Drumming Live

Es presenta al Mercat de les Flors una de les primeres peces d'Anne Terese De Keersmaeker. Es tracta d'una experiència musical i dansada d'alta projecció escenogràfica. La que es veu a Barcelona és la producció del 2002, amb Rosas, la companyia de dansa; i Ictus, la de música; i amb el suport del Grup de Percussió de l'ESMUC.

Innocència coreogràfica i música absorta

Dansa i percussió van unides en l'imaginari de l'home primitiu: les celebracions rituals, les danses tradicionals i com a instrument de comunicació comunitari. En les darreres dècades una certa moda ha pretès recuperar aquells ancestres sonors i de moviment, que semblaria portessin incorporats un plus de connexió amb la natura i els valors que millor definirien la nostra doble filiació: éssers socials i sensibles. La percussió que mou i que fa sentir...

Steve Reich crea la música de Drumming després d'un viatge a l'Àfrica, els anys 1970-71. Es tracta d'una partitura rítmica, repetitiva, d'ampli ressò emocional, que exigeix al llarg de l'hora de durada diverses velocitats interpretatives i tensions gestuals. Anne Terese De Keersmaeker hi va incorporar, com si es tractés d'un altre instrument de percussió més, el rebot dels seus ballarins saltant i desplaçant-se sobre l'escenari en projeccions visuals: variacions en el temps i l'espai.

Innocència coreogràfica i música absorta: com per significar com és de fàcil i exigent la connexió amb el més primitiu de la consciència humana. Cinquanta-sis minuts i quaranta-tres segons, per ser exactes, tal i com assenyalen uns marcadors a cada extrem de l'espai, on l'espectador és convidat a una experiència musical i dansada d'alta projecció escenogràfica. L'important no és el que comunica (cas de fer-ho...) sinó la constant que produeix: que no és altra que la possibilitat de generar una connexió que percudeix la sensibilitat individual, com genera sentit de col·lectivitat. I ho fa amb músics de diverses procedències (amb l'excepció barcelonina dels membres de l'ESMUC, per a l'ocasió); ballarins mil·limètrics i naturals; però sobretot la caixa de ressonància que representa un públic, absort per la música, generant -al seu torn- moviment en forma d'imaginari col·lectiu.

Al capdavall la dansa contemporània necessita d'un receptor (auto)impressionable per completar la seva missió.