escena de la memòria

Islandia

2012-01-22T22:03:00.009+01:00

Compañía La Veronal

SAT- Sant Andreu Teatre, 21/I/2012

Cómplices

Uno de los retos todavía vigentes del análisis que el filósofo contemporáneo Michel Foucault hizo sobre las redes de poder, tiene que ver con las responsabilidades individuales en el mantenimiento de aquellas estructuras. Es lo que venía a denominar “la microfísica del poder”: la afirmación que no existe un supuesto mando central al que todos obedecemos (algo así como un banco central de especuladores, si tuviéramos que traducir aquella consideración a los recientes acontecimientos) sino un doble proceso de encaje, en el que por un lado se fue produciendo una delegación social de las potestades individuales en la generación de autoridad (haciéndolas tolerables: esto es, democráticas), mientras la propia encarnación de esas delegaciones (el poder de Estado, por ejemplo; pero también el que se ejerce en las relaciones de pareja; o las del director de la sucursal de la oficina de ventas) se ajustasen a los parámetros sobre los que garantizar el bienestar colectivo.

Se comprende fácilmente la mala recepción que aquellas ideas tuvieron en el Mayo del 68 (en un París del que estuvo ausente porque en aquellos meses enseñaba en Argelia) o entre el incipiente movimiento gay de la época, al que se unió sin reparos años más tarde en San Francisco, pero al que siempre cuestionó que quisiera transformar la sociedad y no romperla en pedazos. Posibilidad ésta, eso sí, que siempre reconoció imposible en los parámetros culturales del capitalismo burgués, habida cuenta de nuestras implicaciones personales en el mantenimiento de aquella estructura de orden.

Todo esto viene a cuento a propósito de Islandia, de la Compañía La Veronal. Un discurso (que no propuesta de danza) de una severa (y necesaria) crítica a esta Europa en decadencia a la que asistimos casi impávidos, en la que el mercadeo de la miseria espiritual definitivamente ha ocupado el espacio de lo público. Y con acierto, como por ejemplo con las fotos fijas que los bailarines representan durante breves instantes, mientras en la pantalla se nombran diversos (y abyectos) personajes: desde políticos a famoseos esperpénticos, en las que dibujan las miserias colectivas a las que las ansias infinitas de poder y la irresponsabilidad han llevado al viejo continente. Es un auténtico catálogo del horror con el que la pieza arranca sonrisas y hasta carcajadas, aunque todos sepamos que esos personajillos sólo son dignos de nuestro deprecio. Una invitación a vomitar de asco visto el tremendismo (y fidelidad) con el que La Veronal muestra el mundo en el que nos ha tocado vivir.

El trabajo de los bailarines es el responsable de ese acertado retrato, con la creación de imágenes incómodas de cuerpos que se entrecruzan sin apenas sentirse; en movimientos a ratos enrevesados, implacables y ejecutados con determinación y convencimiento. La labor de esta gente es ciertamente comprometida con el deseo de explotar en expresividad. Y el impacto en el espectador compensa -aunque sean pocos los ratos- de un exceso de discurso verborreico tendenciosamente modernillo e incuestionablemente vacío de propuestas.

Y es que Islandia acaba siendo no mucho más que un telediario de locutores multilingües en un fondo de escenario. Como para despistar de lo que verdaderamente importa: sus bailarines. Con un discurso de denuncia perfectamente tolerado por aquellos a quien pretende indignar. Quizás porque se nos olvida que aquel sistema de poderes simplemente existe porque somos todos nosotros quienes lo amparamos.

Coreògraf de topònims

El Punt/Avui, Bàbara Raubert Nonell

Marcos Morau és quasi genial. “Quasi”, perquè no seria just aplicar un adjectiu tan gran a una persona tan jove i amb tant de camí per fer. A Islàndia, la cinquena de les obres amb nom de país que ha creat, dirigeix la seva mirada fresca i moderna sobre la realitat immediata, i treballa els elements escènics amb una mentalitat recicladora totalment necessària avui.

El nom d'Islàndia no és atzarós, és el lloc on ser avui, un país que està experimentant una nova democràcia per sortir de la crisi mundial, i que hi està reeixint. De la mateixa manera, Morau busca les arrels de l'experimentació artística per sortir de l'atzucac de la modernitat, reflectint les necessitats de la societat junt amb les individuals com a artista i davant d'un públic necessitat també de solucions.

Per fer-ho, segueix el mètode paranoicocrític dalinià d'associació lliure d'idees. Dos cossos estirats representen John Lennon i Yoko Ono, després els amants de Terol i, quan es posen l'un sobre l'altre són Franco i Primo de Rivera. Jesucrist clavat a la creu es converteix, amb un lleuger moviment, en el mascaró de proa del Titànic. Petites baules d'un encadenament surrealista que revela grans veritats.

Revela, de base, que aquesta necessitat teatral respon a la necessitat de simplificar la complexitat que ens envolta en uns pocs passos i escenes concretes. I tota aquesta reflexió, tot aquest caos surrealista, està meravellosament enllaçat i repartit entre una pantalla que projecta els pensaments de l'artista i el públic; una taula presidida per cinc caps pensants i actuants, i quatre ballarins meravellosos, amb una fonamentada tècnica clàssica posada al servei de la desconstrucció estructural i el desmembrament corporal. Tots de blanc, com un paisatge nevat i enlluernador, són un viatge obligat.

Quan es mostrà amb dits de rosa, l'Aurora, la filla de l'alba

2012-01-16T23:07:00.000+01:00

Mentre aprofito les meves hores llegint la nova traducció al català (valencià) que Joan F. Mira ha fet de l'Odissea, publicada per Edicions Proa (2011), he retrobat aquest curt que Laura Vilar i Iker Arrue van presentar fa dos anys.

Veure'l aquesta setmana és especialment adient, em penso. Dóna fe d'uns altres temps, és cert...
Però també d'una espera.

O millor encara: d'una esperança.

Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora... (L'Odissea) from Leire Erkizia on Vimeo.

Perdiendo el tiempo

2012-01-14T19:59:00.003+01:00

Companyia Mar Gómez

Ignasi Gil i Mar Gómez

Mercat de les Flors, 13 de gener de 2012

Enjogassats

Aquesta és la darrera hora de què disposarem. I el gran rellotge del món finalment s'ha aturat. Tot plegat mai no ha estat -recorda- més que un “minúscul espai d'història que ens pertoca.” Només depèn de tu aquest comiat. A què hi dedicaries els darrers seixanta minuts de la teva vida si algú t'anunciés amb certesa que ha arribat a la seva fi?

Mar Gómez i Ignasi Gil, l'omplirien de sentit: Perdiendo el tiempo.

Gil és especialista en perxa xinesa i roda alemanya. La seva peripècia escènica és plena d'agosarament: repta sistemàticament la llei de la gravetat. Sovint és fàcil patir per la seva integritat física! Són destacables cadascun dels moments en què “dansa” amb la seva perxa. Estranya relació és aquesta entre objecte i home que es fan una sola entitat de companyia poètica. El Circ està ocupant, ho sabem, l'espai públic que ha reivindicat. L'excel·lència acròbata d'aquest artista confirma que és de justícia.

Gómez és una destacada coneguda per la seva feina com a coreògrafa i directora de la seva companyia de dansa contemporània. La seva obra és farcida d'intencionalitat teatral, de gest enèrgic i veraç, amb una qualitat única: un sentit de l'humor decidit, voluntariós, incisiu i determinat. Una aposta que no sabrem agrair prou, en aquests temps del catastrofisme universal segons no es cansen de repetir-nos intencionades les veus que tot ho manipulen. La seva opció per l'humor intel·ligent i exquisit és una operació nítida, antimodes, revulsiva. Com per confirmar que serà tan tràgica aquesta vida com vulgueu, però que irremeiablement paga la pena viure-la. Podem recordar aquí un parell de les darreres propostes de la seva companyia: la meravellosa Dios Menguante, un diàleg extraordinàriament quotidià de les sempre estranyíssimes relacions còmiques que la vida en parella regala (amb un imprescindible Xavier Martínez) i la hilarant peça sobre vampirs amb què vam iniciar temporada: Aquí amanece de noche.

Expliquen que Mar Gómez i Ignasi Gil van trobar-se a l'espectacle Llits i allà va començar l'aventura d'aquest temps: enjogassats. Sense pretensions, també: perquè és veritat que Perdiendo el tiempo no és tant un espectacle de fusió de dos mons diversos com són el Circ i la Dansa, sinó la intenció de crear un vincle que els permeti ser plegats sobre l'escenari. I és que temps, espai i fugacitat són en la base de la significació de totes dues disciplines. La resta és voluntat de compartir!

En la peça, potser es podria haver apostat per construir una història. Res no sabem dels dos personatges que deambulen a l'interior del rellotge gegant ni de llur destí. Podrien haver-nos relatat en aquell espai de trobada de final del temps, una història, o un relat que fes de nexe d'unió entre tots dos. Segurament és per això que cap a la meitat de l'obra hi ha un cert apaivagament de la tensió escènica. També ho és que les coses simples s'expliquen soles i sempre en la superfície, de manera que una major durada de les perícies acrobàtiques d'Ignasi Gil o de les figures dansades de Mar Gómez podrien haver suplert sobradament aquell entrebanc i portar definitivament a l'admiració superlativa a un públic entregat en cada pirueta del cos i cada gest de l'ànima.

Són dos apassionats del seu art, aplegats per a delit de tots. Recordant-nos simplement què és el que millor sabem fer quan som realment nosaltres mateixos: perdre el temps! Sense més intencionalitat que la de compartir amb un altre les hores en les què ens ha tocat viure i sense cap altre més espai que la limitació que dóna fer-ho fora del context de cadascú.

Probablement, després d'aquesta peça, cadascú d'ells seguirà transitant el seu propi destí: l'un lligat a les barres metàl·liques i l'altra teatralitzant en format de ball l'absurditat de tot plegat. Però en aquesta trobada de la qual n'hem estat privilegiats testimonis, tots dos han dignificat la darrera hora de què disposarem.

I tu? A què hi dedicaries els darrers seixanta minuts de la teva vida?

Dance with me!

2012-01-06T11:29:00.001+01:00

Diada de Reis 2012

A través del mirall

2011-12-16T19:12:00.000+01:00

més NO-dansa...

"A través del mirall de Joan Fontcuberta és una exposició que recull dos treballs en els que l’artista utilitza recursos presents a internet. Amb el títol específic de Googlegrames i Reflectogrames planteja una reflexió sobre la importància i l’increment d’imatges, la proliferació d’autors, així com el potencial de difusió i dispersió vírica, elements tots ells en augment amb l’ús de les xarxes socials."

Disseny interactiu: Carles Sora

Més informació de Carles Sora en aquest blog: http://escenadelamemoria.blogspot.com/2011/10/carles-sora.html

Certamen Coreográfico de Madrid

2011-12-04T16:18:00.006+01:00

El XXV Certamen Coreográfico de Madrid ha fallado sus premios. No he estado, así que para nada puedo hablar de lo que allí se vió. Aunque sí que puedo rescatar aquí unas entradas.

ukeNage, una coreografía de Iker Arrue y Laura Vilar a partir de su experiencia personal y profesional con las técnicas del Aikido y la danza contemporánea y que les llevó también al campo de la reflexión teórica en sendas conferencias de las que se informó aquí: Danza y filosofía: la arquitectura del gesto y Reflexions sobre la dansa

Rússia, pieza completa del coreógrafo Marcos Morau y que tanto éxito está cosechando en su versión reducida en festivales y certámenes, así como el primer premio en Madrid: Moscow

Tengo pocos lectores en este blog... pero me consta que son gente lista!
:P

Citeaux, de Jordi Vilaseca y Michael Marso: también presentado en el Certamen (¡el descubrimiento de hoy: gracias Mercedes!)

6 Breaths + LANDforms

2011-11-26T19:21:00.010+01:00

Rafael Bonachela/ Sydney Dance Company

Música: Ezio Bosso

Vídeo Art 6 Breaths: Tim Richardson
Mercat de les Flors, 25 de novembre de 2011

Evocar suspiros

(...) cuando te abrazo una noche tras otra

y me encuentro tu pulso a oscuras en cualquiera

de los puntos que laten en tu cuerpo dormido,

cruza por mi cerebro la palabra milagro.

Juan Antonio González Iglesias

Cuentan que en el instante de nacer, forzados a la primera inspiración, nuestro corazón rompe con el vínculo materno para hacer viable la circulación sanguínea y, por ende, la autonomía orgánica. En esos pocos segundos que van desde la primera entrada de oxígeno en nuestro cuerpo, la expansión de los pulmones y la conformación definitiva de la estructura anatómica y funcional del músculo cardíaco, se juega no sólo la viabilidad de la nueva vida, sino muy especialmente el combate desigual al que se verá enfrentada para siempre: el tránsito irrevocable hacia el otro instante, el de la espiración final. Y así como la llegada de oxígeno a nuestro cerebro es la garantía inexcusable de vida; su aspiración -lenta, parsimoniosa, forzada o amplificada a voluntad, según necesidades- lo es de una molécula que deviene tóxica y letal. Es en esa paradoja que se produce el milagro de la vida.

©Wendell Teodoro

Ocupados como andamos en la supervivencia de nuestros pequeños sueños, la banalidad de las obligaciones cotidianas y los silencios que imponemos a los deseos; sólo por momentos reparamos en esa vida que se mueve en el fondo del ruido cósmico, siempre presente. Aunque para percibirla debamos pararlo todo, poner nuestra cabeza sobre el pecho del otro, observar cómo se mueve su tórax y auscultar más allá de la apariencia de la forma, el movimiento constante de lo efímero. ¡Pruébese ahora mismo! Sentirás palpitar lo invisible, en la nada que también representa quien te acompaña.

Séis de esos instantes vividos coreografía Rafael Bonachela para la Sydney Dance Company en 6 Breaths, la primera parte del programa que se está presentado estos días en el Mercat de les Flors. Algunos de ellos, con toda la compañía dibujando un trabajo de movimiento energético (algo menos físico, pero más sutil que en anteriores propuestas y de gran dificultad técnica) son conjuntos que dan idea de la diversidad de trayectos con los que enmarcar el recorrido de una vida, respirada a pleno pulmón. Otros de esos séis momentos, en juegos -íntimos y lábiles- de a dos, en ocasiones tres bailarines, culminan con uno de los dúos masculinos más sugerentes de cuantos me es posible recordar de los últimos años. Este trabajo con parejas del mismo sexo; así como con grupos mixtos de tres bailarines, amplificado y relacionado con la plástica evocación a la tierra de acogida de este coreógrafo catalán -desde hace tres años instalado en Australia- presentado en LANDforms, la segunda parte del espectáculo, es lo más cercano a una experiencia de intensidad, belleza y precisión tal, que recuerda a la contemplación de quien dormite a nuestro lado (en sentido real o bien en su añorada ausencia), mientras respira compasadamente, en el descanso de lo vital.

Lo más maravillo y sugerente del caso, de todas formas, no es tanto cómo se representa lo ínfimo; sino cómo se produce ese desplazamiento. Una perpetración en favor de la observación de lo desapercibido como espacio de lo vital, aquello que se nos suele escapar por la urgencia de la vida a ciegas. Y eso, creo que sólo es posible cuando en la base de la coreografía se opta por evocar suspiros.

Y para contrastar un poquito... Y como constatación que nadie es profeta en su tierra...

La Vanguardia, 27 de novembre de 2011

Fría densidad

DANZA
Sidney Dance Company Coreografías: 6 Breaths / Landforms Coreógrafo: Rafael Bonachela. Música: Ezio Bosso Lugar y fecha: Mercat de les Flors (24/ XI/ 2011)

JOAQUIM NOGUERO

En los comentarios que el coreógrafo Rafael Bonachela ha avanzado en el programa de mano sobre sus coreografías, resultan especialmente significativos dos elementos: la especial fascinación que sintió en 2009 ante la música de 6Breathsde Ezio Bosso y la elección del vestuario de Landforms no sólo por la calidez terrosa que afirma quería darle, sino también como forma de resaltar la potencia física de los bailarines. Y es que ambas fascinaciones, ambos sinceros enamoramientos, son precisamente los que le pasan factura.

Sabe mal, porque el de Bonachela parece un trabajo honesto que quiere jugarse la piel para clasificar en primera a la danza y sus intérpretes (con el recurso del sentido, con juegos formales paralelos a los de la música, con admiración por las potencialidades físicas del bailarín), pero al final es precisamente esto lo que en parte le va en contra y convierte su coreografía en densa, fría, geométrica y repetitiva.

Ocurre porque no tiene bien resueltos los enlaces dramatúrgicos, como resulta especialmente claro en6Breaths.¿Qué significa cada movimiento del telón que sirve de pantalla? ¿Significa? ¿Es posible identificar cada componente de la obra de acuerdo con el guión temático que el coreógrafo explica en las entrevistas? Al final, se impone la estética, pero más decorativa que no por su aporte de significado. Y con bien pocas emociones, pendiente como se está del resto, pues se ve más el dedo que no hacia dónde apunta, sea éste nuestro estómago, nuestro corazón o nuestro cerebro.

Bonachela favorece el lucimiento de los bailarines y resalta las formas con cierto impacto visual, pero también resulta previsible y mecánico. Acostumbrado con su propia compañía a menos intérpretes, en 6 Breaths parece controlar mejor las aportaciones individuales que el grupo, que le pierde fuelle. Landforms gana calidez. Contribuyen a ello la luz y la música, pero también el conjunto coral, repartido en múltiples focos, multiforme y con los mil y un detalles de un paisaje creíble. Por aquí apuntan las mejores expectativas futuras.

El Punt/Avui, 30 de novembre de 2011

Bàrbara Raubert Nonell

El Factor H, que en el terreny científic serveix per mesurar la productivitat i l'impacte de les troballes, en el cas de la dansa podria servir per designar un atribut que apareix en algunes obres referent a la producció d'impactes sexuals que tenen lloc en escena. Res a objectar, l'art per a la humanitat no és altra cosa que una evolució sofisticada de la funció que té el plomatge per als animals: una manera d'atraure la mirada del nostre entorn amb intencions subliminarment aparelladores. És per això que les inclinacions sexuals queden inevitablement manifestes en cada representació artística i que els diferents gustos enriqueixen la paleta artística enamorant l'espectador, sorprès de les possibilitats que se li presenten.

En el cas de Bonachela, però, aquesta mascarada adopta formes clàssiques, estructures llepades i paisatges transitats amb un lirisme afectat que, per més explosiu que sigui, deixa indiferent la ment expectant, encara que sense el marc teatral, alguns intèrprets són pura seducció. El cos indolent del ballarí de Landforms que, ajagut a terra, es recrea en el paisatge dels seus companys exercitant els membres fins al límit de l'elasticitat humana és la idea que ens deixa el flamant director català de la Sydney Dance Company del seu art: hedonisme extrem. Hi ha un desencaixament entre el continent ultramodern i el contingut antiquat de la primera presentació d'aquesta companyia.

Al primer correspon l'àmplia tècnica dels ballarins, els efectes d'il·luminació i fins i tot una animació 3D per obrir i tancar la coreografia de 6 breaths (que bé es podria trobar com a encapçalament d'una enciclopèdia digital). En el segon col·loquem els gestos manieristes, el vestuari d'uniforme i un lirisme desfermat. En aquest cas, Rafael Bonachela tindria un factor H prou elevat.

Birds With Skymirrors

2011-11-20T20:59:00.004+01:00

Lemi Ponifasio /MAU

Mercat de les Flors, 19 de novembre de 2011

Ètica i Estètica

La dansa contemporània també és compromís, impetuosa reflexió, expressió d'una realitat que, ens agradi o no, és present en cada racó d'aquest planeta. Parlem, naturalment, de la crítica situació ecològica a què hem sotmès l'existència, no només dels humans, sinó molt determinadament de les altres espècies. Parlar sobre això segueix sent incòmode, de forta significació, perquè comporta una invitació radical a transformar els principis bàsics de la nostra relació amb els altres i el món. I a més, com bé ens anunciava el filòsof Hans Jonas, requerirà d'una nova ètica, inexistent en els plantejaments anteriors, que prengui en consideració el “principi de responsabilitat social” per abordar la deriva a què la tecnologia i la utopia del progrés indefinit han portat, molt especialment, el món occidental. Però no només des d'aquesta malbaratadora civilització, doncs des de les antípodes -com tenim oportunitat de veure aquests dies al Mercat- les conseqüències de les nostres (també, segur, de les seves) accions impacten d'una manera sagnant en la vida de tots els éssers vius i qüestionen severament la viabilitat de les generacions futures.

