eixamplant-se a poc a poc després d’una primera presentació, fa dos anys, de just la meitat de temps, té la virtut de parlar directament, amb un llenguatge planer, fàcilment comprensible per al públic. També és així pel que fa al moviment, desplegant totes les opcions possibles, des d’un solo, diversos fragments a dos i a tres; i fins al moviment de tota la companyia. Probablement no tindran la tècnica més depurada; però els sobra intencionalitat i frescor. Així que, en l'àmbit coreogràfic podrem trobar a faltar una mica més de gosadia per saltar del contemporani cap a expressions més radicalment encarnades amb la vitalitat actual de les ballarines; però els apunts d’aquesta experimentació sí que és ben palpable en la magnífica selecció musical: eclèctica, evocadora i trencadora a voltes.

Autoretrat planteja preguntes: una cosa que sempre és d’agrair en la dansa, que la porta més enllà de l’abstracció un pèl obsessiva que parteix. No ofereix, en canvi, respostes ni apriorismes, i aquesta és la part més interessant de l’obra. Per contra, el relat en episodis, moments d’aquella vida que la memòria de la caiguda inicial no permet retenir però que dibuixaria la “personalitat” de cadascú enfrontada amb el suposat “jo autèntic”, produeix una dissociació excessiva. És comprensible que s’accentuï la diferenciació entre un moment i l'altre; però estan projectats de tal manera que perden el sentit d’unitat.