La coreografia de Lemi Ponifasio /MAU -plataforma d'artistes, intel·lectuals i líders comunitaris de la regió del Pacífic- és una agressió directa a l'acomodatícia imatge idíl·lica d'allò que des d'aquests paratges hem simplificat amb aquella expressió: “estar a les antípodes”, una idea fabulada d'una existència que hem imaginat de perfecta sincronia entre natura i determinisme humà, on hi suposàvem una bucòlica relació planetària, plena de platges paradisíaques i exquisideses imatges d'exuberant vegetació... Una altra de les mentides sobre les que hem construït el (neg)oci de l'explotació turística dels nostres companys de viatge còsmic: pobles sotmesos a una pressió indigna derivada de les comoditats i abusos dels rics (i insofribles) turistes de la darrera meitat del mil·lenni que bé podríem anomenar el de la catàstrofe mediambiental.

No hi ha treva, ni possibilitat de doble lectura: dansa contemporània, també tradicional, recitatius, poesia i cant, sobre un fons negre omnipresent (el del vestuari, el de l'escenografia i -molt especialment- el del pelicà impregnat de petroli projectat al fons), amb una adolorida exclamació d'indignació i una radical pressió física sobre els ballarins, amb una cadència implacable, de gestos precisos, lents, perfectament orquestrats a partir de les violències de la disciplina del grup, dirigides pels sons guturals, radials, amplificats, d'una mena de mestre de cerimònies ancestral, que sembla indicar-nos que ja no són temps per pensar, discutir, proposar o parlar de les conseqüències de tot plegat, sinó d'actuar d'ofici, per ordre vital, d'allò que és superior als desitjos, els interessos o les manipulacions d'uns quants, perquè com molt bé ens recordava Hans Jonas* “nos es lícito, en efecto, arriesgar nuestra vida, pero no nos es lícito arriesgar la vida de la humanidad.” Ni tampoc, per descomptat, la de la resta d'espècies!

I amb una lírica que només l'estètica del compromís aporta, Birds With Skymirrors ens convida a sortir del teatre i actuar èticament, des del sentit de la responsabilitat col·lectiva perquè només les veritats nues, dites amb la contundència del discurs i plasmades amb un llenguatge directe i clar, poden transformar consciències.

La dansa contemporània també és compromís!

* Hans Jonas, El principio de Responsabilidad, Ed. Herder, pàg. 40

Tris Tras

2011-11-14T20:50:00.016+01:00

Coreografía: Mónica Runde, 10&10 Danza

Intérpretes: Iker Arrue, Dácil González, Joaquín Hidalgo, Mar López y Mónica Runde

Centro Cultural Las Rozas, 12 de noviembre de 2011

Festival Madrid en Danza

Foto: Jesús Robisco

Instantes vividos
“Un ángulo me basta,

un libro y un amigo, un sueño breve.

Tiempo para el amor es lo que pido.”

Juan Antonio González Iglesias

El ballet clásico persiguió la belleza de la forma, como la danza moderna utilizó el dinamismo de la fuerza para ocupar el espacio escénico. Pero fue, por fin, la danza contemporánea la que llevó los cuerpos al estado estático, instante (radical) de creación autopoyética: bailarines atravesados por el movimiento. Este espectáculo bien podría ser una apuesta por relatar ese tránsito histórico que nos ha conducido de la perfección milimétrica de los movimientos acompasados de la caja de música de la bailarina rusa; a la performance de un intérprete estático en posición imposible durante horas, convulsionado por los espasmos musculares de su cuerpo. De ambos ejemplos, en sendos cuadros, aunque sin llegar a la incomodidad del espectador, se da cuenta en Tris Tras. Como también de los orígenes del movimiento (al inicio, quizás lo más resuelto desde la perspectiva del pensamiento); o el momento del sensible claroscuro del dúo protagonizado por Dácil González e Iker Arrue (el erotismo de lo intersticial, según Bataille); y la interesante idea que se genera, en otro de los cuadros a destacar, con los calcetines de los bailarines, sometidos a una fuerza de gravedad tan imposible que la compañía debe sacárselos para poder continuar volando. Serían estos, a falta de mejor memoria para recordar otros momentos, lo más destacado del espectáculo.

En el programa de mano la coreógrafa, Mónica Runde, propone la liberación definitiva del relato para que sea el movimiento el principal valedor de la propuesta. Aunque puede que eso sea justamente un problema. Porque un acto de amor profundo (y es indiscutible en la idea, decidido en la interpretación de todos los bailarines y bien acompañado por una música interesante), huelga recordar que no existe, si no se dice. Y esa es la carencia principal de la propuesta: temer decir lo que de hecho quiere transmitirse.

Vídeo completo del espectaculo

Carles Sora

2011-10-18T19:20:00.008+02:00

de veure dansa contemporània no sé pas si es pot viure, però d'afectes sí!!!!!

Carles Sora, investigador i creador digital

Verfallen

2011-10-06T10:55:00.045+02:00

Iker Arrue Mauleon

Foto: www.nunartbcn.com

Ser flecha del tiempo

La teoría de la relatividad perpetró en el pensamiento contemporáneo una idea del Cosmos basada en la experiencia del tiempo, en la que sólo en una dirección posible se sucede nuestra existencia: el futuro. Esa operación desplazó del imaginario colectivo cualquier posibilidad de relación útil con el pasado, aún cuando sobre el papel hubiera algún día la posibilidad de regresar a él, en favor de un ser pensante siempre desplazado hacia el tiempo desconocido. Esa idea impregnó no sólo las ciencias empíricas, sino que impactó muy directamente en la concepción de lo humano -más allá efectivamente de las experiencias individuales- e hizo de ese desplazamiento, por definición, un impulso hacia delante y sinónimo de progreso. Un error mayúsculo que la tozuda realidad se encargó de fulminar, naturalmente.

Nuestra relación con el pasado, como se muestra en esta pieza, suele ser más conflictiva de lo que a simple vista nos parece. Iker Arrue la presenta de manera explícita, como vemos, a partir de los hilos -invisibles en nuestra mente, coreografiados para la ocasión- de la memoria. Lo interesante de estos asuntos, como en tantos, es que aún negando esas conexiones no hacemos más que confirmar su determinación. Una vez más recordaremos aquí que el origen etimológico de la palabra sujeto tiene que ver precisamente con lo que le “sujeta”, y no con su capacidad para pensar sobre lo otro: el objeto. Eso lo comprendieron muy fácilmente las ciencias sociales y sobre el sujeto construyeron su corpus de conocimiento: esencialmente en la línea de la normatividad.

Hay en la pieza un aire de revancha, de ajuste de cuentas. Después de todo sólo la ruptura ejerce como acicate y liberar el cuerpo (y sus recuerdos) de las trampas de esos hilos, es un esfuerzo titánico. Ahí está esa primera parte de la pieza, con un repertorio magnífico de orquestaciones físicas, deslizamientos sutiles y torsiones instrumentales, a las que este bailarín nos tiene -felizmente- acostumbrados, nuevamente en la línea frontiza que separa la contemporánea y el aikido, en una investigación que inició ya en su primer solo: Instants que moren.

Que el peor de los miedos es la propia libertad queda reflejado en la segunda parte de la coreografía. Quizás precisamente porque liberados de ataduras, no corresponde otra que iniciar trayecto. Y se nos indicó cuál es la dirección, pero nunca el sentido: en las dos acepciones de esta palabra, la que tiene que ver con la circulación de las ideas, de las acciones y, consecuentemente, con las decisiones que debemos tomar en cada bifurcación; como en lo que respecta a cómo transformamos en vivencia (y por lo tanto cómo es lo “sentido”) en ese movimiento que, como muy bien nos recuerda el artista, nunca lleva a ningún lugar, aún cuando por definición siempre desplaza, y desde luego nunca lo hace en equilibrio.

Verfallen fue estrenada en el festival NunOff este pasado julio. La grabación que sigue es una improvisación que hizo el bailarín en el Parc de la Ciutadella, porque efectivamente esta pieza es ideal para espacios singulares o al aire libre y esperemos que pueda ser vista en próximos circuitos como Dies de Dansa de Barcelona. En la grabación no está solo... aún siendo una pieza para un único bailarín. Ya lo veréis.

Aunque sí, está completamente solo: porque esos hilos cósmicos que nos limitan son -por definición- únicos para quien los vive, e invisibles para los demás.

Donostia, 15 d'octubre de 2011

Reportatge a:
EITB Kultura

"un solo bien construido y absolutamente fidedigno con el punto de partida: el hilo como cordón umbilical y frontera limitadora. Poco a poco, el donostiarra se va desprendiendo de las cinco ataduras para conquistar la libertad, reflejada en su movimiento." Diario Vasco, 16/X/2011

Iker Arrue - Verfallen from LaCornuda Produccions on Vimeo.

(extracte del dossier de premsa) :

Verfallen es la segunda de una serie de piezas que comparten como característica común la suma de dos lenguajes, dos maneras de afrontar el movimiento, dos maneras de situarse ante el otro: danza contemporánea y aikido.

Verfallen como metáfora de que la vida es simplemente eso, vida, y que no nos lleva a ningún lugar. No tiene destino más que aquél que uno mismo es capaz de darle (siempre condicionado por el instinto de supervivència y los valores de una Sociedad líquida, consumista...). No es importante dónde nos lleva el camino, sino el camino en sí.

Se ha partido del uso de un elemento escenográfico condicionante, el hilo. El hilo como representación de conexiones, como medio a través del cual, de manera metafórica, se mantienen recuerdos o memorias. ¿Cómo sería poner en evidencia estas conexiones invisibles, estos hilos que nos atraviesan?

El hilo como elemento físico, metafórico, sugestivo, o simplemente como elemento escenográfico en sí, para finalmente convertirse en un elemento poético: “La danza, como el resto de las artes performativoas, existe en un perpetuo punto de fuga, es un acontecimiento que desaparece en el acto mismo de su materialización.”

La dificultad de entender y respetar todo lo que se diferencia de nosotros... la búsqueda de un lugar en el que sentirse uno mismo... aprender a desprenderse de aquello que nos limita...

Subvencionado por: Gobierno Vasco.
Con la colaboración de: CobosMika Company, La Gorga, Nun Art, Euskal Etxea BCN y Teatros Canal.
Estreno: NunOff – 07/2011, Barcelona

Cruïlles

2011-10-01T12:26:00.006+02:00

Coreografia: Luca Silvestrini

Projecte comunitari intergeneracional

Mercat de les Flors, 30 de setembre de 2011

Foto: www.mercatflors.cat

La Barcelona traslúcida

El discurso se hizo con la ciudad hace mucho tiempo. Primero ocupó el espacio de lo político. Finalmente se convirtió en un relato compartido. Ese cosmopolitismo, la belleza de sus edificios singulares, la convivencia de lenguas y culturas, la Barcelona diseñada y sus barrios personalísimos, la diversidad de sus gentes y la identidad... Cualquiera sabe que nos hemos mentido, pero también es cierto que puestos a ello, lo hicimos con convencimiento. Como le corresponde a un pueblo como el nuestro.

Algunos -seamos muchos o pocos- nacimos aquí y, probablemente también aquí moriremos. Nada quedará de nosotros, excepto nuestra conflictiva historia y esa pasión indecente que sentimos por esta ciudad. Un irreparable orgullo y ese indescriptible sentimiento de inferioridad. Oteando siempre entre las aguas el día en que aprendamos a sobreponernos.

Ellos -quizás los más- vendrán a enseñarnos las virtudes de este espacio. Lo conservarán. Exhibirán orgullosos sus múltiples lenguajes y aprenderán de estas costumbres. Se enamorarán de nuestras hijas y lucharán por un mejor porvenir. Construirán catedrales que alcen la voz del dolor. Horadarán los túneles del alma. Hasta que un día se despidan, habiendo sido uno más de entre los nuestros. Y acabarán, también, traslúcidos.

Quedé de nuevo solo en esta ciudad que odio tanto como amo.

Ojalá regreses pronto.

www.btvnoticies.cat

Pina

2011-09-28T20:36:00.026+02:00

Aribau Club, prestrena 28/IX/2011 organitzada pel Mercat de les Flors

Filmar per amor

No sabrem mai com podria haver estat aquesta pel·lícula si Pina Bausch hagués viscut més temps després d'acceptar l'anhel de Win Wenders de rodar en 3D sobre la coreògrafa i la seva companyia. Òbviament ara no seríem davant d'un film in memoriam. Ni tindríem l'oportunitat d'espiar el “dolor orgànic” que ha envaït la seva gent els darrers temps, per emprar la mateixa expressió que el ballarí català Pablo Arán Gimeno utilitzà la passada temporada en la presentació al Liceu d'Iphigenie auf Tauris, en la que va ser la seva primera interpretació amb aquesta companyia, davant del públic de casa nostra. Com tampoc podem assegurar, en tot cas, que Pina hagués possibilitat la construcció narrativa d'un fil argumental que permetés fixar en forma de relat la seva obra i les derives creatives que anà deixant per a la història de la dansa i, especialment i en majúscules, de la contemporaneïtat de l'art. Però d'una cosa sí que podem estar ben segurs, i és que Wenders ha estat capaç d'escriure un magnífic poema d'amor a la ballarina i la dansa-teatre de la qual n'és impulsora a Europa. Estem davant d'un film que, de ben segur, entrarà a formar part del catàleg amb què aproximar-se a l'obra creativa de la companyia, de Pina Bausch en particular i dels estudis dedicats a la Tanztheater Wuppertal.

Foto extreta del site oficial

Per als seguidors de dansa contemporània, o simplement introduïts en els impactes emocionals de la bellesa estètica d'aquella expressió artística, Pina és un regal perquè ens permet veure en tres dimensions fragments d'algunes de les peces més fonamentals de la creadora, en un relat històric que va desgranant els principals paradigmes sobre els que Bausch anà dissenyant el seu particular mètode: projectar la improvisació dels seus ballarins en les coreografies i empènyer-los en essència a l'etern qüestionament de sí mateixos (tota vegada, per cert, que també impregna l'experiència de l'espectador amb aquella inquietud, segura com devia estar d'aquella màxima filosòfica que diu que no són pas les respostes les que importen, sinó fer les millors preguntes possibles.)

El film comença amb imatges de la coreografia de la Consagració de la primavera de Stravinsky, obra que catapultà a l'èxit internacional l'autora, per tancar-se amb Vollmond (Full Moon), autèntica perla de l'excés escenogràfic; sense oblidar pel mig extensos paràgrafs de Café Müller (la que els experts consideren obra fundacional de la dansa-teatre europea i que, paga la pena recordar-ho avui, va ser rebuda amb xiulets al Liceu de Barcelona); passant per l'obra que vam tenir oportunitat de veure la temporada passada al Mercat de les Flors: Kontakthof per a adolescents, a més de fragments de la versió original de la companyia, i de l'experiència amb gent gran; tot plegat regat amb petits extractes i imatges de la pròpia coreògrafa i ballarina, d'entre els pocs que s'en conserven malgrat la seva immensa producció. I amb la màgia del 3D que situa l'espectador dins de l'escenari, a tocar dels ballarins, en perspectives que no és possible viure si no és que tens la fortuna de ser-hi convidat, en contacte quasi real amb la fisicalitat que algunes d'aquestes peces desprenen i, sobretot, a tocar de l'expressivitat compromesa que es demana del ballarí en aquest paradigma bauschià que és la vida, en dimensió completa: amor, passió, dolor, soledat són totes mesures de la humana condició, sense solució de continuïtat, en permanent escena espai-temporal a través dels cossos i el moviment.

La selecció dels fragments -generosa, exhaustiva- permet una visió àmplia i clarificadora de la potència creativa de la companyia i de Pina, i és un regal per a qualsevol afeccionat. Però ho serà també, segur, per a neòfits perquè és un film cridat a crear nous públics. I amb un avantatge afegit: i és que està fet de tal manera que no desvetlla cap trama de les obres presentades, el que garanteix que -cas de tenir oportunitat de veure-les en viu algun dia- es pugui adquirir referències del seu context històric i creatiu, però no es malmet cap futura sorpresa.

Però si encara tot plegat no fos suficient per considerar imprescindible aquesta pel·lícula, hi ha un altre film, en paral·lel, que la mort quasi sobtada de Pina imposà al director: el de la memòria dels ballarins. En primers plans, una bona colla d'ells, sense gesticulació, només per uns segons mentre sentim en off algunes breus idees de la seva connexió amb Pina al llarg dels anys que van treballar i viure plegats, el document de Wenders traspassa la línia imaginària que separa el públic amb els artistes, per transmetre una veritat que només la vida és capaç de sostreure del silenci. Com per reafirmar aquella idea de què la paraula, en certa mesura, és contrària a la dansa. Tot plegat completat amb imatges de moviments (homenatges) que alguns d'aquells ballarins li fan, en espais singulars de la ciutat de Wuppertal, plens d'emotivitat, saber, experiència i reconeixement. Localitzacions de les que res no se'ns explica perquè pertanyen a l'àmbit íntim i emocional de les relacions humanes que van crear tots ells amb la creadora, però que comparteixen amb nosaltres fent el millor que saben: ballar. Aquesta és la gran aportació de Wenders: descontextualitzar d'aquelles obres uns petits fragments, a voltes un duet, sovint un solo, on l'obra de Bausch traspassa l'esdevenir per referenciar-se com a creació humana.

Dance for love, interpel·la un bon dia al Pablo Arán Gimeno, segons ell mateix explica a la pel·lícula.

“Filma per amor”, li devia demanar també al Win Wenders.

Sola

2011-09-11T19:12:00.008+02:00

Carles Salas/ Cia. Búbulus

Sala Beckett, dijous 8 de setembre

Dansalona 2011

Foto: © Berta Vicente

Tot i que el títol de l'espectacle és en singular, Sola és un catàleg: una completa (no sé si exhaustiva) enumeració dels estats de la soledat, amb una conclusió final que no desvetllarem aquí. Es tracta d'una tesi sobre el fet de “restar sola”, un condició circumstancial sobre la que el coreògraf Carles Salas ha treballat en comunió amb la ballarina Joana Rañé. En format celebració, perquè és una festa haver fet tants anys de compromís amb la dansa contemporània. I com a testimoni d'un temps que deu haver estat farcit, de ben segur, de diverses soledats: el 20è aniversari de la Companyia Búbulus. Perquè “restar sola” no és el mateix que la condició de sola, un ésser “sola” sobre el qual no s'interroga en aquest espectacle: què sents un diumenge tarda a casa? com experimentes un comiat? quin ha estat el moment més dur que has experimentat tota sola? Res, per tant, de l'ésser “sola”, sinó de l'individu en soledat.

L'espectacle compta amb el directe del pianista Iván Ruiz: músic circumspecte, precís i contundent amb Barthók, Brahms o Mompou i d'extrema sensibilitat sobre Satié o Shostakóvich. I diverses vegades enjogassat en una comunicació física amb la ballarina, tot i que no aconsegueix barrejar per complert ambdós llenguatges (excepció feta amb Les Variacions Golberg, de Bach) sinó que, més aviat, convida a pensar en el paper de la música respecte de la dansa contemporània: que no és per ser ballada, sinó que acompanya aquells instants del “restar sola”.

Foto: © Berta Vicente

La peça, però, s'obre en harmonia: moviments sincronitzats entre les notes del piano i el gest. Al cap i a la fi som éssers en connexió social, moguts per la sinergies de l'entorn, empesos pels seus ritmes i el compàs de la vida col·lectiva. Tot i que ben d'hora la Joana Rañé trenca els esquemes, s'allibera dels clixés i pauta un desplaçament cap a la llibertat: d'una revolada s'atansa i tanca la tapa del piano amb un cop brusc, sorollós, emfàtic. Deleja trobar-se tota sola.

El músic, ja se sap, com la vida que ens envolta, no sap de silencis i es fa present indefinidament en els intents per bastir d'una estructura circular el temps del “restar sola” de la ballarina. En aquesta primera part de l'espectacle tenim dues de les imatges més poètiques: el ball sobre la tapa del piano que fa amb la mà dreta i els petits impulsos que genera sobre el cos sencer; per més tard, sobre un cercle de feix de llum (molt destacable l'equip tècnic en tota la composició), construir inacabades progressions asimètriques, estirada a terra, en resposta a la pressió que exerceix la clau harmònica de la música del barroc omnipresent en aquell capítol.

L'espectador i l'imaginari del seu pensament, a través de la fàcil expressivitat de la Joana, però molt especialment de la seva transparència, d'una positura oberta i fàcil en la transició de posicionaments, és portat per tots els estats d'ànim possibles que en “restar sola” tothom ha experimentat alguna vegada almenys en la vida: la tranquil·litat de l'instant sense acció immediata; l'angoixa de la rutinització de l'experiència; la pau que genera la trobada amb un mateix, com la por que produeix la perspectiva d'aquell encontre. Potser, ja dèiem, no és un catàleg absolut, però sí fàcilment transportable a les individualitats que cadascú de nosaltres hem pogut sentir en aquell “restar sola” del títol (i esperit) original de l'espectacle.

Sola és una peça molt exigent i complexa, sense concessions, apte només per a iniciats, despullada de facilitats, però per això mateix exquisida i polièdrica. Però no val a badar! És només un qüestionament sobre els moments del “restar sola”, que no pas sobre la humana (i minoritària) condició humana d'ésser “sola”. D'aquí que el seu final no pot ser altre: un pianista, una ballarina i un espectador...

Foto: http://www.salabeckett.cat

Cia Búbulus-Carles Salas SOLA from Búbulus Dansa on Vimeo.

Aquí amanece de noche

2011-09-01T12:17:00.003+02:00

Companyía de dansa Mar Gómez
Direcció coreogràfica: Xavier Martínez (Coreografia col·lectiva)
Intèrprets: Viviane Calvitti, Verónica Cendoya, Ricard Fernàndez, Xavier Martínez, Sandrine Rouet
Espai sonor: Mar Gómez i Xavier Martínez

Sala La Villarroel

Dansalona 2011

La vida a mossegades

Són dos estius de sorpresa continuada amb la Compañía Mar Gómez. En l'edició Dansalona 2010 ens van regalar Dios menguante, un passeig per la Itàlia tradicionalista amb una mirada pròxima al neorealisme que tants èxits collí el cinema d'aquell país els anys 40, amb una acurada selecció de música, una coreografia de compromís entre els dos intèrprets (la fundadora de la companyia i en Xavier Martínez), amb una trama argumental plenament integrada i un sentit de l'humor alliberador.

Enguany, canvi de país: en un Motel de qualsevol petit paradís perdut del sud dels Estats Units de nord-amèrica. Amb els hostes que esperes trobar en qualsevol espai de carretera: un jove matrimoni sempre a la grenya; una innocent noieta aprenent de cant i, és clar, els propietaris: dos vampirs! Sembla que la moda True Blood continua contagiant-ho tot...

Ningú s'esperi, però, foscor o tremendisme. Són vampirs tan dolçament humans com qualsevol, amb les mateixes debilitats per la carn fresca... Xavier Martínez i Verónica Cendoya en fan un retrat complet des de l'escena inicial on es presenta l'espai escènic: a la porxada d'accés a les portes d'entrada a les habitacions s'estimen com acostumen a fer-ho els xucladors del desig, amb la violència de la immediatesa i la joia per viure-ho plegats. Esperen els seus nous clients: una desafinant cantant d'òpera, paradigma de l'adolescència puritana i desbocada a la mínima que pugui tenir-ne ocasió, magníficament interpretada per la Sandrine Rouet. I un jove matrimoni, sempre enfadats entre ells, sempre profundament enamorats, interpretats per la Viviane Calvitti i el Ricard Fernàndez: retrat compacte, definit fins al màxim detall, de les complexes relacions de parella i que encarnen tots dos d'una manera sòlida i veraç.

Ricard Fernàndez. Foto: http://www.danzamargomez.com/

Hi ha a tota la peça un homenatge sentit i sincer a la comèdia americana dels anys 60; al gènere musical i, en general, al cinema de Hollywood amb el què ens hem educat tots. I a la música dels EEUU, en una selecció senzillament meravellosa, que combina romanticisme amb efectisme; acció i diversió. Tot és verídic, com ho és també d'impossible: el descobriment, la passió, la gelosia, les aproximacions, dos que es veuen i es demanen per què no, mentre es qüestionen en les seves preteses seguretats; en una aparença de normalitat: éssers perduts en qualsevol racó del món, a l'espera del trajecte nou que dugui la seva vida més enllà del que coneixen. Més que dansa-teatre, voldria dir-ne teatre narrat amb dansa. Amb aquell característic sentit de l'humor d'aquesta companyia que converteix la transcendència en vida a mossegades. Com passa sempre, a poc que reconeguem l'atzarosa existència de cadascú de nosaltres...

Potser els quadres són un pèl precipitats: igual es podria haver allargat l'obra, una hora de durada fa un regust a poc. Amb més temps es podria haver profunditzat en alguns arquetips de la conducta humana, a pena d'un major esforç físic, és clar. En fi: és per assenyalar alguna cosa... Aquesta seria només la distinció entre l'anterior entrega, una obra compacta des del primer al darrer minut, i la d'aquesta temporada: un imprescindible! Sens dubte

Icosahedron

2011-08-28T18:35:00.011+02:00

Coreografia: Tânia Carvalho › Ballarins: Luiz Antunes, Jutta Bayer, Inês Campos, Bruna Carvalho, Elena Castilha, São Castro, Marta Cerqueira, Constança Couto, Gustavo Figueiredo, Jácome Filipe, Luís Guerra, Ramiro Guerreiro, Florent Hamon, Maria João Rodrigues, Sho Kushima, Axelle Lagier, Guillaume Legras, Maureen Lopez, Abhilash Ningappa, Teresa Silva.

Tanz im August, Berlín

Hebbel am Ufer- HAU 2

Pel que porto vist aquests dies al Festival Tanz im August de Berlín, sóc al cor de la radicalitat expressiva: la performance Habitat (amb els seus problemes narratius, com indicava a la crònica, però la seva decidida aposta per la conjunció de mitjans expressius); la violenta obra de Meg Stuart, Violet (amb un públic, aquest cop sí, bastant més receptiu que no pas el que va trobar al Festival d'Avignon fa unes setmanes) i avui amb la proposta de la portuguesa Tânia Carvalho, Icosahedron.

No hi ha exercici més reptador per a un espectador curiós que no tenir cap referència des de la qual llegir una obra, el que et situa només enfront dels teus (pobres) coneixements... Acostumo a fer aquest esforç: no mirar res del que es publicita sobre una peça o el que s'explica sobre la coreografia en els programes de mà. I encara menys les crítiques sobre els espectacles (si més no d'entrada...) Confesso, però, que aquest cop, superat per la primera hora d'Icosahedron, en el descans em vaig llençar a llegir amb angoixa tot el que vaig trobar a l'entrada del teatre sobre el que estàvem veient i del què encara quedava altres 40 minuts.

Cubisme? Després diuen que anar informat ajuda, és clar... O és només que intel·lectualitzen l'experiència... No sé què és pitjor... Sembla ser (quasi estic copiant de la web del Festival) que la coreògrafa volia representar sobre l'escenari la sensació que els quadres cubistes creen en l'espectador: diverses perspectives visuals. Per a fer-ho possible, divideix els 20 ballarins en grups de 5, que mantenen durant tota l'obra autonomia de moviments. Només en tres ocasions, tota la companyia es reuneix al voltant d'un dels ballarins (diferent cada cop) i construeixen una composició coral a l'estil dels personatges en un gran sopar, per exemple, amb la particularitat que cada convidat està mirant cap a un lloc diferent...

Foto: Margarida Dias

A mi, és clar, en la limitació comprensiva de la manca de referents amb la que anava a veure l'espectacle, els ballarins (enfundats en un estrany body de color carn, només diferent els uns dels altres per unes franges negres) em semblava més aviat un conjunt de capgrossos maldestres, recent apresa la lliçó de nedar (és que s'estaven quasi tota la funció per terra, i no paraven de moure's en direccions desordenades, amb qualsevol part del cos, botant sovint sobre l'escenari...) I així, tota l'estona del món, parsimoniosament, per només de tant en tant, reunir-se al voltant d'alguna cosa semblant a la humana, quan els impactes sonors ho requerien. Naturalment, tot música electrònica, perquè sembla que millor lliga amb la radicalitat expressiva. Sense oblidar una llum tenebrosa, i uns focus que, de fet, tenien més moviment que els propis ballarins...

No sé, diria que el cubisme és alguna cosa així com una experiència dels anys 20, molt francesa ella, que no sé pas com es pot traslladar al moviment dels cossos. A no ser que alguns dels dos llenguatges quedin reduïts a la pantomima, i es tracti només de “traduir”sense de fet disposar de cap codi de translació. I també diria que la dansa no necessita intel·lectualitzar tant. Però tot això dit, insisteixo, des de la limitació dels meus referents!

Habitat

2011-08-26T19:47:00.004+02:00

› Coreografia: LaborGras (Renate Graziadei & Arthur Stäldi) › Performer: Renate Graziadei › Escultures & Escenografia: Volker Schnüttgen › Videoart: Frieder Weiss, Martin Bellardi › Composició & Música en directe: Constantin Popp

Foto: www.laborgras.com

Tanz im August 2011, Berlin
Radialsystem-V-

Proposta multidisciplinar que encaixa perfectament en un espai que pretén ser referent de la nova creació contemporània a Berlín: el Radialsystem-V-, una antiga fàbrica rehabilitada amb dues grans sales. En una d'elles, apta per a exposicions de mitjà format, LaborGras (i com a única performer, la Renate Graziadei) presenten una proposta on es vol conjugar el vídeo en directe, filtrat per un programa informàtic ideat per a l'ocasió i l'espai escènic composat per escultures de fusta al voltant de les quals es distribueix els espectadors, asseguts a terra majoritàriament.

Però anem a pams: amb una mica d'imaginació podrem reconstruir l'experiència. Entrem a la sala: hi ha com unes 6 o 7 d'aquelles escultures de fusta disposades en forma d'estructures simples, de diversos tamanys, taulons de color pi muntats de tal manera que hi ha un espai buit al seu interior, on se situa una pantalla. Depenent d'on es troben, algunes requereixen una mica de perícia: cal agenollar-se, i fins i tot estirar-se al terra per veure les imatges. Altres, en canvi, són més simples: un monitor situat al fons d'un forat de l'alçada mitja d'una persona. Cadascuna d'elles treballen independentment, de fet projecten fons fixes: unes roques, una superfície llisa, un espai d'alguna cosa així com una habitació, etc.

Al fons de la sala, a mà dreta, un entarimat, d'una alçada d'uns pocs centímetres i uns deu metres d'allargada per cinc d'amplada. És l'espai on la ballarina efectua els seus moviments. Són tantes sèries com escultures hi ha. Amb dues càmeres de vídeo i dos monitors d'ordinador enfocats cap a l'escenari per a què ella pugui veure els efectes que produeix el seu moviment sobre els fons dels quals parlàvem abans. Naturalment en cada sèrie es treballa amb un de diferent. I es grava tot en directe, amb l'acompanyament de la música generada per ordinador, controlat tot des de la taula de so, on també hi opera el tècnic multimèdia. Quan acaba la sèrie, mentre la performer es canvia de roba, també a prop del petit escenari, en un dels monitors de les escultures es projecta el resultat de la unió entre les imatges de fons pregravades, la música i el moviment que s'han generat en aquell directe i es pot visualitzar tantes vegades com es vulgui mentre es van presentant la resta de les sèries.

La veritat és que resulta més difícil d'explicar que no pas de viure! I va calant entre el públic, a l'inici molt passiu en la recepció, poc a poc més participatiu, deambulant entre les escultures, atents als monitors de l'escenari, resseguint els gestos de la ballarina, quasi sempre repetitius, a voltes convulsius, dominats pel seu propi eix corporal, en harmonia amb una música més aviat minimalista, de sons greus, de base naturalista i compromesos tots (performer, músic i videoartista) amb l'efecte final que sobre la màscara tindrà la imatge generada per l'ordinador. A destacar, una de les sèries en què sobre el fons d'unes roques, interactua la imatge en directe amb una de preexistent: com si dues ballarines (ella mateixa, és clar) fossin a l'escenari i juguessin a tocar-se, mirar-se, atansar-se i allunyar-se, tal i com la projecció final permet visualitzar en una de les escultures, el que de fet només és una ballarina real sobre un fons negre. Aquest és, precisament, el gran encert de la proposta: la creació de món irreals que la imatge en moviment permet construir a partir de la manipulació digital del què en realitat és un solo.

Per contra, l'esforç que suposa la conjunció de tots aquests elements (el moviment, la gravació en directe, la inserció de les imatges i el corresponent programa que les conjuga, la música i el treball de control del producte final que es presenta a les escultures) possiblement hagi estat de gran magnitud com per deixar poc espai al discurs narratiu. O simplement se n'hagi volgut prescindir, el que descol·loca una mica al públic, entusiasta amb totes aquells jocs d'interacció, però que pot trobar en falta una mica de sentit unitari, o senzillament d'explicació general de la proposta que lligui una mica amb el títol que es presenta: Habitat. Tot i que estrictament parlant, les imatges generades en una realitat virtual com aquella, a partir del moviment en directe, ben bé podríem dir que són els espais “habitables” del nostre futur més immediat.

Foto: Eugenia Rufino

Exposition Universelle

2011-07-28T12:42:00.000+02:00

Exposition Universelle, Rachid Ouramdane
Cloître des Célestins
Festival d'Avignon 2011

La qüestió de la identitat (i algunes de les seves obsessions) estan àmpliament representades en l’imaginari col·lectiu francès i en la discussió política (i social) d’ençà podríem dir el Maig del 68. Els accents, depenent de la dècada, hauran anat variant, però l’essència de la polèmica radica en la construcció de la pròpia idea de ciutadania, tan imbricada en la tradició revolucionària i republicana del país veí.

Rachid Ouramdane, des de la seva condició familiar dels “altres francesos” interroga sobre tot plegat, en una peça gens fàcil de traduir, però esmeradament treballada i plena de contingut simbòlic i artificialitat escenogràfica: una gegant làmpada amb braç articulat, que il·lumina de tant en tant la cara de l’intèrpret, situa al centre del joc visual els mecanismes de control amb què la societat accepta o no com a “identitat” les diverses maneres com aquestes es conjuguen. En uns discursos –sembla dir i representar amb la música repetitiva i la plataforma circular des de la que giravolta una i altra vegada a l’inici i el final de l’obra- indefinidament transmesos, obsessivament circulars amb què s’ha construït (i de vegades “deconstruit”) el propi paradigma unificador i homogeneïtzador de la cultura francesa.

Foto de
Patrick Imbert

Són diverses les lectures que sobre el tema se’n podria fer en aquesta ocasió, perquè tampoc no és clar si és la qüestió de l’origen (la immigració sempre present...) o si, com m’inclino, es tracta més d’una apel·lació a la pròpia, individual i íntima adscripció a les cada cop més freqüents atomitzacions socials (la idea d’amalgama és ben present en el retrat final de Rachid maquillat de diversos colors) en què una societat complexa i gran com la francesa (o l’europea per extensió) pot integrar en el seu sí, sempre –és clar- que els dimonis interiors puguin (i vulguin) ser neutralitzats convenientment (en el trist record de la vetllada, aquest cop, els assassinats de Noruega de la mà d’un fanàtic islamòfob de l’extremadreta.)

I com no podia ser d’altra forma, el discurs sobre la tolerància que Ouramdane proclama als quatre vents, mitjançant un ball pausat, sense estridències, amb delicat control de l’espai escènic, variat en el seu origen i instal·lat en la diversitat de tècniques i recursos, com per demostrar els sempre fructífers camins de la dansa a partir de la suma de diferents tradicions (heus aquí una mica de claqué, ara abstracció simbòlica, més tard contemporània en estat pur i una mica d’expressionisme gestual); clou en forma de denúncia aquella repetitiva obsessió per saber “què és”, en lloc de viure sobre la base del “com és”, recuperant per al fragment final d’Exposition Universelle la plataforma sobre la que el ballarí tornarà a girar i girar, mentre sentim la música ratllada de dos tocadiscs.

Una roda de la fortuna (o impostura del poder) de la que caldrà saber fer l’esforç de saltar.

Violet

2011-07-26T19:30:00.000+02:00

Coreografia: Meg Stuart

Ballarins: Alex Baczynski-Jenkins, Varinia Canto Vila, Adam Linder, Kotomi Nishiwaki, Roger Sala Reyner

Música en directe: Brendan Cougherty

Salle de Spectacle de Vedène – Espace Bardi

Festival d’Avignon 2011

Presentada fa a penes un mes a Essen, Violet arriba com una exaltació de violència al Festival, on ha collit abandonaments entre el públic de la sala. Amb música electrònica en directe (i advertència en forma de regal d’uns petits taps per a les oïdes) d’ensordidor volum d’una melodia repetitiva, de reminiscències metàl·liques i industrials i clara imbricació amb la ciència ficció més obscura, on l’esperança és impossible; cinc ballarins (un d’ells mataroní: en Roger Sala Reyner) composen el quadre de la resistència més ferotge. Un exercici de convulsions físiques, moviments espasmòdics, repeticions lineals i exagerades contraccions, després d’uns primers deu minuts –aproximadament- en què res no sembla passar, més enllà de veure els ballarins arrenglerats al fons de l’escenari, amb una música que cada cop ataca amb més força (sonora i expressiva) i amb la que la paciència d’alguns, efectivament, s’esgota...

Fins i tot aquest podria ser un efecte desitjat per la coreògrafa! I és que la vida de l’acció immediata, el moviment sobtat i els resultats a primera vista, queda molt lluny d’una idea com la que s’ha presentat aquests dies a Avignon: la violència és en la conformació de la pròpia naturalesa, en l’origen de tot, les estructures més elementals de l’existir (ja no diguem la humana!) i és aclaparadorament duradora fins a l’arribada de la calma de la batalla (diguem-ne “l’origen de la cultura”, si és en una lectura antropològica que ens movem; diguem-ne “la comunicació humana” si és en la vessant psicosociològica que volem llegir la proposta). Per això, després de tres quarts d’hora ben bé, d’aquells impactes emocionals de cossos posats al límit de la fisicalitat més estrident, colpejant la pròpia existència i l’espai que habiten; sols, sempre sols! sense cap interacció amb la resta de ballarins; arriba la tan necessitada calma (10 minuts ben bé!) en què els ballarins, ara a tocar del pati de butaques, miren inconcretament als espectadors, quiets, en (agraït) silenci en un sala incòmoda d’esperits regirats.

Però com molt bé Nietzsche advertí “tot és etern recomençar”, i el ballarins van conformant lentament una bola immensa de cossos rodolant per terra, en àmplia circumferència per tot l’escenari -tres voltes senceres, crec- (una imatge d’impacte visual –també imagino que dolorosa perquè a una de les ballarines se li va escapar un petit gemec, segurament la van trepitjar-), fins a separar-se de nou, tot molt lentament, mentre la música comença a prendre protagonisme exaltat i els pacients (en el sentit literal: “qui pateix”) ballarins, a la manera com la humana condició s’emmotlla a la salvatge vida del l’instant (en soledat, és clar! és així com venim a la vida...) inicien de nou les infinites repeticions violentes del gest de la supervivència.

Irrefutable!

“Dans ce titre, il y a à la fois la violette, ancien symbole de la vie, et le violet du spectre des couleurs, qui, si j’en crois mon éclairagiste, est comme le point zéro au-delà duquel la non-couleur apparait” Meg Stuart (extracte del programa de mà)

(Imatges extretes de: http://utopiaparkway.wordpress.com)

Batailles

2011-07-25T13:53:00.008+02:00

Boris Charmatz & Médéric Collignon

Auditorium de l'École d'Art

Festival d'Avignon 2011 - La Vingt-cinquième heure

Esbojarrada performance del director artístic i responsable de la massiva presència de propostes de dansa al Festival d'Avignon 2011: Boris Charmatz, en la Vingt-cinquière heure, amb el músic Médéric Collignon.

Batailles, en hora golfa (00:30), clou cada dia el Festival, a l'Escole d'Art amb la intenció de fer coincidir sobre l'escenari dos artistes a priori de molt diversa procedència. En la darrera de les propostes, un músic d'influències en el hip-hop, constructor de sons que elabora amb el seu propi cos i interessant saxofonista, comparteix escenari amb l'impulsor del Musée de la Danse http://www.museedeladanse.org i enfant terrible de la vida performance francesa actual.

Una hora de gestos desbordants de bon humor. Així reben als espectadors, en el pati de butaques, com qui és a casa saludant els convidats i explicant-los acudits sobre el propi Festival i els paperots -de vegades surrealistes- que han hagut de fer davant de les exigències d'alguns artistes carregats d'ego i les Administracions (divertidíssim el moment aquell en què Boris, després de delectar-nos amb una bobada musicogestual es diu a si mateix: "definitiu! em retiren la subvenció!")

Ja a l'escenari, primer a torns, mostren el variat catàleg de capacitats que cadascú per la seva banda és capaç de gestionar: sons guturals, empassant-se quasi literalment el micròfon, ritmes frenètics amb qualsevol part del cos, estirant-se, corrent, fent bots per l'escenari o novament des de les escalinates de platea, de Médéric Collignon, un músic desacomplexat, ple de vitalitat i saxofonista de qualitats remarcables, per bé que es troba en falta incidir més en aquesta faceta. Mentre que el ballarí, al seu torn, desplega tot un complex catàleg de moviments, desendreçats, caòtics a voltes, de fisicalitat forta però amb una elegància indiscutible i una resolució neta, impecable, amb què mostra la seva excel·lent forma física i deutor de la improvisació controlada que s'assegura en les diverses ocasions en què han presentat aquest mateix espectacle per diversos centres de cultura a França (el Pompidou, per exemple) i que és compatible amb molts moments en què la llibertat creativa ocupa la ment d'aquest privilegiat ballarí.

La suma de tant talent no fa altra cosa que incrementar exponencialment el gaudi d'uns espectadors absolutament entregats amb el risc creatiu, la seguretat amb què s'elabora i la senzillesa amb la que es presenta: això d'avui és per divertir-nos, així que no hi donem més voltes i passem-nos-ho bé tots plegats, que s'acaba el Festival!

Una vetllada inoblidable, amb improvisació final de regal i un moment visual per a recordar vivament: mentre Codillong, ple de la follia del moment, a la manera d'un llaç enganxat des d'un extrem va fent donant voltes a l'aire el micròfon; Charmatz saltant i ballant, va esquivant una i una altra vegada l'impacte d'aquell element. Una autèntica bogeria!

Unwort, Objets chorégraphiques

2011-07-24T21:32:00.005+02:00

William Forsythe
Église des Célestins
Festival d'Avignon 2011

L'espai expositiu que William Forsythe presenta és una composició coreogràfica al voltant de tres dels elements que poden conformar una peça de dansa: la música, la literatura (entenguem-nos... "la lletra": d'allò sobre el que es pretén explicar alguna cosa) i el moviment dels ballarins (performance, per a l'ocasió). I com no podia ser d'altra forma i atenent on som, Forsythe escull Marcel Proust, Paul Éluart i René Char -convenientment traduïts a l'anglès i ara s'entendrà el per què- en joc amb la Symphonie fantastique de Berlioz o Le Marteau sans maître de Pierre Boulez.

Tot és intencionadament dispers: pensem per un moment en el majoritari públic francès davant d'alguns dels més grans poetes del seu patrimoni nacional, un pèl sorpresos perquè les referències escrites són en anglès! També l'espai del muntatge: una fantasmagòrica església del gòtic que conserva a dures penes l'estructura de les parets. I els tres performance, amunt i avall, deconstruïnt paraules amb peces d'alfabet dispersades sobre un munt de taules de fusta que ocupen l’àbsida principal. El mateix fill del coreògraf juga indefinidament amb Proust: Tout est brise per la parole la plus faible

És talment com passa amb una coreografia? La seva feblesa és tal que resulta pràcticament impossible no només de recordar sinó, a sobre, d'entendre?

I és que es tracta de constatar com el moviment -quan entra en joc- trenca qualsevol unitat, linealitat o estructuració de text per convertir-se en el que sigui (que això no importa tant) com esdevenir experiència fugaç, que és construcció en un espai i temps concrets, a partir d'aquells fonaments de la paraula i la música -també en les seves interrupcions- per esdevenir abstracció.

És aquesta la naturalesa de la dansa: paraula musicada coreogràficament, sembla emplaçar-nos Forsthy.

La muntanya al teu voltant

2011-06-19T12:28:00.015+02:00

Gelabert – Azzopardi

Teatre Grec, 18 de juny de 2011

Foto de Ros Ribas

Temptatives

Avui és impossible no convocar en el record els estius a la costa brava. Mon avi, a L’Escala, els dijous, quan ma mare encara creia possible que aprengués ballar sardanes, m’explicava sempre que en els foscos anys després la guerra “la més bella dansa d’entre totes les que es fan i es desfan” era prohibida a casa nostra, mentre que els diumenges, al Parc del Retiro de Madrid, s’hi feia sempre una ballada. No ha deixat mai de sorprendre’m aquesta anècdota, no només per l’absurditat que representava. Especialment perquè no podia ni imaginar com es podia entendre, desarrelada del context on naixé, una tradició musical i de ball que essencialment és una experiència, més que no pas una filigrana tècnica. Perdó! Sé que repartir (comptatge de compassos) és tot un repte! Allò que les colles sardanistes afinen, dia que passa, i porten al paroxisme interpretatiu. Però que un ciutadà qualsevol com jo (sense cap gràcia per al moviment, val a dir-ho) s’apoderi d’aquesta dansa, ni que sigui per desfer-la cada quatre passes, és just la seva grandesa: que sent de tots, ningú pot monopolitzar-la.

Pensava en tot això mentre pujava al Teatre Grec i amb un recel al cor: diguem-ho clar i català... una cosa és que sigui tan nostrada com el pa amb tomàquet o el bull negre, i una altra intentar convèncer ningú que la sardana és fascinant... Recordo encara un parent madrileny llunyà: no, si me gusta... lo que pasa que es un poco aburridilla, ¿no? Siempre los mismos pasos...

Jo, que m’he especialitzat en dir tot allò que penso, per no desvetllar el que sento, desdenyava aquelles caminades d’adolescent fins a la plaça, on un dijous més hi feien ballada, d’igual manera que ahir, pujava amb sensació d’abatiment les escales del Grec, mentre m’envaïa el cap un dels instruments que millor representen l’ambivalència d’aquest poble: la tenora. I mentre em ressonaven figures diverses de la sonoritat tantes voltes escoltada, fugia mentalment fins... posem qualsevol país llunyà, del nord si és possible, potser un pèl més gèlid (la Barcelona xafogosa encara no ha arribat, per sort!) però segur que més europeu on no cal anar pensant tot el dia en qui sóc, on pertanyo, quina llengua parlo i què significa ser part d’una minoria.

I és que és això, del què sempre m’ha semblat que parla aquesta dansa: de tot el que no es veu, però se sent. Exactament com les coses importants, sempre invisibles...

Gelabert es fa completament amb aquella font i la transforma en res concret. Vull dir que l’experiència hi és, amb la música sempre brillant, contrastada i làbil del Carles Santos, combinant a les mil meravelles amb les més tradicionals de grans mestres sardanístics; però sense incorporar-hi més valor afegit que un orgull perdut que els temps en què vivim ha disseccionat en confusió identitària. L’elegància d’aquest ballarí, però, continua semblant-me única.

La companyia està brillant. Alguna petitesa, però res important donada la complexitat de la coordinació. Despunta un joc físic més contundent del que ens tenen acostumats. Semblaria com si porten camí de reconvertir aquella elegància innata dels muntatges de Gelabert-Azzopardi en gosadia interpretativa i un cert desbordant mòbil. I això no està malament, segons com ho interpretem. És gent molt jove que s’ho passa bomba brinca que brinca: vinga amunt! Però un pèl més compromesos en els jocs a tres o el contacte físic. Mentre que els sardanistes que completen el quadre interpretatiu, s’adapten completament, quasi mimèticament, als esbojarrats moments –autèntica joia de la nit- on es produeix una fusió quasi perfecte entre precisió i creativitat. Les il·lustracions de Pere Jaume, amb la muntanya lineal d’obertura, generades a partir del cercle original de la comunitat aplegada al voltant d’aquells valors patrimonials immaterials, aconsegueixen transmetre, completar i contagiar amb brillantor aquelles sensacions.

Però val a dir que és la música, al capdavall, la triomfadora de la nit. No només per una orquestració magnífica, de la mà del basc Borja Ramos, sinó molt especialment perquè la Banda Municipal de Barcelona està passant per un dels seus moments de glòria amb el seu Director titulat, en Salvador Brutons.

I és que, per paradoxal que sembli, en l’essència d’aquella experiència de fa tants anys, el record impertorbable és el de considerar la sardana com una celebració en positiu, una festa que esclata en els darrers compassos i que eleva des de l’esforç físic a la plenitud dels símbols amb què juga: la comunitat i l’individu, el seny i la rauxa, la calma i l’esclat. Aspectes tots ells perfectament reflectits en la proposta d’obertura del Grec 2011. Una doble celebració, perquè es tracta, després de 35 anys, del primer muntatge de dansa que obre el Festival de Barcelona d'una companyia referent a casa nostra; i perquè ho ha fet amb una proposta cridada a servir de mirall per a futures interpretacions d’aquella cultura popular i tradicional que, per a molts, continua essent la font d’on emana la complexitat amb la que mirar d’entendre aquest petit país.

Visca!

Black Out

2011-06-18T09:02:00.010+02:00

Jordi Cortés - Companyia Alta Realitat

Intèrprets: Raül Perales, Mercè Recacha, Jordi Cotés i María José Moya “La Jose”

Nau Ivanow, divendres 17 de juny de 2011

Comiats al silenci

Seria més productiu presentar una peça com aquesta si es parlés de dansa i teatre “compatibles”, que no pas de “dansa integrada.” I és que la polièdrica i complexa narrativa que presenta, confirma el per què (una vegada més) s‘ha de rebutjar qualsevol intent “d’integrar” ningú. És en la diferència que podrem abordar l’altre, no pas amb la intenció que s’acobli a les nostres deficiències; sinó més aviat perquè les seves completen el mapa vital d’imperfeccions on tots els cossos (i les ànimes, és clar!) es reclouen.

I és així com...

De vegades gosem renunciar a la soledat. En un gest fort, coratjós, atrevit ens permetem plantar cara. I ens carreguem de raons alienes per fer fora de nosaltres la infinita imprecisió en què som constituïts. Sabem que no és gaire més que un amortit crit còsmic, imperceptible més enllà de la paraula. Però quan ho fem, ens sentim lliures, diferents, estranys en un mateix, empesos a conjugar el verb “moure” en clau de vida. Són els impulsos: epitafi d’un món en transformació, del que no ens volem exclosos. Poètica obstinada.

O de vegades gaudim sent dos, o tres o més en amigable companyia. Col·lisions de partícules ínfimes a la recerca del recer que proporciona l’altre. I ens arrisquem als jocs, les indolències i alguns enganys. Sabem que tampoc no és gaire més que enllumenades transitòries que dibuixen feixos relatius, estranys per un mateix, empesos a conjugar el verb “moure” en clau de temps. Són les il·lusions: pròleg d’una terra en cendres, de la que no volem ser exclosos. Poètica reiterada .

I també, a voltes, és així com... patim només silenci, com es projecta la càmera de vídeo en directe de l’obra, testimoni mut dels nostres desencerts.

D’aquestes, i més coses, parla Black Out. I no és tan important si és amb una cadira de rodes (des de la qual, per cert, es promouen alguns dels gestos més agosarats de la vesprada com el joc entre la Mercè Recacha i la Maria José Moya “La Jose”); si ho fan des del cos nu (divertida, excèntrica, però encertada la paròdia dels ous batuts del Raül Perales); o és per la intensitat dels contactes (magnífic el joc dels dos cossos masculins, amb el cap d’un ells presoner en l’altre); si és perquè són lligats a la mateixa corda (i és textual: una bona estona de patiment en veure com s’arrosseguen entre ells amb els caps llaçats); o si és des de la sinceritat de la mirada i la presència eficaç (i seriosa) del principal bastió de la companyia: en Jordi Cortés.

Simfonia núm. 3 en re menor de Gustav Mahler

2011-06-09T23:51:00.002+02:00

Temporada de l’OBC 2010-11, programa 31

Auditori de Barcelona, dimarts 7 de juny

Pablo González (director), Christianne Stotijn (mezzosoprano), Cor Madrigal (Cor de dones, dir. Mireia Barrera), Cor Vivaldi – Petits cantors de Catalunya (dir. Òscar Boada)

Entre la inacció i l’excés hi ha una transició de petites revolades sinuoses per les quals transita l’esperança i el desig. La primera és filla de l’espera; mentre que la segona participa en els esperits de l’ímpetu i la violència. La vida és un inestable trajecte que porta d’un extrem a l’altre sense més solucions de continuïtat que les del pensament. Perquè és en la Idea original que és possible l’elecció entre restar immòbil o esdevenir temptativa.

La Tercera de Mahler, a les acaballes del romanticisme exuberant i els orígens de l’atonalitat, exemplifica com poques la imatge d’un gran cabal, a voltes torrentera exagerada, en ocasions tombants d’ociositats i quasi sempre constant esdeveniment aquàtic; on trobar el temps suficient per observar de lluny, a la manera d’un voyeur, les ínfimes realitats en les que l’home naufraga quan escora el seu món entre la realitat i el desig, en paraules de Cernuda.

Cal temps d’espera, és clar, per entendre en tot el seu abast que els pianíssims, les mitges veus i els sons pàl·lids són en el mateix trajecte que els sonors diàlegs ininterromputs entre l’orquestra, les gran timbales i les vives veus. Com cal també l’impetuós anhel perquè la música de l’excés encengui l’ànima quan la calma del trajecte amorteix la vida.

No gens menys que l’obertura de mires per acceptar aquell desordre estructural, s’imposa la necessitat d’una batuta amb la racionalitat imprescindible per fer de cada moment una troballa. D’igual manera que sense les parts, el continent no existiria; cal entendre en linealitat allò que en essència és sinuós. És per això que ni la música del romanticisme triomfa completament en aquesta simfonia, ni és encara una atonalitat exagerada la que domina.

D’igual forma, el protagonisme a l’OBC es reserva a la interpretació conjunta d’aquest programa, mentre els moments solistes són part integrada i inexcusable de l’execució. Un regal per als sentits en una temporada que ha resultat irregular, com ho és també la pròpia essència de les esperes del desig, entre la inacció i l’excés.

I és que el riu flueix, sempre cap al mar...

Political / Mother

2011-05-07T18:47:00.006+02:00

Hofesch Shechter Company

Mercat de les Flors, 6 de maig de 2011

Hofesch Shecheter s’excusava en el debat posterior amb el públic: aquest no és un exercici intel·lectual. I explicava que el títol de l’obra va néixer de manera atzarosa: només com a punt de partida. Dos mots antagònics, que malgrat tot han estat imbricats entre ells –intencionadament- al llarg de la història: la mare pàtria... Una idea ben simple que, d’entrada, sabíem on ens portaria: l’exèrcit, les proclames, el soroll, les dictadures, l’alienació col·lectiva enfront del recer de la llar. No hi havia, efectivament, cap dubte: el missatge és d’una linealitat tal que només restava l’interès a com es representaria tot plegat.

Political / Mother és la primera peça llarga del coreògraf. Potser massa si del que es tractava era de proclamar que aquelles dues paraules són irreconciliables. I amb un recurs escenogràfic excessiu: un concert ensordidor de rock en directe, amb tres guitarres elèctriques amplificades fins al dolor, un conjunt de percussió fent tremolar les parets del Mercat i una veu esquinçada, cridant a tort i a dret. No és que el recurs no fos legítim: total és la millor imatge per evocar la barbàrie. És que s’exagerava de tal manera que se simplificava fins al paroxisme tot el missatge.

Després, hi havia els 13 ballarins. Irregulars intèrprets, però extraordinaris com a punts de fuga d’aquell audició esbojarrada. No pas perquè de debò poguéssim admirar en la seva totalitat una potencialitat que s’intueix en cada petit gest, en els moments més lúcids de tot plegat que no són altres que els escassos solos o fins i tot alguns duos; sinó perquè aguanten amb actitud estoica i una presència difuminada la incorporació de l’únic element impossible que mai s’hagués ningú imaginat que podia compassar-se en el discurs de l’obra: és aquesta la dansa popular d’avui? demanaven justament en el programa de mà... I no donarem més pistes, per respecte al coreògraf que expressament va demanar que fos aquest el secret entre ell i les persones que ens vàrem quedar a escoltar-lo...

Els cossos són fràgils, la idea de l’obra –en aquest cas- també, la força de la barbàrie és omnipresent i les vies d’escapament són tan properes com la dansa que els pobles inventaren per elevar-se d’aquella realitat embrutidora. Aquest és el final magnífic amb què es clou Political / Mother, dos minuts a penes que justifiquen tot un espectacle. Un bucle visual, com a càmera ràpida, on els ballarins reprodueixen els principals moments de l'obra, enfront de l'agressiu soroll del món.

Aquell final, el millor possible que es podia imaginar per a la temporada del Mercat de les Flors 2010-11.

www.btvnoticies.cat

Musicolèpsia (Rapsòdia per a set putes)

2011-04-18T10:30:00.002+02:00

Cia. Lanònima Imperial

Teatre Nacional de Catalunya, 17 de abril de 2011

© Juan Carlos García

Vaya usted a saber el por qué a las mentes bien pensantes de este pequeño país les dio por cargar contra la obra de teatro Gang bang (también presentada en el TNC y casi coincidente en el tiempo) y se olvidaron de Musicolèpsia (Rasposòdia per a set putes). Debe ser que aquí no hay figuritas fálicas sobre el escenario. Porque de otra manera no se entiende. ¡Vaya, sí! Lanònima Imperial no se está para juegos chicos y cargan con contundencia (y diversión) anticlerical. Lo que siempre es un placer para los oídos. Aunque, confesémoslo, aburre hasta la saciedad ese discurso que debe tener tanto interés para un público joven como un “revival” por la historia (católica, apostólica y romana) de nuestro pasado más reciente. Quizás hace 15 años ¿verdad? Pero a estas alturas: ¿a quién quieren provocar con semejante propuesta?

El formato cabaret aporta lo que puede a este festival: interesante el juego entre la danza contemporánea (que se repite sin aportar elementos nuevos) y los juegos que hace la especialista en aéreos, Eva Szwarcer. Combinan bien. Aunque me disculpen: la pantallita proyectando imágenes incomprensibles y siempre presentes, no logro entender todavía con qué finalidad se instaló.

Lo mejor, el actor Jaime Lema: versátil, gran rapsoda, amenizadísimo en su papel de maestro de ceremonias. Interesante también el malabarista y bailarín Emiliano Alessi, que logra eclipsar sobradamente una compañía falta de nuevas ideas. Y destacadísima la intervención de la acordeonista Edurne Arizu y el trombonista Frédéric Filiatre.

Por lo demás… bueno esos torsos masculinos puestos ahí para distraer al personal. Que estamos ante las puertas del infierno ¿no?

………………….

Altres obres de la companyia comentades en aquest blog:

El cas Kuleshov

----------------------------------------------------------
Embriaguez visual

Carmen del Val (EL País)
11/04/2011

Infatigable y tenaz el coreógrafo Juan Carlos García estrenó la noche del jueves un provocador e irreverente espectáculo -siguiendo las tendencias actuales-, titulado Musicolèpsia. Rapsòdia per a Set Putes. A diferencia de sus dos trabajos anteriores, De los efectos (2008) y El cas Kuleshov, este es un acierto en su dilatada trayectoria como creador. García, consciente de que las musas de la inspiración le habían abandonado en los últimos tiempos, no ha dejado de crear afanosamente hasta que ha logrado acortar distancias con las deidades.

En este espectáculo el autor, con el asesoramiento dramatúrgico de José Sanchís Sinisterra, se adentra en el fascinante mundo del cabaré y sale airoso de la incursión. Cinismo, lujuria, humor, locura y circo se combinan en bellas imágenes visuales que embriagan al espectador desde el principio. Las prolíficas frases coreográficas se trenzan en un trabajo coral brillante, al que hay que añadir el hechizo de las actuaciones circenses.

Todo este caudal visual -sumado al caudal intelectual al que nos tiene acostumbrados el autor-, en este caso con numerosas referencias al clero, arrolla al espectador. Se pasa de anécdotas protagonizadas por diversos Papas de la historia de la Iglesia, a las putas de todos los tiempos, y a un sinfín de interpretaciones sobre el cielo y el infierno. El espectador se siente subido en una montaña rusa de sensaciones. Mantener este ritmo vertiginoso no siempre es posible, hay algún descenso en picado, que el pulso de Juan Carlos vuelve a retomar, no sin dificultad.

Lo mejor de Musicolèpsia. Rapsòdia per a Set Putes son sus protagonistas. El maestro de ceremonias de esta locura es el actor y bailarín Jaime Lema, de la compañía de teatro peruana Komilfó Teatro, es el Joel Grey (Cabaret) de este montaje. Sensualidad y expresividad cincelan a este convincente actor. Eva Szwarcer es la hipnótica acróbata, sus intervenciones impregnan de magia a la pieza. Mención especial merecen las bailarinas Elia López, Lorena Nogal e Inma Asensio, por su entrega y magnífica interpretación.

Embelesa verlas a las tres juntas mientras la Szwarcer se desliza por una tela desde las alturas. El bailarín Marco Purcaro y el malabarista Emiliano Alessi realizan su cometido con rigor. Otro factor decisivo es la música que interpreta su autor en directo el trombonista Frédéric Filiatre acompañado de la acordeonista Edurne Arizu.

Babel (Words)

2011-04-16T13:47:00.011+02:00

Cia. Eastman/ Sidi Larbi Cherkaoui / Damien Jalet/ Antony Gormley

Mercat de les Flors, 15 de abril de 2011

Desde luego sin voluntad de comunicación, no hay nada. Se pueden emitir centenares de mensajes, hasta dedicar la vida entera a hacerlo. Pero si allí, al otro lado, no hay nadie dispuesto a ser interpelado, simplemente se pierde el tiempo. Y es que Babel no es sólo la torre de las lenguas que hicieron imposible elevar hacia el cielo lo humano; sino la eterna incapacidad cotidiana de reconocer nuestra necesidad de entablar con el otro un sistema fluido y permanente de conexión mental y física. Sus derivas, las especificidades culturales y religiosas con las que hemos poblado la tierra. Su consecuencia: el silencio universal.

Este es el relato de Babel (Words): el del instante del derrumbamiento. Con un conjunto de bailarines formados en distintas disciplinas (en todo caso en el ámbito de lo que podríamos llamar la fisicalidad contundente: hip-hop, contemporánea, circo…); tres intérpretes (actores dúctiles y brillantes) y un conjunto instrumental y dos voces. Se propone una visión de la peripecia histórica que hizo posible la diversidad humana, mientras la incomprensión llenaba el espacio hecho añicos de aquella torre en construcción.

La obra está plagada de referencias multiculturales, y no es sólo porque los intérpretes sean de diversa procedencia: música oriental mezclada con tradicional sarda; diálogos (en cinco idiomas diferentes) que lejos de dificultar la comprensión la facilita, pues es en el cuerpo desde el que todos se expresan; explicación de las diversas perspectivas cosmológicas y hasta científicas con las que se explicita el mensaje de la pieza; y un vestuario determinadamente ajustado al propósito general.

Y son muchísimos los momentos para la memoria. El por qué el lenguaje del cuerpo es el más universal de los instrumentos de comunicación humana (extraordinaria la intérprete “robotizada” que presenta la obra.). Hasta dónde puede llegar la obstinación humana cuando delimitamos el significado de las cosas, sin tener presente que es sólo una posible perspectiva de la mirada (primera contundencia de lo físico: ¡este espacio es mío!) Cómo construimos las barreras personales (brillante ese paralelismo entre la piel en la que residimos y las estructuras metálicas con las que los intérpretes construyen lo habitable, dificilísimo de conjugar sobre el escenario y que valió un buen golpe a uno de los bailarines el día del estreno.) Hacia dónde dirigimos la mirada cuando el deseo ocupa nuestra mente (delirante, de carcajada limpia, las dificultades de comprensión con la que se encuentra el “chico” que busca “chica”.) Hasta qué punto podemos poner en solfa todos y cada uno de los principios constituyentes de nuestra pericia personal y colectiva (un momento absoluto, de una fuerza inmensa, en el que arrastrando las estructuras metálicas, se produce una auténtica locura sobre el escenario y que era imposible mirar sino desde el asombro y ¡hasta el miedo por cómo acabaría todo aquello!) Y finalmente, cómo podríamos apaciguar toda esa sinrazón colectiva en la que hemos dispuesto las cartas de lo humano, que no es otra manera –aceptémoslo- que la voluntad irremediable de reconocernos seres necesitados de los otros (el dúo bellísimo del árbol y la serpiente; el momento colectivo a cámara lenta de las luchas fratricidas; los diálogos asombrosos de los intérpretes japoneses; hasta la mujer de la limpieza paseándose por las estructuras humanas y metálicas del escenario…)

Todo, absolutamente cada segundo de esta obra se mueve para que el espectador genere a su vez agitación. Como cuando permites la voluntad de fluir en comunicación con un desconocido.

Una pieza imprescindible. Una obra maestra.
.....................

¡Apabullante!

CARMEN DEL VAL 18/04/2011(El País)

Un fascinante montaje vuelve a sacudir al público del Mercat de les Flors. Se trata de Babel (words), última creación del admirado Sidi Larbi Cherkaoui, que firma junto con Damien Jalet y el escultor Antony Gormley. Al igual que en D'avant, primer trabajo en Barcelona de los dos primeros, el espectáculo va de la angustia al goce, de la violencia a la caricia, de la vanguardia a la tradición.

Dieciocho artistas de 13 países con siete religiones protagonizan este hipnótico espectáculo. Artistas totales porque dominan baile, canto, acrobacia... Faltan superlativos para calificar su apabullante trabajo, que se nutre de los diálogos de Lou Cope y de las ricas frases coreográficas de uno de los creadores con más registros, Larbi, que aquí, junto a Jalet, compunge al espectador con una hiriente crítica sobre la incomunicación actual. Tecnología, tradición y vanguardia salpican esta Babel, con la que sus autores cierran una trilogía que completan Foi (2003) y Myth (2007).

Larbi y Jalet tienen un aliado en Gormley, creador de unos cubos enormes tridimensionales que forman paisajes desoladores o, manipulados por los intérpretes, un refugio. Ya el comienzo es impactante: los 18 bailarines realizan un baile agresivo y acrobático; los músicos entonan cantos turcos. La dureza de las imágenes, salpicadas con fragmentos de humor, convierte al espectador en bipolar. Esa manipulación emocional llegó a su clímax al final, cuando fronteras e imposiciones políticas y espirituales se derrumban y los intérpretes se encadenan y avanzan juntos bajo la frase del neurocientífico V. S. Remachandran: "Unidos por nuestras neuronas, separados solo por nuestra piel". El Mercat vibró.

Tango. 4 cames, 2 cossos, 1 cor

2011-04-14T17:25:00.014+02:00

Teatre Municipal de Girona, 9 de abril de 2011

Cia. de Danza CobosMika y El Quartet Gerió
Bailarines: Iker Arrue, Laura Vilar, Melodie Cecchini

En general suele ser más efectivo un susurro que las grandes proclamas. El tango quizás resultó de la suma de todos esos pianísimos discursos, dichos en el anonimato de a dos. La música supo cómo interpretar esas conmociones del alma, y Piazzolla –con sus sombras también- derivarla en estallido emocional. ¡Qué envidia cuando se contempla desde el silencio! Pero que exagerado a los sentidos… El Quartet Gerió leyó ese espíritu a la perfección: y resultó un concierto de intensidades, perfección técnica y gran –exagerado- volumen (qué manía, por cierto: el mal de los teatros en los últimos tiempos) Aunque es posible que esa pasión desbordada, en el estreno, hiciera flaco favor a lo sutil. Se hubiera necesitado algo más de calma tensa. A mitad del espectáculo, por ejemplo. Un sosiego que hubiera permitido disfrutar todavía más de la impecable ejecución que ofreció el grupo (sexteto, para la ocasión).

Del tango, en el imaginario colectivo, hay imágenes suficientes como para bailar hasta la eternidad. La apuesta de Olga Cobos y Peter Mika - CobosmiKa es de gran acierto, porque sin traicionar a ese espíritu genial de las pasiones desbordadas, propone una coreografía más en la línea de la contemporaneidad de Piazzolla que en lo tradicional de su base armónica. Aunque las deserciones tengan –claro está- sus limitaciones y en ocasiones se impida una visión de conjunto. Como espectáculo de danza se pierde algo su significado; y como concierto resulta poco centrado. Aunque visto desde su generalidad, resulta de una belleza apabullante.

Capítulo aparte merecen sus bailarines: desbordantes de compromiso, intérpretes seguros, tenaces en su labor, ofrecen cuadros de una hermosura única, en todas sus facetas: a dúo, los tres, en solos de gran intensidad. Un catálogo ampliado de gestualidad respecto a propuestas anteriores (algunas otras, en cambio, ya conocidas) en momentos de gran complicidad y trabajo en equipo. Aún incluso cuando pequeños, casi imperceptibles desajustes, acompañaron algunos de los momentos más difíciles de ejecución en los dúos.

Con este material, era de esperar (y agradecer) la entrega absoluta con la que el publico de Girona celebró la presentación del espectáculo en sociedad. Y es de exigir su rápida y urgente programación por todos los rincones del país.

Reflexions sobre la dansa

2011-04-02T23:38:00.006+02:00

Reflexions sobre la Dansa

Centre Cultural la Mercè (Girona), dimecres 30 de març de 2011
Equip teòric: Gerard Vilar i Jèssica Jacques
Equip artístic: Iker Arrue i Laura Vilar

Situem-nos, primer, davant la qüestió del discurs: no es genera cap pensament transmutable, sinó no som capaços de produir fissures en el nucli “d’allò que és dit.” I de la dansa (constaten) el que bàsicament es diu, és no res. El que podria resultar un bon principi organitzador, perquè del no-res és del que millor podem pensar, tota vegada que no es troba condicionat per cap límit ni llenguatge. Perquè si volem intentar adscriure-la a allò del “que és dit” en l’àmbit de les arts en general, perdrem pel camí la paradoxa de la seva essència efímera. Impossible mesurar amb el regle del que és permanent allò que ara res no és!

Davant la complexitat d’una experiència com aquesta, no és sempre solució l’artefacte teòric. Més aviat pot resultar adient el seu contrari: la simplicitat de les petites peces del trencaclosques de què es composava. De tota manera, posats a construir un instrumental intel·lectual per a l’experiència, serà més útil generar preguntes que no pas respostes. De fet, la millor manera no és pas reaccionar a la qüestió plantejada, sinó proposar-ne una altra encara més impossible d’abordar. Tal era la tradició de pensament dels antics. I tu què sents?

Fem-ho! Desintegrem el moll de la qüestió. Trobarem almenys dos nuclis constituents: la incommensurable realitat del temps/espai en què hi juga i el problema del significat i el sentit. Dues qüestions a les que em referia, arrel del que reflexionaven aquest equip teòric i artístic a la conferència Danza y filosofía: la arquitectura del gesto. A Girona vam tenir l’al·licient d'assistir a la seva versió complerta: dansa en directe i pensament en viu.

Nota metodològica: hi ha dos camins prohibits i una sola drecera. La primera restricció és fer de traductor automàtic, el que no porta enlloc perquè la paraula no és capaç de modular el sentit del moviment; de la mateixa manera que l’acció no és productiva (per ella sola) de pensament. La segona cosa a evitar és el del coneixement tècnic: quedi revelat només als entesos i del qual millor fugir per la quantitat de camins sense sortida als què portaria.

De manera que només queda una drecera: que no és altra que l’experiència de l’espectador. Sempre única i intransferible, és cert: però intervinguda pel discurs que generen el moviment dels ballarins, la música, el vestuari, el decorat, i qualsevol element que hi aparegui. Vivències particulars que podem fer universals llençant-les a la palestra del discurs.

I tot plegat des de la limitada perspectiva del relat, determinat (al seu torn) per la construcció del llenguatge de la paraula. Un dispositiu que pot actuar de catapulta temporal per a un art que, per definició, és tan efímer com el cos que el mou.

Tal és, en definitiva, la invitació a pensar sobre el que ara res no és.

I últim apunt: si la dansa vol inquietar, i ho fa construint un impossible (en el gest essencialment: figures ingràvides) per què l’obsessió per eliminar-la de l’àmbit de la transcendència?

Dionysos (suite) / Song of Herself / Syncope

2011-03-23T00:16:00.009+01:00

Dionysos (suite) / Song of Herself / Syncope

Béjart Ballet Lausanne

Teatre-Auditori Sant Cugat, 20 de març de 2011

M’apel·lava avui un jove desconegut: “qui escriu, és que parla d’un mateix”

És clar -pensava- mentre em sentia qüestionat per aquella mirada: escric sobre els enyors...

Convocar en aquest bloc en una mateixa setmana novament l’esperit dionisíac, potser és només això: nostàlgia. Entendreu que avui hi estic obligat, perquè la suite que presentava el Béjart Ballet Lausanne en la primera part del programa és just la història de Dionís i el seu triomf sobre l’esperit apol·lini i que era protagonitzada, en vida del coreògraf, pel seu ballarí principal: en Gil Roman, actual director artístic de la companyia. Però també, perquè des de l’any de l’estrena -1984- s’ha anat produint un fenomen general d’allunyament de la rauxa i la desmesura de l’escena pública. I la dansa no n’ha quedat al marge, esdevenint precisió tècnica, però potser per això, cada cop més, emocionalment neutra. No és que les produccions vistes aquesta temporada a Barcelona, per exemple, no tinguin la seva qualitat i un punt d'exageració. És més aviat que les passions estan deixant pas a una raó uniformada i omnipresent. Generalitzo, naturalment! Després hi ha aquelles dignes excepcions: però els temps en què vivim ens hi conviden. Després de tot, darrera l’acte de l’artista, hi ha la recepció del públic i no sembla que corrin temps per a aventures...

Pensava en tot això mentre em deixava sorprendre per la (beneïda) desproporció amb la que Béjart va entendre el relat de Dionysos aquells anys. Era la dècada que marcà la recta final del miratge de l’amor lliure. Tants segles abans, Plató ja havia negat a l’art cap interès en l’educació dels joves. Sospitava de la seva capacitat per a produir alteracions en l’estat d’ànim. El sexe no havia estat encara substituït per la sexualitat. De l’experiència dels cossos, dels usos dels plaers dels nostres antics; al modern control dels discursos, i les tecnologies del jo foucaultià hi ha un incommensurable que impedeix ni tan sols d’imaginar aquella vivència, més enllà dels relats tràgics (sempre, és clar, mancats de l’experiència catàrtica que la història ens arrabassà del teatre.) No hi ha res pitjor -benvolgut jove- que enyorar el que mai no s’ha viscut. D’això parlem avui.

Gil Roman recorda serenament en el documental El esfuerzo y el ánimo aquella petjada creativa del mestre Béjart. I amb l’assossec de qui el va viure, però també la contundència de qui el va perdre, relata la que creu és la seva principal ensenyança: “Ce qui me semble aujourd'hui le plus important c'est qu'il m'a toujours dit : Ne te retourne pas sur le passé. Quoiqu'il se passe, avance !" La supervivència és també el relat de l’art.

Així que la ruptura fou inevitable. I el programa del cap de setmana a Sant Cugat és el testimoni d’una època en què la dansa podia dir allò que era vetat de relatar en altres àmbits. Ho constata definitivament la segona part de l’espectacle: una certament no menys bella coreografia de Julio Arozarena (Song of Herself) i, per cloure, la brillant Syncope del mateix Gil Roman. I és que la companyia, i el seu flamant director artístic al capdavant, han sabut que per mirar endavant, primer calia matar la mort. I oblidar la rauxa. O senzillament transformar-la en imatges digeribles per a públics, irreversiblement diferents.

Final de la llegenda.

Visca la llegenda!

...............................
"La Vanguardia" 26 de març de 2011

JOAQUIM NOGUERO
¿Ubi sunt? ¿A dónde fueron a parar los imponentes cuerpos típicos de Béjart, rebosantes de la energía dionisíaca que tanto precisaba el repertorio elegido para la ocasión en Sant Cugat, el pasado fin de semana? Me refiero a ese perfil de bailarín masculino tan emblemático del desbordante creador marsellés fallecido hace ya más de tres años, un modelo que tan bien representó en su día Jorge Donn y que en San Cugat quedó reducido a Óscar Chacón.

Técnicamente no se podría reprochar nada a los bailarines de Dionysos,pero sí a su control apolíneo, a su falta de presencia, sensualidad y peso escénico, a su escaso magnetismo animal, a su contenida expresividad o, en fin, a la inexistente fuerza dionisíaca que atravesaba toda la creación del culto y clásico, pero viejo macho cabrío, el fauno Béjart. Hace menos de un año, ya con la dirección de Gil Roman y con una compañía que parecía haberse renovado en parte, en Le Presbytère presentado en agosto en Peralada, Roman parecía incluso haber potenciado los cánones originales. En Sant Cugat, en cambio, ¿qué ha ocurrido para que Dionysos de Béjart apareciera apolonizado de forma casi blandengue?

La respuesta y la sorpresa llegó en la excelente segunda parte del programa y tras el breve peaje de la pieza de aires cubanos Song of herself,de Julio Arozarena, con un registro lírico suave y un tono melifluo que tampoco habríamos relacionado con la compañía Béjart. El plato fuerte fue la nueva coreografía de Roman, Syncope,instalada en un sanatorio mental, concretamente en la focalización mental del protagonista, y que en cierto sentido es la versión conseguida de lo que intentó Ullate con su menos estilizado Worderland.Los intérpretes masculinos de Roman muestran aquí vulnerabilidad. Y todos, hombres y mujeres, se mueven con la precisión de un autómata, como muñecos de cuerda del doctor Coppelius. Se entiende de pronto el cambio de perfil operado en la compañía, cuando el nuevo elenco se ajusta como un guante a la pieza de Roman, en un registro dancístico más cercano a Mats Ek. Parece que el joven coreógrafo asume el mando con personalidad y sin dejarse acomplejar por el nombre de Béjart, y para ser Syncope su segunda pieza la cosa promete. Ha llegado un cambio de turno. Ha nacido otro Ballet Lausanne. La objeción es cómo abordará el legado de Béjart si se mantiene el nombre.

Vertical Road

2011-03-20T13:07:00.000+01:00

Vertical Road, Akram Khan Company

Mercat de les Flors, 19 de març de 2011

Eulàlia Ayguade Farro, Konstatina Efthymiadou, Salah El Brogy, Ahmed Khemis, Young Jin Kim,Yen-Ching Lin, Andrej Petrovic, Paul Zivkovich

Darrera un gran plàstic translúcid situat al final de l’escenari i que penja de banda a banda, una ballarina l’empeny infructuosament, amb forts moviments convulsius, sorolls que provoca contra el propi material i violents cops de música. Intenta sortir a l’espai obert. És el pas a l’altra banda, de no retorn. Res no sabem de la causa d’aquella traspàs. La resta de ballarins ocupen l’escenari adormits, en semicircumferència, al voltant de l’ombra que aquella ballarina projecta sobre el límit que separa els dos móns. Només copsem l’angoixa amb què comença l’espectacle.

Vertical Road bé podria ser el relat de la sorpresa de l’home ancestral davant del misteri de la mort. I, en conseqüència, el de l’aparició del mecanisme de protecció que l’espècie fou capaç de crear per apaigavar el dolor (primer) i la inquietud que provocà (després.) Éssers de la fugacitat, movent-se violentament, compassats per una música repetitiva i de grans dimensions místiques, amb què el grup dóna resposta, a aquesta banda del plàstic, a la desesperació. Si heu vist cap altre espectacle anterior de la companyia, us vindrà a la memòria la violència del gest, la fisicalitat desbordant, l’energia desbocada i la contundència del moviment. És Akram Khan en estat pur, al límit, sempre impactants, incansables, sense respir, tempestuosos. Tenen la roba impregnada per una pols que va quedant en suspensió per tot l’espai: referència clara a la naturalesa humana.

El tercer episodi és conseqüència directa, en la comunitat, de la sorpresa davant l’interrogant existencial que el plàstic ha generat: apareix el líder espiritual. Som fitxes grans de dominó situades en l’extrem de l’escenari que cauen successivament amb el més mínim impuls. En aquest punt l’obra genera una de les imatges més belles: a la manera com els titelles, els ballarins s’impulsen, cauen, es traslladen, salten, col·lisionen, sempre manipulats per la presència del gurú (que mai arriba a tocar-los físicament) però que amb les seves mans, projectant-les sobre aquells cossos, en un efecte màgic, comanda els moviments contra la seva voluntat. I a la manera dels darvitxos inicien aquell ball circular sobre el propi eix tan característic de la mística. Queda inaugurada per a la història de la humanitat la cerimònia, les religions i els seus poders. I amb ella, l’obscura història dels llibres sagrats, que paradoxalment tantes morts ha provocat.

L’expressió dels ballarins és un aspecte a ressaltar. Més enllà de la seva força física, imprescindible per suportar el nivell d’exigència que requereix la peça, hi ha una projecció de sorpresa que surt de dins cap enfora davant del relat que estan explicant. Una pertorbació de l’ànima, una indignació arrelada a la incomprensió que genera saber-nos part de la barbàrie. Perquè fins i tot en el cas que mai no haguéssim participat directament en els episodis que es relaten, som hereus d’aquella condició humana: massa humana! Sens dubte, la transmissió d’aquestes emocions és un dels elements més solvents d’aquest autèntic festival de la paraula en moviment en què es converteix Vertical Road.

I com no podria ser d’altra manera, darrera d’aquell plàstic translúcid que sempre ha presidit el fons de l’escenari, hi acabaran tots els ballarins, amb idèntics crits visuals com començàvem, mentre plou sobre aquell teló i l'aigua purificadora acaba fent desaparèixer qualsevol rastre d'existència. Només el líder espiritual resta sol, en mig de l’escenari.

Poder, algun dia, els humans ho arribarem a entendre: només som pols...

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

2011-03-17T23:55:00.018+01:00

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

Laura Vila i Iker Arrue

En la fascinant conferència que amb el títol Filosofia de la dansa pronuncià Paul Valéry el 1936 se'ns convidava a un exercici metodològic clàssic en la història del pensament: tota vegada que una resposta a la pregunta “què és la dansa?” no la podem trobar; girem el sentit de la mirada i procurem de respondre sobre dos dels seus vectors constituents: què és el temps i què és l'espai. I quan arribarem a tots dos, bé sigui per la impossibilitat de coneixement d’allò que regula els moments que vivim però dels quals res no podem dir des del pensament (“la fletxa del temps”, en paraules filosòfiques); com tampoc referir-nos al continent ocupat per un cos que és alhora espai del temps (constituït, al seu torn, per una idea de sí mateix) haurem resolt la qüestió plantejant una doble negació, que és l'equivalent a una veritat simple.

És aquest exercici filosòfic de descentrament el que Laura Vilar i Iker Arrue, amb el suport de Jèssica Jacques, proven d’exercitar en la conferència que en el marc del curs Novísimos. El espacio entre las artes, l’Institut d’Humanitats està duent a terme al CCCB aquests mesos. La novetat, però, és la incorporació de l’arquitectura, perquè la dansa contemporània ha vingut a afegir un nou element: el del gest. No pas perquè en la dansa clàssica no existís sinó, com assenyalen, perquè és propi d’aquests temps l’escissió definitiva entre el significat i el sentit. I, també, perquè és el ballarí de contemporània qui promou l’ús de l’espai, des de la pròpia construcció.

Amb una anàlisi de la peça ukeNage, que s'ha pogut de veure al SAT Teatre fa poc, Laura i Íker, des de la instància de l’impuls, conviden a una mirada que més aviat se situa en els límits (1) que en l’eix de la qüestió. Convençuts, com ho hauria d'ésser el públic “responsable” (a qui s’apel·la diverses vegades), de què és en el contacte entre les frontisses dels incommensurables on hi ha el terreny fèrtil per començar a pensar (aquest nou segle) el que mai abans la filosofia ha abordat de manera decidida.

Vagi, però, un afegitó sobre el que voldria aprofundir en un futur: l’adscripció de la dansa en la categoria nietzschiana de les arts dionisíaques. No només per la condició de necessitat que té amb la música; sinó sobretot pel seu arrauxat caràcter transformador de l'espai i dels temps en què hi intervé.

Que no s'abordi mai així, possiblement és una altra de les peripècies de la història del pensament.
-----
Trobareu aquesta interessant conferència en aquest enllaç:

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

(1) en referir-me al límit, ho faig des de la perspectiva que presenta el filòsof Eugenio Trias: en la ciutat antiga, la muralla separava la vida de la ciutat, de la realitat més enllà. Aquell espai (limes) és un terreny especialment fèrtil per a la vida, afirma. Com ho és, per a l'home, la seva doble condició de natura i ésser transcendent.

Young people, old voices

2011-03-13T21:56:00.002+01:00

Young people, old voices, de Raimund Hoghe

Mercat de les Flors, 12 de març de 2011

Vagi d’entrada que això de la dansa-teatre, internacionalment difosa per la Pina Bausch, i de la qual en va ser col·laborador en Raimund Hoghe, no és fàcil. Vull dir que no l’escolliria, d’entrada, com a programa recomanat per a neòfits en les arts del moviment. Bàsicament perquè demana temps (massa, potser? tres hores...) i, sobretot, concentració de l’ànima. I no sembla que darrerament disposem de cap de les dues coses. Una perquè el zàping intel·lectual ha desbordat els límits de la comprensió humana i som deutors de mínims. I l’altre, perquè demanaria predisposició, i aquesta fugí amb l’economia de pensament. I és clar, ningú es sorprengui, tot cansa! Però és d’una impertinència insuportable marxar de la sala mentre els ballarins-actors treballen; com ho és, que es posi a parlar –senyora- o que aquell altre senyor estossi com un dinosaure. Per molt que hagin pagat, com jo, religiosament la seva entrada. Havia de dir-ho!

Tampoc hi ha bones notícies per als que en l’entreacte, també, van decidir fugir: més educats, això sí... Ben bé dos terços dels espectadors. I és que tot just començada la segona part vam assistir a la que probablement hagi estat la imatge plàstica més brutal dels darrers mesos, a Barcelona, mentre els ballarins-actors jugaven amb uns avions fets de paper. Però saben què, distingit públic? Em reservo aquí la memòria per als que (estoicament, és cert) vam mantenir l’atenció. I per als escollits, a qui ja els faré arribar la complicitat corresponent. Encara que a vostè, senyor, permeti que li digui que anar sol a aquest tipus d’espectacles fa que pugui anar escoltant les veus dels seus comentaris mentre fumem en l’entreacte. I no, no és cert! Que a vostè no li digui res, no vol dir pas que no tingui sentit! Per bé que li reconec que s’hi ha de fer un esforç colossal...

Com que avui no tinc la màquina de traducció automàtica “imatge-paraula” disponible i visc aquestes dies obsessionat per la paradoxa del temps que Sant Agustí ens proposà (a saber: d’aquest mot [el temps] en sé coses, perquè el visc; però em fuig quan tracto de pensar-lo), he decidit simplificar el comentari d’avui dient el que qualsevol ja sap: que les millors preguntes són les que no tenen resposta. I ens quedarem amb l’origen de totes d’elles (almenys aquí, en aquest àmbit...) i que no és altre que aquesta: què és la dansa?

I la resposta (incompleta, per definició! I què més dóna!) que proposa en Raimund Hoghe:
són petits moviments, rituals, repetitius, jocs infantils, de bales, com allò que el protagonista de Billy Elliot relatava quan deia sentir que volava, com qui juga a fer anar avions de paper i que estén els records allà on mai no s'ha viscut, mentre escoltem que ens conviden: dance all night, en un acte purificador d’aigua per l’escenari...

O alguna cosa així, oi? Fàcil tot plegat!

Avec le temps... ho entendré...

The kids are all right

2011-03-08T17:36:00.001+01:00

The kids are all right (Los chicos están bien) de Lisa Cholodenko (2010)

Julianne Moore, Annette Bening, Mark Ruffalo, Mia Wasikowska, Josh Hutcherson, Yaya DaCosta

Confesso sentir-me perdut , els darrers anys, respecte a allò que anomenàvem “la qüestió gai”. I, amb ella, les seves derivades: la identitat, la visibilitat, la lluita pels drets civils, el poder, la diversitat, els plaers, ... Matèries totes elles que van ocupar (i preocupar) unes poques generacions d’homes i dones que tenien per utopia la construcció d’un món basat en les accions (les relacions lliures amb els seus cossos); que no pas en el llenguatge i els seus discursos (“homosexual”, “maricó”...) Una pel·lícula com aquesta m’hi ha fet pensar: dos adolescents, fills d’un matrimoni de noies, volen saber qui va ser el seu donant d’esperma. I amb l’entrada d’aquell home a la vida de la família, comença una història d’encontres i desajustos matrimonials. Cinema “independent”, en diuen.

Dic que estic perdut, perquè observo que aquella “qüestió” (bàsicament demanar a un mateix què fer-ne d’aquell descobriment que et situa en l’espai de la minoria) ha anat essent substituïda per una fabulosa campanya de màrqueting. I allà on hi havia pertorbació de l’ànima (i qui sóc jo, al capdavall?) ara s’hi ha instal·lat “l’ambient” (i tu què tens?) Més “normal” tot plegat, impossible, oi?

I ja no parlem de la paradoxa generacional (fill com sóc dels darrers 60’s) que significa haver viscut els temps frontissa entre l’amor lliure (érem massa joves i el VIH va irrompre amb contundència just quan sortíem de l’armari) i els recents drets conquerits del matrimoni i l’homoparentalitat reconeguda (acostumats, com estàvem a ésser invisibles, no pas al nostre entorn –perquè amb tenacitat ens vam anar procurant respecte- , sinó a ser-ho especialment entre els nostres d’ençà que la lògica de la representació -el cos, les marques, ...- s’hi imposaven.)

Els meus referents cinematogràfics en aquest àmbit són tan llunyans, que fa basarda només citar-ne alguns: Querelle o la voluptuositat del desig; Happy Together o la soledat compartida (amb la meravellosa música de Piazzolla); Ocaña, retrat intermitent o l’alliberament de la voluntat; My private Idaho o les sexualitats paral·leles; Morte a Venezia o la bellesa inabastable. I així una llista d’impossibles, incerta educació del passat, instrumental desfasat per als temps que corren...

Anava pensant en tot això mentre feia una llarga passejada, en acabar de veure The kids are all right, des del Moll de la Fusta, Rambla amunt, per provar de retrobar alguna ombra de la Barcelona que em feu sentir orgull de mi mateix, tot passant per la Plaça Reial, i acabar travessant les Galeries Maldà (cinema de les quals va estrenar, justament, la pel·lícula del Ventura Pons. ) I en direcció contrària em vaig creuar una jove parella de nois, uns deu anys més joves que no pas jo, amb la seva petita filla a cotxet. ..

És clar! Ho vaig entendre en veure’ls! És que el cinema també ha claudicat!

Thomas Noone Dance, 10 anys ballant

2011-02-27T13:35:00.005+01:00

Thomas Noone Dance, 10 anys ballant

SAT Teatre, Dissabte 26 de febrer de 2011

Crush / Fútil

Aquest cap de setmana i en diferents programes, la companyia resident al SAT Teatre ha presentat un resum de les principals propostes amb les que han omplert aquests 10 primers anys de vida. Dissabte es tancava aquest viatge per la memòria. Les dues peces ofertes ben bé podrien ser la síntesi ideològica del fil conductor de la concepció d’aquests excel·lents ballarins (tots!), increïbles relators (amb un discurs subjacent inalterable), imprescindibles creadors d’imatges (sempre!) i necessaris impulsors de la dansa a la ciutat de Barcelona (caldrà agrair algun dia com es mereix, al seu director i fundador, la intensa tasca que s’està fent al SAT de difusió i consolidació d’una proposta de petits espectacles, però de sobrada qualitat.)

Pel que fa pròpiament al model de ball que representen, podríem dir primerament que hi ha una POÈTICA DE LA CAIGUDA, del deixar-se endur per la gravetat, estirar el cos, jugar per terra, que aquesta companyia domina en l'espai per sobre de qualsevol altre. Un esforç sistemàtic per perpetrar una tensió de dignificació d’aquells moments humans (segur que més dels que no pas voldríem) en què perdem l'equilibri i aquella dèbil força que ens mantenia sostinguts sobre la línia de l’estabilitat esdevé cop, davallada. I, necessàriament, la seva antítesi, és clar: la remuntada, aixecar-se de bell nou, restablir l’equilibri. Una acció que la companyia planteja des de la (des)tensió de la derrota, la relativitat de la seva profunditat, convençuts com semblen que hi ha sempre un futur esdevenidor.

Com no podria ser d’altra manera, és en el joc amb els altres on es manifesta de forma clara aquest binomi caiguda/ aixecar-se. Per això les obres de la Thomas Noone Dance són plenes de personatges sempre al límit, interaccionant esbojarradament amb els altres ballarins, en necessari, imprescindible contacte personal, a tocar de l’ànima, des d’on es produeixen els xocs, les empentes, els arrossegaments, les coordinacions, els enllaços entre cossos que en un punt dibuixen plegats la línia que separa l’altre, de la d’un mateix. Com asseverant que el trajecte humà és sempre el de la companyia, la societat, amb aquells que, de segur, ens faran perdre els delicats equilibris amb els que bastim les preteses seguretats.

I és en els marges de la QUOTIDIANITAT des d’on es dibuixa aquella realitat de caiguda/ aixecar-se de personatges sempre al límit. De manera que els objectes passen a formar part de la imatge en moviment, presidint l’escenografia – seria el cas de Crush, on es delimita amb un banc i un finestral qualsevol espai industrial on hi interaccionen els ballarins del comú- o bé, com en la peça Fútil, per jugar amb allò de més corrent, usual, habitual, com ho són les ampolles de plàstic mig buides d’aigua per a algú que fa de l’esforç físic la seva forma de vida. D’aquest joc amb l’instrumental quotidià de la dansa, aquesta temporada em vam tenir un magnífic exemple amb la peça que va presentar la companyia el mes d’octubre: The Room, també comentada en aquest bloc.

Tot plegat amb un corol·lari, a la manera de proclama fundacional, on s’afirma que és amb HUMOR que podrem abordar la caiguda/ aixecar-se de personatges sempre al límit, amb tants moments plens de simpatia com omplen l’espai escènic, on s’esbossa un somriure, es juga amb el doble sentit, ajuden a relativitzar el moment, proposen una mirada fresca, fan riure descaradament el públic, des de la complicitat que suposa veure uns ballarins sempre propers a la realitat, emmirallats en la vida de cada dia, presentant l’únic instrument del que mai ens hauríem d’allunyar quan som caiguts a terra: la capacitat per aceptar temperadament els atzars de la vida.

Pura filosofia, ballada des de fa 10 anys!

..........................

Una altra obra comentada en aquest bloc sobre la companyia:

Curts

Entrevista a Thomas Noone de BTV:

www.btvnoticies.cat

Black swan

2011-02-20T23:29:00.001+01:00

Black swan (Cisne negro) de Darren Aronofsky (2010)

Natalie Portman, Mila Kunis, Vincent Cassel, Barbara Hershey, Winona Rider, Benjamin Millepied, Kristina Anapau

1) Del plantejament: Qualsevol història mínima portada a l’extrem corre el risc d’acabar sent una paròdia. O també, per efecte justament d’aquella radicalitat, pot mostrar aspectes que resultin reveladors. És una mica com aquell joc del pèndol, que a base d’anar d’extrem a extrem troba el seu equilibri en el punt mig. I Aronofsky és un mestre de l’exageració visual com ens va mostrar en la seva millor pel·lícula fins a dia d’avui: Requiem for a dream. No es tracta de veure les conseqüències de la drogoaddicció? Doncs fem-ho visualment potent, ens va dir llavors. Què hem de retratar en aquest film? Una obsessió? Doncs que sigui bella i freda com la Natalie Portman! Així que vagi d’entrada una defensa aferrissada d’un recurs que després resultarà o no del gust de tots els paladars, però que és inqüestionablement coherent amb els plantejaments del director.

2) De la temàtica: Efectivament la pel·lícula no fa cap favor al món de la dansa. Comprenc perfectament la inquietud d’una sector ampli d’aquella professió que ha vist amb horror que per una vegada que un gran producte comercial se centra en la seva feina, ho fa a través d’una protagonista malalta, dolguda, inefable, insegura i fosca. Però tampoc ningú vulgui enganyar-se, perquè la història de la creativitat, l’art i la genialitat està plena de delirants que campen tranquil·lament pels escenaris. Com hi són, també, en qualsevol altre àmbit professional. Encara més: en un cert moment de la història el boig ha tingut permès de dir allò que als “normals” ens estava vetat, i d’aquí la tradició del bufó de la cort tan àmpliament reflectida en el teatre.

3) De la filosofia: Aquest no és un film còmode, aquesta és la veritat. El protagonista podria ser un brocker de la borsa o un director d’Institut o el conserge de l’escala. Això dóna igual, perquè la competitivitat, com la lluita pel poder, també les esperances, o les dependències són assumptes prou universals (humans, massa humans) com per tancar el ulls davant d’ells. I aquest és el gran repte del film: acceptar que la bellesa pot ser filla del dolor i fins i tot de la maldat. Perquè les obres humanes són, per definició, el que hi ha al límit entre alguna cosa i el no res. Entre el bé i el mal. Entre estimar i odiar. Entre fer i desfer. Entre la llum i la seva ombra...

4) De la tècnica: Black swan és tot excés. Es miri com es vulgui. Depurat metratge. Perfecció. Sense fissures. Narrativament, a més, aconsegueix superar el que podria haver estat el seu taló d’ Aquil·les: als pocs minuts de començar ja saps davant de quin problema ens trobem. Però amb un gir darrera l’altre, en una volta de torca sobre l’altre, de despropòsits, exageracions, dolor i més dolor (especialment els vint minuts finals) manté el públic tensat, expectant, atent, sorprès i fins i tot incrèdul d’estar resseguint amb aquesta destresa una història que cada minut que avança resulta més al límit que l’anterior.

5) Del resultat: és per això que Black swan tampoc pot tenir altre possibilitat que un bon exèrcit de defensors absoluts, tants com detractors convençuts. Sense possible punt entremig. I justament per això és una pel·lícula de no deixar-se perdre.

Perquè l’estimes o la refuses, segons si et commou o et fastigueja. O el que és el mateix que dir: l’ames i l’odies a parts iguals...

Symfonia Piesni Zalosnych

2011-02-19T20:11:00.005+01:00

Symfonia Piesni Zalosnych

Compagnie Accrorap / Kaden Attou

Mercat de les Flors, 18 de febrer de 2011

Són tres llenguatges paral·lels: la música, el hip-hop i la dansa contemporània.

La Simfonia de les Lamentacions és ben coneguda per la força expressiva que conté en una estructura harmònica bastant simple, però que diposita en la veu de la soprano (Dawn Upshaw, una versió antològica) la intensitat necessària per recordar-nos que és de la condició humana de la què ens hem de penedir (concretament de la que deixa en el record dolor en els altres éssers humans).

Mentre el hip-hop més sofisticat i elegant de la companyia, farcit de carrer i personatges de barri del seu Lió de procedència, amb una plenitud corporal exquisida i un control del moviment al que només el més agosarats poden arribar, síntesi de la millor de les tradicions de les banlieues, és espai de mixtura.

Alhora que de la dansa contemporània, efectiva i omnipresent en els balls coreogràfics de grup, recupera en la memòria figures que ressonen en la tradició: el preciosista cercle concèntric del final de primer moviment; les imatges de la massa humana (i amorfa) darrera del líder amb què s’obre el segon moviment; o el comiat dels vestits voleiant (esperançadament, sembla dir-nos), del bis musical inesperat afegit al tercer moviment i amb què es clou l’espectacle.

Tres maneres d’entendre un mateix esperit, el de la cadència, que mai es toquen entre ells, i que operen l’un darrera l’altre (en ocasions) o en harmònic paral·lelisme, com per dissipar qualsevol sospita de dependència entre llenguatges o de submissió. Es pot ballar hip-hop (contemporani), mentre també ho fas amb la dansa (contemporània) i escoltes música clàssica (també, contemporània).

Què més podem demanar?

Bé, sí! Una cosa: si en l’infinit es toquen les línies paral·leles, preguntar si existeix aquell punt...

Notícia a BTV, amb algunes imatges de l'espectacle

www.btvnoticies.cat

Rússia

2011-02-12T00:17:00.007+01:00

Rússia, Companyia La Veronal

Mercat de les Flors, 11 de febrer de 2011

Direcció i coreografia: Marcos Morau, i els intèrprets: Lorena Nogal, Anna Hierro, Cristina Racco, Núria Guiu, Manuel Rodríguez, Núria Navarra, Sau-Ching Wong, Tanya Beyeler

Ignoro si en la història de la contemporània, després de la dansa-teatre, algú ha etiquetat com a dansa-cinema un espectacle com aquest. Però té tots els components per poder fer-ho: l’homenatge a l’etapa muda del cel·luloide (una petita pantalla on es recullen els hipotètics diàlegs entre els protagonistes, i el seu efecte més interessant: l’anticipació en l’acció); que es tracta d’una road-movie (amb el cotxe protector, espai d’aïllament davant dels perills externs); però sobretot per la condensació mil·limètrica de guió que presenta (magnífica, en suma, la tasca d’escriptura de la Carmina S. Belda i el Pablo Gisbert –El Conde de Torrefiel) i perquè l’hora i quart que dura l’espectacle és deutor dels temps i la percepció cinematogràfica que en Cesc Gay hi aporta.

De manera que, si em permeteu, en cas de no existir, definiré la dansa-cinema com aquell espai de la dansa i l’art en moviment, sota la mirada del gran angular. O el que és el mateix: amb el recurs de l’instrumental que aporta la imatge en tant que mirada. Amb els seus efectes (la neu persistent); els enquadraments fora de càmera (el llac Beikal cap on es dirigeix la història) i, sobretot i per sobre de tot, el moviment escenogràfic protagonitzat per ballarins-actors. O bé, si millor us sembla, contorsionistes cinematogràfics (amb dos moments ben especials –i espero no equivocar-me de ballarins...- un de la mà de la Lorena Nogal i un altre, en un duet deliciós, amb Anna Hierro i Manuel Rodríguez).

Potser (per objectar alguna cosa de tot plegat) el paral·lelisme entre les pors interiors (més aviat en diria el temors) i les que ens produeix el món exterior (representat per aquesta natura insondable de la Rússia gèlida.) Un major aprofundiment psicològic en el missatge hagués arrodonit fins a la perfecció un conjunt, sens dubte, de qualitat. Més que res perquè, al final de tot, marxes amb la sensació de no haver entrat gaire en el fons de la qüestió, que no és altra que una cita del cineasta rus Andrei Tarkovski : “Les nostres relacions no es donen perquè vulguem que es donin, perquè les desitgem. No es donen perquè vulguem obtenir plaer d’aquestes relacions, sinó perquè tenim por. “

En tot cas Rússia és una creació sense cap por! I això és el més destacable. I si fos fruit d'alguns temors interns: benvinguts si us empenyen a fer espectacles com aquest!

Un exemple de dansa-cinema.

Existeix una categoria així en contemporània? Hauré d’investigar...

OBC, 15è programa temporada 2010-11

2011-02-06T17:33:00.000+01:00

Temporada OBC 2010-11

Auditori de Barcelona, 4 de febrer de 2011

Acostar-se a l’Auditori de Barcelona aquest cap de setmana, en el 15è programa de la temporada de l’OBC, era arriscar-se a obrir el cor a la pertorbació emocional: el romanticisme, de la mà de Wagner amb el Preludi de l’acte I de l’òpera Lohengrin; el virtuosisme del Concert per a violí i orquestra en re menor de Schuman i el dramatisme de la Simfonia Faust de Franz Liszt. Tres obres d’alta profunditat, decididament dirigides per Hannu Lintu.

I és que són tres les admiracions que sovint sentim pels nostres congèneres: la que deriva de l’experiència de l’amor tràgic (amb l’orquestra fent gal·la d’una precisió exquisida); la del reconeixement de l’esforç i el treball tenaç (amb el jove violinista Ilya Gringolts desbordant de força ) i la que genera el misteri i la por davant de l’insondable (per cloure el programa, novament amb una OBC desplegada al màxim). Tres emocions diverses amb què ens afrontem els més comuns dels mortals, i en aquest mateix ordre del concert.

Tot hauria d'esdevenir així, com en aquesta vetllada ideal: música de l'atzar, en paraules del Paul Auster. Perquè no saps mai quin dels sotracs et correspondrà viure quan alcis els ulls d’aquestes línies: si el de la rendició amorosa; potser el de l’admiració tècnica o, vés a saber, si el de la incomprensió temorosa. Experiències de les quals ningú se’n salva i per a les quals tampoc ningú t’avisa.

Cadascú esculli amb quina desborda la seva vida!

Preludi de l'acte I de Lohengrin dirigit per Claudio Abbado, Orquestra Wiener Staatsoper, 1990.

L'Arquitecte

2011-01-30T12:17:00.005+01:00

L'Arquitecte de David Greig
Teatre Lliure-Monjuïc, 15 de gener de 2011
Pere Arquillué, Marta Angelat, Pol López Insa, Lluïsa Mallol, Jordi Martínez, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins
Direcció: Julio Manrique

Paradoxalment és en els fonaments que un edifici s’alça: els seus ciments. Una soterrada intervenció on preservar el futur. Un arrelament que fa viable alçar-se per sobre els nostres ulls. Talment com fer passes enrere per agafar embranzida en la carrera. Molt semblant a com conjuguem en present, declinant paraules apreses d’antic. I és així com garantim el moviment, des del seu contrari: desfer per a dur a terme, submergir per a evadir-se, transgredir per a ordenar, respirar per a morir, caminar per a descansar i soterrar per a construir.

Però en l’engranatge de les idees, els somnis que anhelem, els projectes que tenim, les esperances dipositades i les grans declaracions, és la bastida de la quotidianitat la que determina aquella construcció: la perseverança i els dubtes; la feina feta i els problemes; la matèria i els interessos; els altres i jo; i l’oportunitat i les renúncies. Així escrivim la història: amb el cor al futur, les mans al present i el cap al passat.

És difícil que una complexitat com la descrita no presenti esquerdes, imprecisions, dificultats, imprevistos i vicissituds diversos. Com per confirmar que és en clau de present que el passat esdevé futur. Com per constatar que gràcies al projecte és ulterior l’acció. Com per corroborar, per fi, que sense esdevenidor aquest temps no es convertirà en ahir.

Què passa si, com es planteja a L’Arquitecte, aquells fonaments vitals (els de la parella, també els de l’edifici, els dels valors col·lectius o els de la família) han cedit per fi? Poca cosa més que un drama ben explicat. Gaire cosa més que (en aquest ordre) un cos tècnic de llums i so ben mil·limetrats; un actor principal (Pere Arquillué) precís i mesurat; un conjunt (repartiment, escenografia) ajustats amb lleugers contratemps i un arquitecte (el director) excessivament fascinat per la imatge de desnonament que proposa el text, sense qüestionar-la gaire.

Doncs preguntem aquí: de debò els fonaments són condició imprescindible per a l’edifici humà? I si fos així, per què hem de suposar que són inamovibles? I si acceptem la seva ductilitat, no arribaríem fàcilment a la conclusió que són les (fràgils) bastides els seus ciments? O preguntat d’altra forma: no serà que la pròpia fugacitat de la condició humana és incompatible amb cap seguretat? Una idea que, dissortadament, es perd amb rapidesa en la dramatúrgia, obsessionat el seu autor com està en fer matèria de l’intangible.

Hereafter

2011-01-24T21:39:00.000+01:00

Hereafter (Más allá de la vida) (2011) de Clint Eastwood

Matt Damon, Cécile de France, Frankie McLaren, George McLaren, Thjierry Neuvic, Jay Mohr, Bryce Dallas Howrad

Donat que de la mort, una experiència no em podem tenir; diguem sense embuts que el misteri és l’existència. Perquè els recòndits espais de l’enigma no són lluny o més enllà de la vida (inadequada traducció per a un títol ben clar en l’original anglès), sinó en la manera com cadascú de nosaltres entomem la quotidianitat d’éssers vius: amb frustracions, dolors, pèrdues i terrabastalls, com ha estat des que l’home és conscient de si mateix. Gran lliçó, especialment si qui la fa just ha complert 80 anys: Clint Eastwood.

I és que Hereafter parla de la vida. No la que mai ningú ha demostrat que existeixi més lluny d’aquesta; o els perfeccionats mecanismes de control social que les religions –en el seu nom- han desenvolupat; ni tant sols (per bé que són presents al film) les infinites ànimes que esperen mèdiums i fenòmens paranormals que els permetin un millor trànsit més enllà; sinó la tossuda realitat que hem de viure a la recerca del no sabem què, sense recursos més enllà de la indigència emocional i la ingrata constatació de com esdevé difícil tot plegat. Una missió, aquesta sí, per a optimistes de la voluntat (per manllevar, d’un altre context –l’educatiu-, les sàvies paraules del filòsof Gregorio Luri)

O potser tot plegat té molt més a veure del que em penso: perquè aquell optimisme potser hauria d’esdevenir preuada i insidiosa obligació ètica (sembla clar que ho és per al director, amb dos projectes encara al cap –entre ells un musical, per cert!-) o de qualsevol que vulgui ostentar la categoria de “professional”: hi ha sempre una sortida, d’altra forma és la mort. O senzillament per a qualsevol persona disposada a acceptar que sempre se n’aprèn, fins i tot (i especialment) de les més dures situacions i a qualsevol edat.

De la resta, podem discutir tant com vulgueu: que si és un gir (de nou!) en la carrera d’un Eastwood a qui ja havia sentenciat la crítica que Gran Torino era el seu brillant comiat testimonial; que si Cécile de France és més que qüestionable al costat d’un Matt Damon brillant (sense oblidar-nos dels nens bessons coprotagonistes d’una de les històries) I fins i tot de la correctesa fílmica, la música sempre preciosa (del mateix director, ja sabeu) o els mitjans tècnics. Tot perfecte: parlem-ne al cafè!

Perquè el valor d’aquest film no és allà, sinó que viu en l’interior i no és altre que un imperatiu: creu en la vida! Bàsicament perquè no sabem què hi ha més enllà...

Kontakthof amb joves a partir de 14 anys

2011-01-22T15:59:00.005+01:00

Kontakthof amb joves a partir de 14 anys, de Pina Bausch

Mercat de les Flors, divendres 22 de gener de 2011

Aquest és l’espai de la vida: quatre parets que delimiten el conjunt de relacions amb els altres congèneres. I aquest el procediment: la roda de la fortuna, joves disposats en cercle ocupant tot l’escenari, movent-se acompassadament a l’espera de l’oportunitat que els estarà reservada. Ens mostrem mútuament, ensenyem les nostres condicions (el ballarí, especialment les físiques) i rodem al món. I pel mig, el trasbals del moviment: no importa tant com és, sinó la seva causa, deia la Pina Bausch. I nosaltres encara tossuts intentant comprendre el miratge de les emocions i les seves conseqüències! És només això: acció! O reacció.

Tornen el joves a seure arrenglerats amb les seves cadires al voltant (el límit) de l’escenari. Esperen el seu torn. La pista de ball no s’ha obert encara: es mostren amb les diverses màscares amb què l’home va bastint una única existència. I ploraran, o bé riuran, s’estimaran o es rebutjaran. El contacte necessari per esdevenir part del petit univers proper al qual, estem tots limitats. Hi ha possibilitat de fugida? Hi ha portes, efectivament, però d’un laberint que sempre et retorna al mateix escenari...

I sona la música del record, la de les melodies que acompanyaren d’altres com nosaltres i que també estigueren immersos en el deure del seu moviment. I la gran pantalla ens recorda la momentània participació en aquest lloc i espai, mentre els joves ballarins juguen a cavallets: em prestes una moneda? Només una moneda, la que separa l’opulència del no res. La que marca el destí sobre l’escenari.

Si no fos perquè cada un d’aquests joves no és més que un estereotip de les mil maneres de ballar el so de la vida, estaríem davant d’un autèntic catàleg dels horrors, doncs el retrat de la desesperança és el relat de la vida en el trànsit que hi ha entre els desitjos i la realitat.

Kontakthof, el contacte (físic o mental) entre persones, en l’espai on a cadascú ens ha tocat participar, és sempre moviment. I aquest, per definició, inestabilitat.

Tanzträume (Dancing dreams)

2011-01-20T22:35:00.016+01:00

Tanzträume (2010)
Directors: Anna Linsel i Rainner Hoffman

Fa pocs dies teníem oportunitat de veure i comentar aquí el magnífic documental El esfuerzo y el ánimo sobre la companyia de Maurice Bejart, realitzat per l’Arantxa Aguirre i que la (maleïda) coincidència temporal ha posat a competir en la cartellera de Barcelona amb La danza, de Frederick Wiseman (propera visita, ho prometo! Però faig una pregunta: qui es pensen, aquests intel•ligents programadors, que van a veure aquest tipus de cinema, sinó sempre els mateixos? No podríeu repartir-los durant l’any, i així no ens estressaríem?)

I era difícil que una nova proposta, Tanzträume, (aquest cop només en sessió única) pogués cridar suficientment l’atenció (cosa que va aconseguir: sala pràcticament plena dimarts vespre al Verdi Park) i, el que era més complicat, trobés la suficient força expressiva com per garantir el ressò en la memòria, més enllà del que tenia d’interessant veure la darrera entrevista de la Pina Bausch (error si volen vendre així el documental), i on es relata les peripècies dels joves participants al Kontakthof amb joves a partir de 14 anys, obra que el Mercat de les Flors ha programat per a aquest cap de setmana a manera d’homenatge a la coreògrafa i presentant també les instal•lacions de la nova sala petita que ha estat batejada (amb justícia!) amb el seu nom.

Doncs bé: el cinema pot ser així, sorpresa! La mateixa cara que els joves protagonistes (adolescents seleccionats d’Instituts de Wüppertal, població alemanya on té seu el Thanztheater i la companyia Pina Bausch) fan al film cada cop que les intel•ligents, humanes, accessibles, provocadores, exigents, properes i magnífiques directores del muntatge (en definitiva, educadores!) Jo Ann Endicott i Bénédicte Billiet, sempre supervisades per la coreògrafa, els empenyen a anar més enllà de la seva pròpia experiència (mai abans vinculada al món de la dansa) per a assolir les exigències del muntatge, anys abans presentat per la pròpia companyia i els darrers temps amb gent gran.

I el cinema (bé, aquest...) també pot ser emoció! La d’un grapat de joves entre 14 i 18 anys veient-se a si mateixos com superen les dificultats, aprenen, comparteixen, escolten, assagen, s’autoimposen, s’esforcen, cauen i retornen al principi, somien i es trasbalsen amb els requeriments que el muntatge els fa.

I és perquè el cinema, almenys aquell que pretén ser un retrat de la vida, ensenya que les experiències d’ensenyament i aprenentatge són universals, a poc que les dotis d’un projecte a seguir, un líder (o un grupet ben coordinat mentalment) que les promogui i la immensa il•lusió i la infinita voluntat que cal (dels joves, en aquest cas) per a aconseguir-lo.

I el cap de setmana: els resultats de tota aquella feinada, a Barcelona!

ukeNage

2011-01-14T23:59:00.008+01:00

ukeNage

Laura Vilar, Iker Arrue

SAT Teatre, Impuls [D] 14 de gener de 2011

M’he passat 18 anys, fins fa pocs dies, explicant el per què del nom del gat de casa: uke. Des de la ignorància, és clar, perquè li va posar nom algú que tampoc ara m’acompanya i perquè mai he estat coneixedor de l’Aikido, on té el seu origen. I ho feia des del relat (això és: meitat el que sabia, meitat el que m’inventava), convençut com estic que el discurs sobre un mateix és la clau de la pròpia identitat. En aquest invent, les forces còsmiques jugaven el paper que les figures d’aquell art reserva als combatents: qui inicia l’atac (donador d’energia), qui el repel·leix (receptor). Representa que el meu enyorat uke absorbia, amb la seva companyia i les seves moixaines, les conseqüències diàries de la vida que em tocava més enllà del nostre cau compartit. I que aquella relació era de mútua dependència, de manera que aquesta energia si no hagués tingut mai oportunitat de ser rebuda per aquell que la necessitava, causava la mort irremeiable d’ambdós combatents.

Només cal que imagineu les cares de les persones a qui explicava aquesta història... I la meva estranyesa perquè ningú ho entengués... Fins avui, és clar! El destí ha volgut que veiés aquesta peça just aquests dies.

Perquè Laura Vilar i Iker Arrue dignifiquen amb ukeNage tot el significat simbòlic d’aquella història: dos ballarins formats en aquella disciplina marcial i que proposen una reinvenció en clau d’identitat: la negociació dels rols. Hi juga a favor (d’entrada, només que apareixen en escena) el vestuari: meitat de tot i part de res, com per significar com serà de pobre la mirada del gènere. No ens enganyem: una roba tan explícita com excessiva... Però tampoc és important, perquè un cop superes aquest primer impacte, comença a fer-se presència el moviment: Íker talment com un felí astut que s’acosta prudent a la seva presa, Laura com un lleó de força colossal disposada a parar qualsevol embranzida.

Tota la peça és un virtuosisme on es barreja la simplicitat i la dignitat; on els dos ballarins interaccionen des de la seguretat i la defensa de l'espai; on cada element (llum, música i moviment) compassen el propi significat de la paraula duo: un privilegiat, curós i estimat ser junts, ple de màgia, amistat, respecte i complicitat.

Perquè en tots dos ballant s’hi observa l’única veritat que l’home pot viure: la companyia, que és l’energia de vaivé que transcorre entre dos cossos, en l’única batalla que mereix ser lluitada, que no és altra que la d’aquells que es presten a resseguir el so de la vida, plegats.

Els seus somriures, les mirades que es fan en el moment dels aplaudiments, els delata i són generosa invitació al públic. Semblen dir-nos: viu el teu particular ukeNage!

ukeNageI por ikerarruemauleon

ukeNageII por ikerarruemauleon

Aquesta peça, de la companyia Cobosmika, tanca el programa Impuls [D] d'aquests dies (una sort immensa que el SAT Teatre aposti per les propostes sempre lúcides del seu programador de dansa Thomas Noone) on també podem veure la Iris Heitzinger (en estat de gràcia, brillant) de la companyia Bebeto Cidra amb Breve ensayo sobre la nada, una idea que mereix més extensió per a què la ballarina pugui continuar aprofundint en la idea; i comença amb A Polo 12, de la mà de Reinaldo Ribeiro i Sol Vázquez, de la companyia Trànsit Dansa, una peça interessant, però potser massa explícita per a un llenguatge que precisa de més simbolisme.

Shutter Island

2011-01-08T23:40:00.007+01:00

Shutter Island de Martin Scorsese

Int.: Leonardo DiCaprio, Mark Ruffalo, Ben Kingsley, Max von Sydow, Michelle Williams

Aquests primers dies de l’any, la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya ofereix la possibilitat de rescatar els 10 millors films del 2010, segons la crítica especialitzada de Barcelona. Shutter Island de Martin Scorsese és una de les projeccions que encara podeu veure diumenge dia 9 de gener.

Amb un Leonardo DiCaprio en estat de gràcia absoluta, i amb un paper en certa mesura proper a una altra obra destacada en el llistat de la crítica, Origen, i amb un registre molt similar; les més de dues hores de la història ens endinsa en els delicadíssims llindars entre la raó i la cordura, tota vegada que fa una crítica social als experiments amb humans que el nazisme va deixar al descobert després de l’entrada dels aliats a l’Alemanya feixista i aquells altres dels que no tenim encara cables de WikiLeaks, però que acabarem descobrint més d’hora que tard.

Tot plegat, de la mà d’un director de qui no paga la pena insistir en la seva solvència com a dissenyador perfecte de grans moments orquestrals, on cada segon esdevé una experiència cinematogràfica d’alta intensitat i de la mà de qui ha escrit (i esperem encara més en un futur) algunes de les pàgines més memorables del cinema de finals del segle XX i aquesta primera dècada del XXI. I per ressenyar només una mostra: l’impressionant revelació de la successió de fets i enganys amb la que la pel·lícula trenca el seu format cap al terç final i ens situa davant de la realitat més crua i perversa.

Segur que en el gran encert de la pel·lícula caldria analitzar la immillorable història (basada en un llibre), un guionatge absolutament mesurat i la capacitat immensa del Leonardo DiCaprio d’esdevenir el mirall del comú dels espectadors, desbordat per tantes com circumstàncies adverses amb les que la vida ens sorprèn, amb una veracitat d’actor que només els més grans han pogut demostrar al llarg de la seva vida, per bé que una de les sorpreses majúscules és precisament la relativa joventut d’aquest monstre fonamental de la pantalla en què s’ha convertit.

Però Shutter Island sobretot és connexió amb l’espectador: més concretament amb el costat fosc de cadascú de nosaltres; amb la part més íntima i temuda de la nostra (l’altra) existència quotidiana, aquella que ens projecta a un abisme en l’interior del cor davant del qual sentim una por irracional, alhora que el dubte més que raonable (i mai millor utilitzada aquesta expressió) que ens fa pensar si és aquesta o no la veritable vida o és només el miratge del somni, de l’engany, en què ens refugiem per no abordar la tristor que el passat genera en el record. I aquesta és la principal virtut del film: la perversió de fer-te sentir protagonista d’una història que no és.

Exactament igual que la vida!

Natale in casa Cupiello

2010-12-28T13:02:00.008+01:00

Natale in casa Cupiello

Eduardo de Filippo
Biblioteca de Catalunya, 26 de desembre de 2010

Direcció: Oriol Broggi

Pep Cruz, Marissa Josa, Ramon Vila, Joan Daurà, Màrcia Cisteró, Xavi Serrano, Joan Arqué, Jordi Coromina, Noël Olivé

Una vida és el breu trajecte entre el llegat que rebem i el dipòsit que deixarem als altres. Un trànsit que passa per l’autoconsciència de reconèixer-se éssers limitats per allò que ens han transmès, els aprenentatges que hem fet, les persones que ens han educat, el món en què hem viscut i les esperances que hem sabut o no mantenir des del moment de la il·lusió que el naixement produeix en les famílies. Un camí que en recórre'l tot sols, anem bastint d’argumentari a favor o en contra de nosaltres mateixos, de llocs viscuts reals o imaginaris, de paraules dites que poder van fer feliç o, qui sap, si només van ferir, d’instants que mai més no tornaran i que haurem de guardar en la memòria per aquells que, en breu, reivindicaran també el seu propi trajecte.

I les famílies, l’espai privilegiat on el caos del món troba aixopluc.

A Natale in casa Cupiello, però, s’hi ha instal·lat la vida mateixa, amb els seus desordres, els moments repetitius, l’ofec de circumstàncies, els crits i sorolls al voltant del cafè a taula, els excessos emocionals i les seves carències, el relat diari que enfronta la calma del llit amb els deures de la batalla i el sofà plegat a la calor de la llar mentre a l’exterior crema el foc del segles, d’ençà què els humans ens hem fet amos d’aquest món.

El pessebre, com bé assenyala l’Oriol Broggi en el programa de mà, representa l’únic espai ordenat i clar, on cada figura i cada racó del decorat responen a la perfecció als esquemes, on cadascú té un paper, el representa sense estridències i acuradament; en una perfecció estàtica, però simbòlica del món social i els rols que ens toca viure en cada instant. I per això ha de ser defensat aferrissadament per un actor, en Pep Cruz, amb l’art que només l’experiència dels anys i la paciència de la constància poden donar: magnífic i sobri. Autèntic alter ego patriarcal d’una família a la deriva, del caos instal·lat a l’interior de la llar, de la imperfecció; com ho és també la resta de la companyia, interessant, però irregular.

I del sentit de tot plegat (la vida) se n’ocuparà l’atzar, perquè cadascú prova de sobreviure el millor que pot a les envestides del dia a dia: amb la inconsciència del culpable i la responsabilitat de l’innocent.

Històries de família! Fan riure, oi? Sí,contemplades sí...

El esfuerzo y el ánimo

2010-12-24T12:01:00.002+01:00

El esfuerzo y el ánimo (2009)

Direcció: Arantxa Aguirre

La trampa majúscula de la societat contemporània, respecte almenys de la transmissió de valors educatius, és la pràctica desaparició de la cultura de l'esforç com a moll de l'ós de la superació individual. I amb ella, els coadjuvants de necessitat per a què sigui viable: la il·lusió per un projecte i el treball perseverant. I no és pas perquè una societat competitiva com la nostra deixi de la mà de l'atzar o de la bona predisposició les coses. És més aviat perquè mentre permetem que el potencial de molts dels nostres joves es vagi malbaratant de la mà de la progressia i la inoperància, segueix (sortosament) havent-hi persones disposades a deixar-se la pell per una idea, per un somni, o senzillament per una promesa feta. La qual cosa dóna pistes, un cop més, de quina és la magnitud de la pèrdua de valors col·lectius i de la tragèdia de les solituds que provoca en aquells que no estan disposats a endur-se per la riada de facilitats que ofereix la idiota acomodació. I també de la injustícia de la mentida operada en les classes populars: sigues feliç consumint, mentre miro jo d’educar els meus per a que ho produeixin.

Porto uns mesos seguint aquesta pista, mentre intensifico la ja de fa anys afició per la dansa, més concretament per la contemporània i fixant-me de prop, per inquietud vital, i acostant-me en la mesura del possible, per deixar-me sorprendre per alguns joves ballarins de qui he tingut oportunitat de parlar aquí en el que portem de temporada. Gent, per cert, sobradament preparada, però a sobre (en puc donar fe) extraordinàriament agraïda per poc que sàpigues valorar i lloar en la seva justa mesura el treball que fan, ni que sigui només des d'un univers tan petit com és aquest bloc. Perquè la dansa, sobre qualsevol art escènica, té un llenguatge propi que posa en solfa un valor estètic únic i sense contemplacions, on l'espectador ha d'engegar tot l'imaginari possible, bàsicament perquè la seva mirada no ve acompanyada mai de manual d'instrucció per a ments gandules, sinó que li interpel·la perquè acompanyi l'esforç que els ballarins fan sobre l’escenari. Imagino, doncs, que a la manera com la Martín Gaite buscava interlocutor vàlid per a les seves obres escrites, el ballarí recerca també aquell públic disposat a mobilitzar l’ànima.

Aquesta idea de l’espectador actiu; el valor de l’esforç en la feina; el coratge necessari per dur-la a terme i l’ànim imprescindible per no defallir; així com moltes altres qüestions específiques del món de la dansa, però extrapolables a qualsevol altre àmbit, són recollides en aquest extraordinari documental El esfuerzo y el ànimo: una peça brillant, magnífica, impecable, de no deixar-se perdre.

I que ningú m'acusi ara d'elitista, perquè aquest film no parla només de ballarins, sinó sobre moltes de les coses amb les quals qualsevol persona en un moment o altre s’haurà d’enfrontar: la pèrdua (la companyia Maurice Béjart, un any després de la seva mort); el pes de la memòria (Gil Roman, successor del gran coreògraf); la fidelitat al llegat (el combat entre la conservació de les coreografies i les noves propostes); la por al fracàs (la solitud de la responsabilitat de liderar la nova etapa); les dificultats ridícules dels poders polítics (desaforada i necessària la imatge d’un obès alcalde de Laussanne enmig de la companyia jutjant si paga la pena o no seguir donant-hi suport econòmic); el desemparament que produeix els projectes nous (les veus dels ballarins de cinc continents explorant els seus sentiments respecte al futur); el record dels moments viscuts (altres ballarins ja retirats, perfilant en la memòria el record d’un passat brillant); l’orgull de pertinença (com la ciutat aboca en la seva companyia un lligam invisible); a més a més del ja citat valor de l’esforç i l’ànim necessari per dur a terme la transformació que la companyia haurà de fer.

I tot relatat des de l’aproximació d’una càmera que passa a ser acompanyant, fidel retrat del dia a dia, diàleg tranquil, camarada fidel. En una construcció formal, que a la manera de les millors ficcions, no desvetlla res per a què l’espectador pugui anar perfilant tot sol una imatge de conjunt que podria o no respondre a la idea original del coreògraf (la directora del documental, en aquest cas) però en tot cas sempre requerint la necessitat d’esdevenir espectadors atents i actius: l’essència de la dansa contemporània!

He pensat sovint per què encara és tan minoritària. Després d’aquest documental em demano si no ho és precisament perquè al món acomodatici no li ve de gust emmirallar-s’hi.

El cas Kuleshov

2010-12-18T23:30:00.003+01:00

El cas Kuleshov

Cia. Lanònima Imperial

Sant Andreu Teatre, 12 de desembre de 2010

L’ànima fa plausible el relat del jo a través de la mirada. Quina d’altra forma és l’aproximació al món que no sigui la dels sentits?

Kuleshov, a principis del segle XX, experimentà amb imatges fixes d’un actor inexpressiu, que en trobar-se només separades pocs segons d’altres projeccions que representaven diversos temes fonamentals de la condició humana (la mort, el desig, l’apetit...) , resultaven valorades invariablement com a brillants representacions de l’actor per part dels tres grups de persones sotmesos a l’experiment. Perquè és la mirada la que crea el relat d’allò que observa, ens explicava.

I això passa quan veiem dansa contemporània? pregunten des de la Companyia Lanònima Imperial.

El problema de les respostes és que mai superen les preguntes. I com si es tractés d’una rèplica dels experiments de Kuleshov, les projeccions acompanyades de la imatge plàstica de la dansa que veiem en escena, dóna com a resultat l’empírica afirmació: sí, ens condiciona! D’altra forma ens haguéssim quedat amb els impressionants moviments de la Inma Asensio volant en expansió de les mans del Marco Purcaro, atípic ballarí amb una presència física desbordant; en un episodi –el de la mort- on res no és més violent que els breus però intensos balls. O podríem ara mateix lloar la mirada franca del Juan Carlos Garcia, director, coreògraf i, per a l’ocasió, actor conductor del relat que mai no saps que té de cert. O també podríem haver gaudit només del ball de màscares que representa un ninot de drap, en mans dels tres ballarins (la Romina Pedroli ens mancava per destacar) sense interessar-nos més que per la lògica dels propis moviments, la música (un pèl sobrada, val a dir-ho) i tot allò que la mirada fos capaç de relatar a cop de gaudir de la intensitat i encert també de la segona part –el desig-; lluny (llàstima) d’una linealitat excessiva, un relat simplista i de difícil encaix amb el conjunt que té la tercera part –l’apetit-.

Però com que la pregunta havia de servir per verificar com poden resultar d’enganyosos els sentits, avui no es tractava, aquí, només de lloar més que merescudament una companyia de contemporània, sinó de confirmar que és el relat de la paraula persistent i manipulador (amb que es farceix El cas Kuleshov) el que desfà cap possibilitat de comprensió, més enllà de resultar pur metallenguatge.

De manera que al final tenim un espectacle que resulta ser una aproximació a l’ànima, però fet des del relat dels altres. I aquesta és just la trampa de l’experiment de Kuleshov! Que no deixava pensar des del no res, perquè era només resposta als interessos de l’investigador. El contrari que representa l’experiència espectadora de la dansa contemporània.

Herois

2010-12-06T20:37:00.001+01:00

Herois (2010), de Pau Freixas

Guió: Albert Espinosa i Pau Freixas

Mireia Vilapuig, Ferran Rull, Joan Sorribes, Marc Balaguer, Àlex Monne, Àlex Brendemühl, Emma Suarez, Lluís Homar, Eva Santolaria, Nerea Camacho

Els contes són cosa d’adults: d’altra forma se’ls inventarien els nens, i és fàcil constatar l ’escassa (nul·la?) producció atribuïble a infants. Són relats construïts amb tota la bona intenció moralitzant perquè esdevinguin model per als meus menuts. Fins aquí, només l’objecció de si serveixen realment a la seva finalitat, però és tema que s’escapa a aquest comentari ara mateix.

Però els contes no són cosa pels adults. D’altra forma tindríem un món més habitable, però em temo que només les ficcions del cinema i les arts escèniques ocupen l’interès dels més grandets: realitat emmascarada.

Herois és un conte amb nens. Ni per a ells (perquè som els adults els destinataris) ni sense nosaltres (perquè la dosi de realitat amb la que es clou la història no és precisament infantil). L’Albert Espinosa s’ha entestat de nou en demostrar-nos com érem de feliços de petits. A 4a planta amb el recurs del nen malalt (experiència vital del mateix guionista, magistralment retratada, però excessiva en el seu intent de ser verídica). I en aquest film (ara amb la complicitat d’un Pau Freixas acadèmicament impecable en la direcció, però precisament per això excessiu en el recurs) fent-nos anar un grau més enllà, amb un final que millor no desvetllem aquí.

Mentrestant, els nens i la nena de la història (magnífica Mireia Vilapuig, increïble Ferran Rull, protagonistes principals) semblen ignorar les emotives intencions i es prenen la cosa com qui juga a ser veritat; tota vegada que en l’extrem contrari l’Eva Santolaria amb contundent desencert; i menys, però no gaire convincent tampoc, l’Àlex Brendemühl, convençuts com estan que han de moralitzar-nos, juguen a ser mentida.

I el despropòsit està servit!

I jo pregunto: per què no es limitaven simplement a explicar una història de nens?

Gata sobre teulada de zinc calenta

2010-12-05T11:29:00.001+01:00

Gata sobre taulada de zinc calenta

de Tennessee Willimans

Teatre Lliure, sala de Gràcia, 2 de desembre de 2010

Chantal Aimée, Munta Alcañiz, Andreu Benito, Joan Carreras, Ester Cort, Santi Ricart, Raffel Plana

Hi ha una veu en l’interior de cadascú. Un relat que defineix les qualitats, defectes i mancances de la nostra construcció quotidiana; alhora que és el referent pels reptes, somnis i esperances que mouen els nostres actes. Aquest relat íntim i persistent pivota sobre tres eixos: la identitat (qui sóc jo?), el pas del temps (la mort com a horitzó) i l’amor (o els afectes). Aquesta narració de l’ànima, pot ser un discurs de modulacions diverses: emmascarat o de viva veu, nítid o només introspectiu, pensat amb obsessió o un difuminat esbós només; però una constant humana, al marge de l’interès que mostrem per aquell nostre discurs.

Després, la vida... Ah, la vida! Ens porta amunt i avall, amb l’ímpetu del moment, l’ara mateix i les eleccions de cada instant, a la manera com el vent de tramuntana empeny al límit, vora la mar, l’arbre del penya-segat i dibuixa una difícil línia de subsistència amb arrels potents que impedeixen la caiguda i un tronc doblegat capriciosament fins a donar amb la copa i els seus fulls sobre l’aigua salada. Pensem en la bellesa d’aquest pi vora la mar, mentre ens exclamem pel seus difícils equilibris.

Però als humans, a més a més, ens agrada que ens enganyin. Potser perquè en dies clars, amb atmosferes netes, ens reflectim tal i com ens vàrem somiar, i ens és possible encara pensar en aquell horitzó inabastable, mentre recordem com hem estat capaços d’aguantar les batzegades de l’existència. Potser, només, perquè ens seria impossible de conviure si no ignoréssim de tant en tant la veu que ens capfica en l’interior...

Gran part de la tristesa imperant és la incapacitat de fer silenci i restar amatents als dictats del cor, en recerca permanent de respostes impossibles, on s’hi juga de debò el sentit de tot plegat: qui sóc jo, mortal, arrelat només a aquests afectes?

La resta és només un vendaval de conseqüències imprevisibles, un catàleg exhaustiu explicat brillantment en aquesta obra. Una versió teatral imprescindible, mesurada i brillant, com ho fou en el seu moment la pel·lícula.

“Jo no sóc Paul Newman” recita...

De fet, no et cal pas!

El Liceu simfònico-coral a l'Auditori

2010-11-14T10:20:00.002+01:00

El Liceu simfònico-coral a l’Auditori

Auditori, 9 de novembre de 2010

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Quan treus de context una cosa, sol ser per garantir que es visualitzaran les seves fortaleses i virtuts, més enllà de l’espai que ocupa habitualment; tot i que el risc que es deixin veure també les seves febleses, augmenta precisament perquè no descansa sobre el conjunt del qui forma part. Exactament el que va passar amb l’Orquestra Simfònica i Cor del Liceu en la seva actuació a l’Auditori, després de més d’un any d’absència en aquest escenari.

Que el Gran Teatre del Liceu conjuga perfectament cantants, orquestra, cor i els diversos elements escenogràfics i de direcció que hi juguen en les propostes que es van presentant temporada a temporada, és una constatació ràpida que qualsevol afeccionat pot fer: ara més provocativa, després més dins dels cànons, el Cor i l’Orquestra no deixen de ser una peça més d’un complexíssim engranatge. El públic del Liceu, però, és especialment sensible a la tasca oculta (el fossar, per als musics) i eclipsada (les primeres veus, per al cantants de grup) i gratifiquen molt sovint el seu art amb reconeixement i agraïment.

Què passa quan despullem l’Orquestra i el Cor i els pugem a l’escenari de l’Auditori (cara a cara amb el públic) i escoltem només les seves veus (en formació coral, darrera els musics) ? Doncs... igual perquè el públic assistent és part també del públic liceístic, hi hagué una excessiva necessitat de protagonisme, repartida a parts iguals: en la primera, amb un Cor disposat a fer-se present fins a la darrera nota de l’espai, imperatiu, cantant Brahms i Stravinsky, en una selecció dificultosa, poc vinculada entre ella i gens adequada per a l’espai de l’Auditori, perquè no disposa de la profunditat acústica requerida per a obres com aquestes. De manera que la força, contundència i claredat de les veus del Cor es transformaren en una primera part només per a entesos, i un pèl excessiva.

Mentre que en la segona, com per compensar, es presentà la Daphnis et Chloé de Maurice Ravel, un exercici virtuós d’orquestració, amb paisatges de descripció narrativa únics i protagonisme d’instruments sovint poc destacats en una simfònica (com l’arpa, per exemple), exemplificadament dirigits pel Director titular de l’Orquestra, Michael Boder, però en una simfonia on el Cor té un protagonisme tan relatiu, que el mateix Maurice Ravel (com s’explica al programa de mà) va haver de defensar obstinadament.

Total: fortaleses i virtuts, en un espai poc adequat, amb un programa molt ben resolt, però amb una innecessària pretensió de lluïment d’un Cor i una Orquestra que, malgrat tot, sempre destaquem quan els situem en el seu context.

Talent Latent

2010-11-07T22:30:00.014+01:00

Talent Latent

Col·lectiva de fotografia

Mercat Central (Tarragona), fins el 9 de gener de 2011

Què volies explicar amb aquesta obra? En què et vas inspirar? Quina idea volies plasmar? Com vas fer-la? Et va costar tirar-la endavant? En què vols que s’hi fixin, els espectadors? Són alguns dels tòpics més amanits que qualsevol periodista d’art que s’apreciï hauria d’intentar evitar, però que van campar tranquil·lament la vesprada d’inauguració... Especialment si pensem que som davant de fotografies i de talents latents, just el títol de l’exposició que fins el 9 de gener de 2011 es pot veure al Mercat Central de Tarragona, una col·lectiva comissionada amb tota la latència del talent innat que Jesús Micó ens regala amb saviesa i una magnífica proposta dins del Festival Internacional de Fotografia, Scan Tarragona.

Preguntes que l’obedient periodista ha de fer, perquè està convençut de què l’espectador no serà capaç tot sol d’entendre la visió distorsionada de la realitat, i la denúncia que l’artista madrileny Oliver Roma fa a la sèrie La vida que no ves. La propaganda: les marquesines des d’on ens envaeixen diàriament de materialisme empobridor, vendes d’ignorància i negocis bruts; subvertides en espais per a l’home, individus solitaris o acompanyats, però digitalitzats, com per expressar que als ulls del contemporani se li escapa la més essencial de les matèries: els altres; i com la mirada massacrada per la urgència de gran angular d’interessos macro mundials, fa temps que va oblidar els plans curts de la gent que amb tu conforma el cosmos de realitat. http://www.oliverroma.com/

Perquè deu pensar també aquest periodista de preguntes fixes, que les fotografies d’estornells que presenta la burgalesa Rosa Basurto són només miratge (que bé que ho són, perquè es treballen també digitalment) i que tenen formes i colors inassolibles, en paisatges idealitzats i impossibles de relatar en el minut i mig que tindrà en el telenotícies. Com per imaginar-nos-el en la possibilitat de trobar en la quotidianitat de la mirada, dels camps de sempre, de les rutes conegudes i en la rutina, la immensitat de les respostes que debò ens interessen i que l’autora plasma en el seu treball. http://www.rosabasurto.com/

Serà perquè el periodista de torn es creu en la seguretat de poder relatar la inexistent realitat, a la que prova inútilment de subjugar-se, sense recordar que és Déjà vu no només el títol de la sèrie que exposa el logronyès Rafael Herrero, sinó l’encertada constatació de com és d’artificial la vida que bastim de notícies oblidades dos dies després, amb una de les propostes més suggerents i introspectiva de totes les que es poden veure en aquesta col·lectiva: la pura maquetació dels espais vitals de l’existència, sòbriament fotografiats pel magisteri de qui des de la senzillesa apel·la a la consciència amb la seva obra artística. http://www.rafaellafuente.com/

Però és que, naturalment, el nostre estimat periodista no venia a sentir-se qüestionat per la mirada d’aquests talents latents, perquè d’altra forma hagués deixat el micròfon i la càmera i hagués provat de sentir, amb els autors, la mirada col·lectiva que el Jesús Micó té de la vida: la virtuositat d’uns ulls que encara no s’han deixar contaminar per la pobresa del negoci. I programar una exposició com aquesta, en un antic Mercat Municipal en desús, de grans formes, estructures industrials i records antics, n’és la paradoxa que mai relatarà l’abnegat periodista.

Talent Latent: els 13 autors i imatges seves

The Room

2010-11-01T11:47:00.002+01:00

The Room

Cia. Thomas Noone Dance

Mercat de les Flors, 31 d'octubre de 2010

De la complexitat de les relacions de grup se n’ha ocupat no només la literatura especialitzada, de la mà de psicòlegs i sociòlegs (sovint amb la seva limitada visió) sinó també, i molt extensament, les arts en general. Tanca cinc ballarins en un espai clos, durant un temps i sense possibilitat d’escapatòria, i l’única cosa que has de fer és tenir la paciència suficient per observar tot el catàleg de reaccions humanes (o no tant...) que produeixin. En aquest sentit, The Room és una coreografia que no presenta gran dificultat de comprensió general.

Una altra cosa és, precisament, com s’explica aquell reguitzell de despropòsits als quals pot arribar la força del grup per sobre la voluntat de l’individu, d’igual manera que resulta difícil simplificar el llarg llistat de meravelles que la força del conjunt produeix per sobre les limitacions de la individualitat. I fer-ho a través del llenguatge de la dansa, més concretament de la força física de sis ballarins incansables, que salten, cauen, interactuen i boten fins pràcticament perdre l’alè; en un joc continu amb l’escenografia (magnífic el desmuntatge i reconstrucció constant dels tatamis sobre els quals ballen, peces d’1x1 metres que s’endrecen de tant en tant, però que sobretot són mòbils, traslladables, són llençades entre ells, i permeten la construcció de refugis improvisats - circumstàncies de la vida- metàfora del puzle sobre el que es construeix les relacions humanes); en un context físic claustrofòbic (aquelles parets són els límits de nosaltres mateixos, els espectadors observants a l’altra banda); i amb una música, a voltes angoixant, a voltes en deconstrucció.

I aquesta és just l’aposta de la companyia Thomas Noone Dance, en un altre demostració de l’específica tasca que desenvolupen aquests ballarins per controlar llur força física, com ja havíem tingut ocasió de veure anteriorment, però també de com es pot explicar una història coneguda, sense caure en la repetició del que ja hem presenciat abans tantes vegades.

Malgrat que (i siguem equilibrats) el producte final no queda tant arrodonit com era d’esperar, com si la pròpia deconstrucció produís un excés de protagonisme de les parts, on les solucions de continuïtat entre ball, música i escenografia no encaixessin perfectament perquè algunes de les peces s’han desemmotllat, s’han fragmentat i no tanquen perfectament el dibuix. Un efecte que pot produir en el públic, en acabar l’espectacle, alguns segons d’incertesa i una pregunta a l’aire (potser volguda): el grup, genera alguna cosa més o era el procés el que ens interessava? Detalls interessants per pensar, en una proposta contundentment física i extraordinàriament complexa.